SANTUARI DE BELLMUNT-FORAT MICÓ AMB BTT

Anomenada també talaia de la plana, us aboca a una magnífica panoràmica sobre la serralada pirinenca, d'un costat, i la Vall del Ges i la comarca d'Osona, de l'altre. Contemplar des de Bellmunt la Plana de Vic, quan un mar de boira la cobreix és una experiència inoblidable. L'església i l'hostatgeria formen un sol i robust edifici, amb aparença de fortalesa, que sembla sorgit de les cingleres rocoses que el suporten. A la façana de ponent s'obre el baluard, una gran terrassa assentada en el rocam, per la qual s'accedeix a l'església i des d'on s'albiren unes vistes impressionants.
Jacint Verdaguer l'anomenà, en un dels versos inicials de l'Emigrant, "ermita al cel suspesa". No es pot descriure millor l'emplaçament d'aquest santuari marià, enfilat al capdamunt de la serra que li dóna nom, a 1.246 metres d'alçada.

"Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu! "

Es pensa que el santuari, en principi fou la capella de l'antic Castell de Sa Reganyada, que existia des d'abans del 1.020 però del qual avui no en queda rastre. El culte a la Mare de Déu, apareix documentat per primer cop l'any 1.219. Des de llavors, l'ermita ha sofert diverses reformes i ampliacions, i n'ha viscut de tots colors: incendis, enfrontaments polítics, saquejos de bandolers, destrosses causades per llamps i un nou assalt durant la Guerra Civil. L'any 1.982 la Diputació de Barcelona, encetà un important projecte de restauració acabat el 1.990, que ha convertit el santuari en punt de reunió i hostatgeria, bo i mantenint el seu caràcter de lloc de devoció mariana.
Al turó veí de Sa Reganyada, avui coronat per una gran creu metàl·lica, s'aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Verge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.

Sortirem de Sant Pere de Torelló, prenen direcció nord. El cim del Bellmunt, es visible des de qualsevol punt del poble. La carretera que puja al santuari, es bastant dreta i continuada durant 7,5 quilòmetres amb una mitjana del 9,4 % de desnivell (en algun punt podem trobar un 23 %). Des del Santuari ens dirigirem a Vidrà, des d'on anàrem a trobar el riu Ges, a l'alçada del Pont de Salgueda. Passem per sobre les ruïnes de la casa de Degollats, fins arribar a la Tosca, lloc amb unes curioses formacions de pedra. Seguirem per la pista ampla de baixada, tot i entrant al congost del Forat Micó. Poc després, retornarem a Sant Pere de Torelló. Recorregut de 24 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 786 metres. Podrem fer l'excursió amb un temps de 2 hores i 45 minuts sense compta parades.

Durant la llarga pujada podem fer parada al Pedró de la Verge, des d'on gaudirem d'unes esplèndides vistes

La font Vidranesa, a tocar la carretera ens ajudara apaivagar el nostre cansament

Durant la penosa pujada, la carretera ens anara apropant al santuari

Vista del Santuari de Bellmunt, des del turó de Sa Reganyada

Imatge del Santuari de Bellmunt, a l'any 1912

El Pont de Salgueda, no gaire lluny del poble de Vidrà

Saltant d'aigua del Moli de Salgueda, en el traçat del riu Ges

EL SALT DE LA NINA (MONTSERRAT)


