LES CADENES DELS MELINDROS. (SANT LLORENÇ DEL MUNT)

ITINERARI DES EQUIPAT

Les Cadenes dels Melindros han estat des equipades, com passa amb la majoria d'itineraris d'aquest tipus dins els límits del Parc Natural.

Segons l' informació rebuda per part del Cap de l'Oficina Tècnica de Parcs Naturals el Sr. Ramon Espinach i Grau, ens diu que;

aquest tipus de infraestructures no estan permeses dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tal com queda recollit en els articles 2.2 i 2.4 del Text Normatiu de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, 1997. Després de realitzar un informe de l'estat de l'estructura s'ha procedit a desmuntar-la.

Tot i la poca vida que ha tingut aquest itinerari, solament donar la enhorabona als que l'han pogut gaudir, i a la vegada esperonar el seu equipador vers la recerca d'itineraris en llocs menys problemàtics.

Els Melindros és un indret situat a tocar la zona del Cingle dels Cavalls, (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac). Per accedir aquest lloc prendrem com a sortida la concurreguda i antiga masia de Can Pobla, llavors seguirem el Camí del Mal Pas de Can Pobla; abans d'arribar al veritable Mal Pas (curt flanqueig aeri, equipat), trobarem aquest nou itinerari que assoleix la part alta dels Melindros, amb un equipament de cadenes. Es tracta d'un itinerari aeri, amb una part inicial de grimpada fàcil (III+/IV-, en lliure) i un tram final més compromès i atlètic (6b+, en lliure). El recorregut equipat fineix a la part alta dels Melindros, i molt a prop del Cingle dels Cavalls. El descens es pot fer rapelant pel mateix itinerari de pujada (equipat), o baixant per una canal a l'esquerra de la esmentada cinglera, que ens retornarà al Camí del Mal Pas. Aquest recorregut ha estat equipat durant l'any 2008, per en Toti Garcia de Matadepera.

Vista del recorregut des de la Roca Petanta.
Fotografies de Jordi Camon i JA Pallàs

Des del mateix Camí del Mal Pas de Can Poble, iniciem una fàcil grimpada (sense equipar), per anar a trobar l'inici de les cadenes

El primer tram de cadenes esta una mica allunyat del camí, per tal d'evitar l' accés a persones poc avesades en aquest tipus de recorreguts

Sempre seguint l'entramat de cadenes, anirem prenen altura sobre la canal de l'Abella

El traçat es em tot moment força aeri, amb unes bones vistes de la zona

Després de passar un tram de vegetació arbustiva, arribarem a un flanqueig equipat que ens acostara al següent tram de cadenes

Continuem flanquejant per sota les agulles dels Melindros

Segona part del recorregut, on el traçat de cadenes continua per una placa vertical

Aquesta part del recorregut, és la més difícil i atlètica

Si no volem esgotar les forces, caldrà fer alguna parada sempre assegurats per la cadena

Una vegada assolim aquesta part més vertical, el traçat entra dins d'una estreta canal, on podrem fer parada i descansar

Tot seguit, l'estret canaló es converteix en una xemeneia, que tot i ser força dreta és pot anar remuntant sense gaires dificultats

El canaló per verticalitat, i arriba al seu final per un pas més planer

A la mateixa sortida d’aquest traçat equipat veurem el cim de la Mola, amb el monestir de Sant Llorenç del Munt, des d'una perspectiva poc habitual

LA GRANOTA “PIQUE LONGUE” (120 M, 6a)

Molts escaladors durant l'època primaveral, triant els voltants del Monestir de Montserrat per practicar l'escalada; Gorros i i la zona de Sant Benet, són els llocs més freqüentats. Avui els companys han decidit anar a la zona del Càmping, un lloc molt proper al monestir i on no es té q,ue caminar gaire. La via triada té un nom molt pirinenc "Pique Longue" la qual resta situada en un pedrot que hom anomena La Granota i que possiblement amb una bona imaginació, i trobarem alguna similitud amb l'anomenat amfibi.

