EL PEDRAFORCA (2.497 mts)


El Pedraforca vist des de la vessant de Saldes


Avui dia he perdut la comte de les vegades que he pujat al Pedraforca, si més no, recordo bastant bé amb les persones que he fet aquesta ascensió. Abans pro ja avia voltat totes les vessants d'aquest cim, sempre quedant bocabadat per les seves formes. El que no recordo és el nombre de fotografies que li he fet aquesta muntanya, per moltes vegades que l'hagi vist, sempre et dona impressió que l'imatge que estàs captant es diferent a les anteriors.

Puja al Pedraforca, no resulta gens fàcil per una persona poc avesada a la muntanya, per això, a mi hem va costar tres intens abans de fer el cim. Per recorda aquestes cites amb el Pedra, amb tinc que remunta a l'any 1991, durant unes vacances al càmping Repòs del Pedraforca. Aleshores compartia estiueig i excursionisme amb l'Andreu Garcia i la seva família.
El Pedraforca és una muntanya desafiant, quant més la mires, més gran es el desig d'intentar assolir-la; desprès de mirar-la i mirar-la, vaig decidir juntament amb l'Andreu que ho teníem que intentar. Pro com ja he dit abans l'inexperiència en aquests embolics, ens va portar a desistir dos vegades, en menys de quatre dies. En el primer intent no varem tarda ni mitja hora en perdre el traçat, per sort la tornada al refugi Estasen no va ser gaire complicada. En el segon intent varem millorar, fins assolir el coll del Verdet i tot seguit per la canal, el cim nord del Pedra; a partir d'aquí ens va faltar valentia, esta clar, que sempre hem tingut l'excusa de que feia molt vent. Des d'aquest cimall, el Pedra ens va presentar les seves credencials, per nosaltres arribar fins aquí ja era un gran merit, per un altre costat ens sentíem derrotats per la muntanya.

Uns dies desprès, un grup de gent del càmping va proposar fer el cim, no varem dubtar ni un moment, era la nostre oportunitat per aconseguir trepitjar per primera vegada el punt més alt del Pedraforca.
Un cop aconseguida la fita, no vaig tardar gaire temps en tornar-hi, diuen que al Pedraforca si te que tornar més d'una vegada, jo fins i tot i perdut la comte de les vegades que he pogut gaudir de tant magnifica muntanya, el que si recordo amb afecte, són a totes les persones amb las quals he pogut compartir aquest moments màgics que ens aporta el Pedra, des del primer company l'Andreu, fins tots els que m'han acompanyat en les ascensions posteriors.

LA PARET NORD

Per la Jaca de Prats, no lluny de Saldes
absort el muntanyenc de corriols,
té el vol la vertical muralla
de l'esfereïdora paret nord.
Pedra i Forca, de tot ens desaferra.
No en va l'afinen túniques de cel.
Sols l'aridesa, temorenca, lleva
l'orgull, caigut a plom, de la paret.
Canals, arestes, cingle....M'estremia!
Àdhuc les gralles duien el seu cant.
Sóc vianant obscur a roca aspriva.
Sóc un pigmeu enfront d'aquest gegant.

Enric Balaguer i Mestres.


El Pedraforca vist des de Gósol

La primera vegada que varem trepitxar el cim, amb l'Andreu Garcia

L'Anna Olmedo a punt de fer el cim

Miquel Mas i Josep A. Pallàs al cim

L'Enforcadura del Pedra amb, Ramon Corrales, David Bacardit, Jota Corrales, Begonya Corrales i Josep A. Pallàs

Cim del Pedraforca, amb Miquel Mas, Ramon Corrales, Julian Aina i Josep A. Pallàs

La Penya Barcelonista de Castellbell i el Vilar, també fa el cim. Sebi Bagues, Josep Escales i Josep A. Pallàs

Excursionistes de Castellbell i el Vilar al cim del Pedraforca. Esteve Frontera, Regino Freijo, Josep Mª Lluís, Sebi Bagues, Tomàs Badia i Albert Pallàs

Cim del Pedraforca (2004)
Corrua de gent abans de fer el cim

Vista de la paret nord del Pedraforca (foto Albert Pallàs)

LA BITLLA PER LA "ARESTA BRUCS" (60 M, IV+)

Vaig fer aquesta típica agulla Montserratina el febrer del 2007, amb els amics Fredi Soler i Joan Frontera.