El Salt de la Nina és un camí equipat, que fa referència a les parets que se situen per sobre del mateix, anomenades Roques del Salt de la Nina; un topònim prou curiós que ningú sap explicar.... serà que una noia es va despenyar per aquest abisme al ser perseguida per un home malvat, o serà.... que la mateixa noia li va fer el salt al seu xicot per alguna d'aquestes feréstegas raconades, segurament ni una cosa ni l'altre, així que no tindrem cap més remei que romandre amb aquesta incertitud.
En Ramon Ribera i Mariné, ja explicat aquest traçat en el seu llibre "Caminant a Montserrat" de l'any 1992. El traçat és el mateix que ell descriu fins passat el que es coneix com Salt de la Nina i poc després canal de l'Hort del Malany; avui dia el recorregut que continuava fins un collet entre el Camell dels Ecos i l'Eco Superior a deixat d'existir, per culpa de las desastroses pluges de l'any 2000, que arrossegaran muntanya avall gran quantitat de pedres, arbres i tot el que trobaren al seu pas. A partir d'aquest any de mal record, el recorregut del Salt de la Nina va romandre interromput per unes enormes esllavissades a l'alçada de la canal de l'Hort del Malany, llavors aprofitant algun dels antics equipaments, és va habilitar una canaleta que ja feien servir els escaladors, la qual puja vorejant l'agulla Estassen, fins arribar a un collet entre l'agulla i els Ecos. Com a nota curiosa, ens hem assabentat que l'Hort del Malany és una zona per sota de la faixa boscosa que porta el mateix nom i a tocar la canal homònima; on diuen que els pagesos de Marganell i Sant Cristòfol a les primeries del segle passat i plantaven les llavors de les patates, per tal de no tindre que fer llargs desplaçaments a altres comarques. Resumint, direm que aquest traçat al qual no se'l pot considerar camí, es un recorregut poc freqüentat que ressegueix una estreta faixa boscosa (Faixada del Malany), per sota de les altes parets dels Aurons, Roques del Salt de la Nina i pared Nord dels Ecos, un traçat que fan servir els escaladors per anar a les diverses vies d'aquest sector (Diedre Pericman, Esperó de l'Alba, Lola Vaqué, Aresta Fredi-Picazo etc, un total d’unes 24 vies, llargues i de dificultat alta). Avui dia el recorregut resta equipat amb una cadena i diverses cordes en estat bastant precari, per un terreny que tampoc dona gaire confiança i on es té que anar molt a l'aguait amb la caiguda de pedres, a tot això cal afegir que aquesta contrada és troba en un lloc molt obac i la majoria del traçat és presenta molt relliscós, augmentant la seva dificultat.

Una vegada iniciat el camí del Salt de la Nina i després de passar un bonic mirador, trobem unes balmes, un lloc ideal per fer parada, i més si la boira es tant espessa com mostra la imatge. A la fotografia podem veure a Xavier "Amunt", envoltat de núvols baixos, el passat dia 20 d'octubre del 2007

Mentre el traçat encara és mostra com un camí practicable, trobem la font dels Aurons, adossada a la pared i dedicada a Ramon Serra i Mollet

Abans d'arribar al passos més compromesos, trobem un parell de cordes que salvant alguna esllavissada, per dins de canals que s'abocant al precipici

En Florenci, baixant el tram que dona nom al traçat "el Salt de la Nina", avui dia resta equipat amb un parell de cadenes

Un cop superat el Salt de la Nina, trobem un llarg flanqueig equipat amb passamans, que ens condueix a la canal de l'Hort del Malany

En Fredi i l'Edu, en el flanqueig de cordes dins la fondalada de la canal de l'Hort del Malany

La Sigrid pujant la xemeneia, per sota el Xavier i en Jordi, esperant el torn

L'Edu sortint de la canal, per dins de la xemeneia

La Sigrid dins de la canaleta, on hi trobem un llarg tram de cordes

L'Edu i en Fredi, en plena ascensió de la canaleta equipada, que voreja l'agulla Estassen

En Fredi Soler en el coll que hi ha entre l'agulla Estassen i els Ecos, per sota podem veure els monòlits de l'Esfinx i el Cilindre

L'agulla Estassen des dels Ecos. Un topònim que recorda al gran escalador Lluís Estassen, un dels grans alpinistes catalans. La cara nord de l'agulla presenta escalades de alt nivell, en canvi la seva via normal no és gaire difícil

El recorregut, en el seu punt més emblemàtic "el Salt de la Nina"

Detall de la zona i d'algunes vies d'escalada

El traçat, en la zona de la canal de l'Hort del Malany

Vista de la part final del traçat, des de la Miranda dels Ecos


Flanqueig de cordes dins de la canal de l'Hort del Malany i per sota de l'agulla Estassen i Roques del Salt de la Nina

La Sigrid dins de la xemeneia. Per sota en Jordi i Xavier esperant el seu torn

En Xavier "Amunt", esforçant-se de valent per sortir de la xemeneia

La Sigrid i en Florenci, pujant la canaleta que voreja la paret de l'agulla Estassen

EL MONTSANT I EL GRAU DELS BARROTS (PRIORAT)