Des del monestir i a primera vista la via fa patxoca, tot i que nosaltres les primeres dues tirades que surten en algunes ressenyes no las farem, així superarem aquest tram pel camí que mena a la Miranda de Fra Garí

Detall de la via "Pique Longue" (120 m, 6a)

Molt a prop del camí s'inicia la via, tot i que es fàcil de confondre amb altres de molt properes

Vista dels primers metres de la via

El tram més difícil de la via (6a), tot i que es evitable si sortim caminant per la dreta

El descens es fa rapelant per la mateixa via

Des del coll proper al cim de la Granota, tenim una vista aèria de la plaça del monestir

Detall dels últims metres del ràpel

DAN OSMAN: MOLT MÉS QUE ESCALADA EXTREMA

Dan Osman va néixer a l'any 1963, a Tahoe (Serra Nevada-Estats Units) descendent d'una família de samurais. Al llarg de la seva curta vida, va ser practicant d'esports extrems com l'escalada natural o sense corda, o la caiguda lliure controlada (saltar un penya-segat de fins a centenars de metres i al final ser frenat per una corda de seguretat), amb un rècord de 300 metres. Duia una vida bohèmia, treballant rarament i arribant a viure durant mesos en una casa construïda en un arbre
Va morir el 23 de Novembre de 1998, a l'edat de 35, després de fallar una corda mentre practicava una caiguda lliure controlada des de la Leaning Tower en el Parc Nacional de Yosemite, Califòrnia. Un canvi en l'angle del lloc del salt, va causar probablement que les cordes es creuessin s'embullessin, a conseqüència la corda es va tallar al fondre's per la fricció.

Algunes de les seves gestes:

Màxim grau encadenat 8b+ en "Slayer", Cave Rock.
Alguns dels seus solos mes importants:
Space Walk (7a), en Tahoe, amb 18 anys.
Atlantis (6c+) en Needles, a vista.
Insomnia crack (6c+), en Suicide Rock, a vista.
Gun club (7b+), en New River Gorge.

Més de 1.000 salts en els últims 10 anys. Al juliol de 1998 dissenya el sistema de la tirolina, i realitza salts de 225, 240, 255, 270, 300 i finalment, l’ultim salt de 322 metres a Yosemite.

23 de Novembre de 1998, relat de l’ultim salt:

Havia instal·lat una tirolina des de la Leaning Tower fins a FiFi Buitress, al sud. Estaven saltant 270 mt des de la cara sud-oest de la Leaning Tower he intentaven arribar als 330. Aquesta activitat va ser objecte d'una investigació oculta, on li van trobar el permís de conduir caducat i una Magnun-357 sense llicència. Els seus amics varen pagar la fiança recaptant 25.000 dòlars i amb l'advertiment de treure les cordes en un termini de 5 dies. En comptes d'això s'en va anar a veure a la seva filla Emma, que en aquells dies tenia 12 anys. Per a quan va tornar a la Leaning Tower les cordes havien estat exposades a la intempèrie durant 3 setmanes. A l'endemà, 22 de novembre, Dano i Milers Dasher van fer cadascun un salt de 300 mt, sumant un total de 16 salts amb les mateixes cordes. El 23 de novembre va clarejar fred i gris; van decidir esperar fins a l'última hora del dia per a reduir la possibilitat de que els rangers s'assabentessin. Dasher es va llançar primer, 9 segons de caiguda lliure. Dano havia estat inspeccionant la línia de salt i en comptes dels 7 metres i mig de progressió ni suma 22 més escollint un punt de salt diferent. Va trucar als seus amics de Tahoe perquè poguessin compartir el seu entusiasme, donant-los l'opció de viure en directe el que serien els seus últims pensaments. Des del seu nou punt de llançament, hauria de passar sobre la corda auxiliar en lloc de per el costat com en els salts previs. Dano va deixar escapar un riure salvatge i va contar ben alt: "Tres, dos, un" i "Ja". Des de l'altre costat del telèfon els amics de Dano van escoltar la xiulada del vent quan s'aproximava a la velocitat terminal, i després el silenci.

GORRA MARINERA

Via "Sargantanes" (178 metres, IV+)

Després d'haver trepitjat els cims més importants de la zona de Gorros, solament quedava pujar a la Gorra Marinera. Per fer-ho sense gaires complicacions varem triar la via "Sargantanes", tot i que és una de les vies més llargues. Els itineraris més difícils els trobem a la cara est, on diversos balmats i nombrosos llavis, fan que la graduació de les vies sigui majoritàriament de nivell alt.
La "Sargantanes", situada a la cara nord és una via fàcil i a la vegada llarga, ideal per iniciar-se i aprendre a muntar reunions. Els dos primers llargs són un xic embolicats, per les nombroses vies que hi ha, algunes d'elles solament d'un llarg. A partir de la tercera reunió una vegada desaparegudes les vies més curtes, la línia a seguir es força evident. Des de l'ermita de Sant Jaume (R-4), tenim la possibilitat d'abandonar la via, o anar a buscar les ultimes tirades, on hi trobem la màxima dificultat (IV+). Aquest tram tot i no ser difícil, es força aeri i un xic esposat. Tot seguit una fàcil grimpada ens porta al cim. Farem un ràpel per la banda contraria, amb tendència anar a buscar l'Escala de Jacob.