Per arribar fins a l'agulla de la Bitlla, deixarem el cotxe a can Maçana; des d'aquí ens arribarem fins el Refugi Vicenç Barbe. Tenim que prendre, el camí que mena a l'avenc dels Pouetons; abans d'arribar-hi, deixarem el camí per continuar per un altre viarany menys clar, que en direcció nord ens acostara al peu de la via.
La Bitlla, impressiona quant la veus de lluny, amb el seu perfil bastant vertical; la mires i et fa dubta si realment, és una escalada no gaire difícil. L'Aresta Brucs és una escalada de IV+, pels escaladors experts serà una ascensió fàcil, sense gaires problemes; per un Esgarrapacrestes serà una fita prou important. Nosaltres tindrem la sort d'anar ben acompanyats, així en Joan anara obrint la via, ens donara les explicacions adequades i si fa falta ens tibara un xic, perquè el nostre patiment no passi a ser desesperació. Si es volen emocions més fortes, aquesta mateixa agulla comte amb vies de més graduació, òbviament nosaltres les ignorarem.
Farem l'escalada amb dues tirades, a mitja via trobem la reunió en una alzina, on ens retrobem els tres escaladors. Un cop aquí amb sento petit; la sensació del vuit, la immensitat del panorama i esta flanquejat per dos companys que s'apropen als setanta anys, amb provoca aquest confortable efecte. Fem la segona tirada, una mica més compromesa; mentre vaig pujant i amb la seguretat de que en Joan amb té ben fermat, de tant en tant, amb dedico a contemplar el paisatge; així a la dreta veig una cordada a l'agulla del Setrill, a l'esquerra observo amb sorpresa una cabra salvatge, que sense ella saber-ho, esta fent més grau que jo i sense assegurar, tot un miracle de la natura. Amb la boca resseca pels nervis passats, fem el cim, ens donem l'enhorabona i admirem la zona d'Agulles, des d'una perspectiva poc habitual per nosaltres. Ja descansats preparem el ràpel de 60 metres, que en un vist i no vist, ens reportara a l'inici de la via.



Detall de la via "Aresta Brucs" de IV+, a l'agulla de la Bitlla



Preparatius



En Joan obrint la via



Fredi iniciant l'escalada



Prespectiva del segon llarg



Arribant al cim



Fredi en el ràpel


A punt d'iniciar el ràpel


El cim amb la Bola de la Partio de fons


Video fet des de la reunio

CIM DEL CAVALL BERNAT (MONTSERRAT)



Dificultat: V. Desnivell: 60 m. Orientació: sud-oest. Horari: 1’30. Material: 2 cordes de 50 o 60 m. i 8 cintes exprés (algunes llargues per a evitar el frec en el segon llarg)

Equipada amb parabolts, incloent les reunions. En el segon llarg hi ha “segurs” (barres de ferro).
1 llarg: IIº Més que un llarg, és una l'aproximació. Hi ha una baga per a muntar reunió en l'arbre.
2 llarg: Vº Flanqueig curt i bastant polit per les repeticions encara que molt ben assegurat. El més difícil de la via.
3 llarg: Vº- Pujada evident per placa, just per l'esquerra de la berruga amb un pas més fi de Vº- i sortida cap a la dreta, per a muntar reunió damunt de la berruga.
4 llarg: IIIº Llarg fàcil però sense assegurances, que ens conduïx al cim del Cavall.


La part més complicada de la via; un flanqueig curt, pro molt polit.



Detall del tram més vertical de l'escalada.



Un servidor, passant-les magres abans d'arribar a l'última reunió (Foto Joan Frontera).



Vista panoràmica, de l'últim tram de l'escalada.



Cim del Cavall Bernat, un somni fet realitat (Foto Joan Frontera).



La imatge de la Verge, amb la Miranda de Sant Jeroni al fons.



En Joan iniciant el ràpel, per davant l'espectacular Paret de Diables.



D'altres castellvilarencs, també han fet el cim. Fotografia de finals dels anys seixanta, on podem veure a; Joan Frontera, Miquel Tadeo i Marceli Puigdellivol. La fotografia, va ser pressa per en Francesc Vilanova.

UNA MICA D'HISTORIA


El Cavall Bernat, va ser coronat per primer cop el 27 d'octubre de 1935 per Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix. Tots tres, eren socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i ja tenien una certa experiència d’escalada. Josep Costa i Josep Boix van morir a la Guerra Civil, i només va restar com a testimoni d’aquella històrica ascensió Carles Balaguer. Durant la llarga postguerra, Balaguer va continuar fent muntanya, però especialment viatjant arreu del món i fent petites expedicions o viatges d’aventura. Balaguer va morir sobtadament, als 60 anys, a Grenoble.