Varem anar per aquestes terres, amb d'intenció de fer la via ferrada de la Morera del Montsant, per acabar baixant ràpidament pel Grau de la Grallera; pro una vegada finalitzada la ferrada i dalt de la Serra Major, uns companys de Reus que varen fer la ferrada amb nosaltres, ens van fer adonar-nos que el Montsant és més que una ferrada, amb moltes combinacions de camins i graus, per fer una jornada de senderisme d'alt nivell.
Una vegada dalt de la Serra Major i per sobre dels mil metres d'altura, varen deixar aparcada la primera idea de baixar pel Grau de la Grallera, per continuar amb els amics de Reus a fer el Grau dels Barrots. La part alta de la serra és un gran replà sense gaire vegetació, pro a mida que anem baixant en direcció al Grau dels Barrots el panorama es molt canviant. Passem per una zona de bivacs, anomenada el Racó dels Boixets, a l'esquerra queda el Grau del Carrasclet. Iniciem el camí del Grau dels Barrots, seguint les marques d'un PR. Passem per alguns petits passos exposats però horitzontals, senzills i ben equipats amb cables.
Per un camí estret arribem al Balcó del Priorat; un bon mirador una mica exposat però ben protegit. Per sota el cingle de la Roca Falconera, entrem a l'esquerda del Grau dels Barrots. Hi ha un pas molt ben equipat amb graonets de ferro. De mica en mica el traçat va deixant enrere la Serra del Montsant, les panoràmiques són fantàstiques fins retornar a la Morera del Montsant. Per acabar la jornada, un bon dinar al Celler Cooperatiu de Cornudella del Montsant.

A la Morera del Montsant i podem trobar uns gràfics, que ens ajudaran a entendre la zona

El Montsant, va ser declarat Parc Natural a la primavera de l'any 2002. Les seves dimensions, amb 92 km2 són més aviat reduïdes, però està compost per una riquesa biològica molt important, a més de disposar d'un patrimoni històric cultural rellevant.

Racó dels Boixets, per la dreta tenim el Grau dels Barrots, a l'esquerra el Grau del Carrasclet

Per sota dels cingles de la Roca Falconera, arribarem al Balcó del Priorat

Fem un salt, sobre l'escletxa on es divisa l'abisme i som al Balcó del Priorat, un mirador de primer ordre. En Jordi la Sigrid i els amics de Reus, gaudint d'aquest privilegi

Des del Balcó del Priorat, tenim una bona perspectiva del camí de baixada

Un retol es assabente que estem al Grau dels Barrots

Tot el Grau dels Barrots té un seguit de passos alguns aeris i altres de prou curiosos, com el que mostra la imatge

La Morera del Montsant és un municipi del Priorat, situat al sector septentrional de la comarca, protegit pel Montsant, a 743 m. d'altitud, serra que pertany en bona part al seu terme. Té una extensió de 52'65 Km² i, fins fa ben poc, ha estat el municipi més gran del Priorat i ho és del Priorat històric.

LA FERRADA DE LES DAMES (MONTSERRAT)


La Teresina, és la ferrada montserratina per excel·lència, la més famosa de Catalunya; pro segurament avui dia la ferrada de les Dames, és més freqüentada. La Teresina fa més respecte, tot i així a l'hora de comparar dificultats, ja qui diu que les Dames és una ferrada més tècnica i la Teresina, per la seva llargada més física, tot i que l'últim tram de les Dames, és més complicat que qualsevol pas de la Teresina. Les Dames, per a mi és com la ferrada de la família, la vaig elegir per iniciar-me en aquest tipus de vies, després vaig veure com al meu fill Albert li tremolaven les cames en el primer tram, en el que va estar també la seva primera ferrada; aleshores i per no ser menys el seu germà Eduard, també va començar aquí i les va passar magres, en el desplom del tram més llarg; i per acabar i vaig porta la meva esposa, que per sorpresa de tots se'n va sortir molt més be del que esperàvem. El fet de residí a prop d'aquesta via, m'ha portat a perdre el comte de vegades que li feta; normalment sempre i trobes algú que l'esta fent, per aquest motiu encara que la repeteixis, el recorregut sempre té alguna cosa diferent, un comentari una salutació, fins i tot una nova amistat.