Vista de la zona dels Gorros, des del Monestir de Montserrat

La Gorra Marinera, i el traçat de la via "Sargantanes"

Croquis de la via

Primer llarg de la via, a tocar el Camí Nou de Sant Jeroni

Imatge curiosa d'un petit jardí de lliris, situat a mitja paret. Els lliris eren una planta habitual en les nombroses ermites montserratines, aquests provenen de l'ermita de Sant Jaume, situada uns metres per sobre

Imatge d'un dels pocs murs que li queden a la vella ermita, la via continua per sobre mateix d'aquesta edificació

A tocar l'ermita de Sant Jaume i trobem una còmoda reunió, i un camí d'escapament que en breus minuts ens retornaria a peu de via

Els últims metres de la via són els més complicats, amb un flanqueig ascendent, aeri i un xic exposat (IV+). Per sota nostre podem veure el Camí Nou de Sant Jeroni, punt d'inici de la via

Des del cim tenim una visió de primer ordre del Gorro Frigi, el més alt d'aquesta zona. A la imatge marcat amb un cercle, la cordada d'uns companys que feien la via "La Bella Easo" (6a, 140 metres)

Hem fet el cim i estem a 1098 metres d'altura, amb una visió impressionant de la zona dels Gorros

Panoràmica de la part alta del torrent de Santa Maria, amb els cims més alts de la muntanya; Sant Jeroni, Ecos, Cavall Bernat. A l'esquerra una cordada a la via "La que hi faltava" (Magdalena Inferior), més al davant el Gorro Frigi, amb escaladors fen varies vies

Detall del ràpel que varem fer, situat a la cara sud-oest del cim

L’ultim llarg de la via és el més espectacular, amb una paret vertical que és desploma sobre l'ermita de Sant Jaume



Des del cim, tenim unes bones vistes de tota la zona de Gorros



Estem fen el ràpel per anar a buscar l'Escala de Jacob i retornar al Monestir; per sobre de la Miranda de les Magdalenes, uns núvols amenaçadors augurant una pluja imminent



Dit i fet, baixem per l'Escala de Jacob amb algunes gotes, abans d'arribar a l'ermita de Santa Anna, pluja i pedra ens obliguen a fer parada sota d'una balma

SERRAT D’EN MUNTANER. CARA OEST.ESQU. “VIA BLACK SAD” (95 M, 6b+)

Avui hem tornat al serrat d'en Muntaner, pro aquesta vegada canviant de cara, per això des de la zona est, hem girat per sota mateix del Frare de Baix del Clot de la Mònica, fins a situar-nos al peu de les vies. Aquesta cara del serrat d'en Muntaner dona a la fondalada de les Artigues, per sota nostre veiem molt de moviment, ja que el lloc és molt freqüentat per la gent que va a la ferrada de les Dames.
Les vies d'aquest sector, per les persones avesades a l'escalada són de grau mitja, pel meu nivell són difícils i si afegim que la via triada és la Black Sad (una de les més difícils), ja sabem de primeres que avui les passarem magres i que d'escalar poca cosa, ja que la majoria del dia estarem fem trampes, martingales, trucs, estratagemes i altres enganyifes, per resta penjats de fifis, estreps i demès estris que col·laboren en aquest tipus d'ascensions. Tot i això el dia també a tingut coses positives; he vist de molt aprop, un grau de dificultat que fa poc solament podia observar amb uns prismàtics, he apres coses noves (sobre tot trucs, això sol passar quant vas amb gent veterana), i per últim el que he fet avui és molta força de braços, aixo si, sense tocar la paret, és el que té quant t'aferras molt a les cordes.

Vista del serrat d'en Muntaner i el camí d'entrada a les vies d'escalada

Croquis d'algunes d'aquestes vies. La Black Sad que traduït vol dir "Tristor negra", fou equipada per Franc i J. Escofet

El primer llarg té uns 35 metres i, supera un petit desplom

En Joan en aquest pas de 6a

Una vegada superat el pas, la via és tomba i continua per passos de V fins la reunió

Sortida de la primera reunió, per anar a buscar el pas més complicat de la via

Un curt flanqueig ens apropa aquest pas de 6b+ (placa fina), llavors per passos de V+, acabarem els 40 metres d'aquest segon llarg. L'últim llar és el mes curt, solament 20 metres pro amb un pas de sortida de 6a