El fet, que no hi hagués proves de l'ascensió va provocar que uns mesos més tard, el 15 de març de 1936, Josep Costa repetís l'escalada en solitari, amb els micròfons de Ràdio Barcelona donant-ne fe.



Primera ascensió femenina, al Cavall Bernat.



La primera imatge de la Moreneta, que va presidir el cim del Cavall Bernat, era de pedra i pesava 90 kg. És va entronitzar, el 10 d'abril de 1945. Després de 11 anys, es trobava molt deteriorada a causa de les inclemències meteorològiques a les quals estava sotmesa, per això va ser substituïda per una nova d'alumini.



El 21 d'octubre de 1956, es va entronitzar en el cim de l'agulla una imatge d'alumini, de 30 kg. de pes, realitzada amb la fosa de les donacions de plats, carmanyoles i mosquetons dels muntanyencs i escaladors catalans. La premsa de l'època, va reflectir en les seves pàgines la entronització de la Moreneta d'alumini, ja que l'esdeveniment va reunir al peu del Cavall Bernat a centenars d'escaladors, muntanyencs i curiosos que van voler assistir a l'acte. Les entitats excursionistes omplir els seus autocars, molts altres es van acostar a la muntanya amb tren, utilitzant l'aeri o el cremallera. Segons les cròniques, en la esplanada del Monestir es van reunir més de 3.000 persones.



Moment en que l'any 1956, és pujava la imatge de la Verge al cim del Cavall Bernat.



En l'actualitat, una imatge de la Verge de Montserrat de ferro forjat de 200 Kg, obra de Jordi Àlvarez, presideix el monòlit, fruit novament d'una acció col·lectiva que amb la venda de postals, va permetre recollir els diners per a la seva construcció i col·locació, sent entronitzada el 25 d'octubre de 1987, en un multitudinari acte.



En 1978, Josep Barberà constituïx el Grup Cavall Bernat de Montserrat, una associació formada per tots els homes i dones que han ascendit al seu cim i que, naturalment, volen pertànyer a aquest club. Actualment té uns 800 membres i fa diverses activitats, i tots les tardors, des de fa diversos lustres, es reuneixen per a homenatjar a alguna cordada i compartir vivències. Josep Barberà també va ser el responsable de l'organització de les 24 hores de CavallBernat, en la qual dia i nit es realitzen ascensions a la mítica agulla per les seves distintes vies. En Sant Cugat del Vallés, en el carrer de la Sort nombre 12, ocupant la sala d'un habitatge particular que en temps va ser una destil·leria d'alcohol, es troba el museu Cavall Bernat. Durant tota la seva vida, Josep Barberà ha anat fent apilament de mil i un objectes relacionats amb el Cavall de Montserrat. En aquest museu es troben entre altres curiositats, els llargs claus que es van utilitzar en les primeres ascensions i la Verge d'alumini que durant anys va estar en el cim i que va substituir a la primera verge de pedra artificial destruïda pel temps.



Amb la mort de Josep Barbera i Suqué, el muntanyisme català perd a un dels majors activistes de la serra montserratina.

CURIOSITATS


Des de Montserrat també es va dir aNunca Máis com a recusació a la gestió política del conflicte originat per l'abocament de fuel del petrolier Prestige en el mar gallec. Membres de la plataforma Nunca Máis i un grup d'escaladors del Bages van penjar del emblemàtic Cavall Bernat de Montserrat dues banderes gallegues de gran grandària amb el fons blanc ennegrit, simbolitzant el xapapote.

HEM FET EL CAVALL BERNAT


Montserrat, és una muntanya que impregna al caminant de sensacions que es fan notar en qualsevol dels sentits, dels quals estem dotats el éssers humans. La persona que tingui la sort de pogué caminar per aquests paratges, podrà gaudir amb les magnifiques vistes que ens ofereix l’entorn. Per un caminant normal, una vegada a cercat algun recorregut per la serralada, es donara conte, que ja una cim que destaca per sobre de tots els altres; aquest és el Cavall Bernat.



Des de lluny ja es mostra desafiant, quan t'acostes; l'observàs per la dreta, per l'esquerra li dónes la volta i llavors penses que és inexpugnable. Per una persona de a peu, un somni.


Nosaltres també hem fet el Cavall Bernat, encara que no crec que jo tingui la suficient categoria per pertànyer al Grup Cavall Bernat de Montserrat, simplement li fet com he pogut, pro al cap i a la fi, i pogut gaudir d'aquesta sensació que és té a l'assolir aquest cim. Una impressió estranya, que et situa en un moment màgic, agradable, on el cansament i les dificultats de l'ascensió, queden en segon terme i et dones conte que as fet realitat aquest somni, que resta amagat en la ment de qualsevol caminant, que estima Montserrat.