El grup disposat a sortir de l'aparcament de la ferrada. Veiem a: Sigrid, Pepe, Florenci, Núria, Jordi, Edu, Josep, Javier i el fill de Salvador Brunet que va fer de fotògraf (Agost 2006)

Ultimant detalls abans d'iniciar el recorregut. L'Edu i l'Albert escoltant atens les instruccions de Joan Frontera (Març 2005)

L'Albert en el tram on s'inicia la via. El primer esglaó resta un xic alt, en un tram de paret totalment vertical (Març 2005)

El David Mira "Zodiaco", al final del primer tram, on trobem varis esglaons doblegats. Ja qui diu que els doblegaran a l'intenta desmuntar la via, altres creuen que es degut a un fort aiguat, on les pedres caigudes malmeteren alguns ferros (Desembre 2005)

Jo mateix amb el meu fill Edu, als primers esglaons de l'inici de la via (Agost 2006) Foto Salvador Brunet

El segon tram també té el seu encant, equipat amb alguna grapa escadussera, solament té el cable de vida i unes presses prou originals que ens serviran per posar mans i peus. L'Albert pujant aquest tram (Agost 2004)

L'Anna fent el segon tram (Juny 2007)

L'Edu, liderant un grup prou nombrós en el segon tram (Agost 2006)

Les Dames constant de quatre trams més importants, tot i així entre mig també poden trobar algun curt ressalt equipat amb cadenes. A la fotografia podem veure al Xavi Romero "Amunt", a la Nuri "Nurimosa",Montse, Carme, el Xavier "Pratenc", fins i tot un Pare Nadal anomenat Jaume (Gener 2007) Fotografia de Salvador Brunet

Els primers metres del tram llarg, solament estan equipats amb cadenes. A la fotografia l'Edu, penjat i sense forces, per sort anava assegurat (Març 2005)

El tram més llarg de la via és el més espectacular, un curt desplom, un flanqueig inclinat i sobre tot verticalitat. A la fotografia veiem el Jesús Gonzàlez "Sertao", a la sortida del flanqueig (Maig 2006)

A la fotografia podem veure al Florenci, el Pepe i l'Edu, en plena ascensió del tram més llarg (Agost 2006)

Abans d'afrontar el pas més complicat de la via, trobem el típic llibret per signar i donar constància de la nostra fita. També i podem trobar algunes targes del creador de la ferrada el Joaquim Olmo, per avisar-li si trobem algun desperfecte, si més no, per fer-li una visita a la botiga de material d'escalada que regenta a Barcelona; JOM esta en C/ Enamorats 39-41. El seu telefon es 93.231.16.72 (Març 2005)

Un grup de companys fan cua en el últim pas de la ferrada, físicament és el més difícil (Agost 2006)

L'Edu, en els últims metres de la via. Aquest ultim pas és el més complicat, ja que solament resta equip amb el cable de vida (Març 2005)

La ferrada de les Dames, és una via que la majoria de gent fa en sentit ascendent, pro també es pot rapelar, ja que tots els passos estan equipats per pogué-ho fer. Aquí tenim a l'Anna en el tram més llarg (Juny 2007)

Preparant un rapel. Josep A. "Emili", Àngel "Abuelete" i en Cubi (Maig 2006) Foto de Jesús Gonzàlez "Sertao"

ERMITA DE SANTA CATERINA

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Des del Pla de les Taràntules (Estació superior del Funicular de S. Joan), i amb direcció a l'ermita de Sant Joan trobem a la dreta, l'inici del Camí del torrent de Santa Caterina, un corriol no gaire visible, que a vegades resta senyalitzat amb algun rètol o marca. A partir d'aquí, seguirem per la carena amb una baixada bastant insistent. Al costat oposat veiem l'ermita de Santa Caterina, on i podem arribar seguin un corriol de principi no gaire clar, tot baixant per un clap de roca bastant llarg, fins retrobar el camí per dins d'una vegetació molt espessa. El que havia estat l'ermita de Santa Caterina, situada sota unes balmes avui dia resta en estat molt deplorable, i ple de deixalles. Des d'aquí també podem anar fins el mirador de Santa Caterina, seguin un corriol estret a l'esquerra de la balma.

Perspectiva de la balma obrada, on antigament havia estat ubicada l'ermita de Santa Caterina

El lloc mostra una gran deixadesa, tot i que sembla que de tant en tant resta habitat. Les fotografies estan presses fa uns quatre anys, l'estat de l'ermita avui dia no sabem si és millor o pitjor

Entrada de l'habitacle

Detall de l'ampli canaló picat a la roca, que és feia servir per omplir la cisterna

Retol a l'entrada de la balma obrada