De Castellvilarencs que hagin pujat aquest cim són molts, pro en la realitat tampoc són tants, segurament el que més vegades ha pujat al cim és en Joan Frontera (ell si pertany, al Grup Cavall Bernat de Montserrat), per sort per a mi, he pogut compartir aquesta dèria feta realitat amb ell, i esta clar que si no hagués estat així, tot seguiria sent un somni (Revista "El Brogit", novembre del 2007).

En el cim, és molt habitual trobar altres cordades, que fan alguna de les diferents vies que culminant en el cim.
El rápel, uns 60 metres força espectaculars.

EL PUIGMAL (2.913 mts.) AMB BTT

Vaig fer aquesta excursió a l'agost de l'any 1994, quant la bicicleta encara s'hem donava prou bé. L'excursió es dura i més si es realitza en solitari, pro val la pena de fer, si l'estat físic es força bo. El traçat sobrepassa els 70 quilometres i s'apropa als 2000 metres, de desnivell.
Sortint de Puigcerdà es comença de pla on va bé per escalfar, ja que arribats a Oceja, fineix la bona vida i comença el patiment. La zona del turó de Pujamil fins el coll de la Pradella, tot i la pujada és de bon fer, alguna font i molt de bosc ens reconfortara l'esforç. A partir del bosc de la Pradella i a tocar la frontera, el bosc desapareix deixant pas als prats alpins, el bon camí també ens esquiva i
apareixen les pistes molt castigades per les inclemències hivernals, molta pujada i moltes pedres.... la Coma Morera, el Pla de Salines, el Puig de Dorria un dels fills petits del Puigmal, ens acosten al Pas dels Lladres a 2635 metres, a partir d'aquí la bicicleta ja no serveix per res. La podem deixar per aquí, (els Lladres avui ja no hi són) i fer els últims 300 metres de desnivell a peu, en cosa de 40 minuts. Esta clar que si tenim un grau elevat de masoquisme i volem que la nostra companya de viatge trepitgi el cim, no tindrem cap més remei que carregar-la a coll. Jo amb vaig decidir per aquesta ultima opció, posats a patir ja no venia d'una mica més.
La baixada si vas passat de voltes és una mica arriscada, a partir del coll de la Pradella es més disfrutona. Total una excursió que desprès de més de 10 anys d'haver-la fet, encara amb fa tremolar les cames. Un recorregut de 70 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 1810 metres, i un temps aproximat d’unes 8 hores, sense compta parades.



Aixó esta molt lluny


Ens apropem



Els nubols


Les pedres


El cim

CRESTA DE PEGUERA


Aproximació amb cotxe: tenim que passar Berga, per prendre la carretera que mena a Sant Corneli, girar a l'esquerra fins una cruïlla on indica el poble de Peguera. Davant mateix del poble abandonat, tenim que deixar el cotxe, avui dia tots els camins d'aquesta zona estan en perfectes condicions.
Aproximació a peu: el poble esta sota unes cingleres, las tenim que volteja per l'esquerra, on trobem uns prats de pastures, davant nostre tenim la Cresta del Peguera. Per la dreta tenim que anar a buscar un dels punt més baixos de la cresta, fins un collet, on iniciarem el recorregut per l'esquerra.
Es tracta d'una cresta relativament fàcil, la primera part del recorregut es fa caminant amb alguna grimpadeta, pro sempre posant atenció al terreny, en algun tram bastant descompost. A mitja cresta caldrà assegurar-nos, farem grimpades més compromeses, pro sense superar el IV grau, algun ràpel i molt de sol. Al final trobarem el pas més difícil, curt pro de IV+, molt ben equipat, per acabar amb un ràpel més llarg, que ens apropa al peu de la cresta. Des d'aquí tornem al cotxe. Si per casualitat trobeu al pastor de les vaques, li doneu records; en Manuel és una persona amable, que segurament us explicara la historia del poble de Peguera, i us farà cinc cèntims de tot el que passa per aquestos verals...

Més informació a: http://www.feec.org/Publicacions/fitxes_vertex/fitxa.php/121/


Poble abandonat de Peguera

Vista general de la cresta

Inici del traçat. Vista oest

Primer tram de la Cresta de Peguera. Vista est

Cal superar petites agulles

Desgrimpant

Rapelant

Un dels punts més alts de la cresta

Part central de la cresta

Tertúlia al final de la cresta

El penúltim ràpel

La Sigrid esforçant-se de valent en el tram més difícil de la cresta (IV+)

Ràpel final

Tornant a Peguera

En Manuel un personatge simpatic