Desprès d'esta un mes i mig lesionat, per culpa d'un esquinç de menisc començo a caminar de nou, pro amb molts dubtes i amb certa por a una recaiguda. Per no maltractar els meus dolguts genolls, busco un itinerari on no tingui que caminar gaire, i així, em be a la memòria un dels itineraris més clàssics, que ja fa temps tenia anotat a l'agenda. Estic parlant del Cavall Bernat, el de Sant Llorenç; l'altre, el germà gran de la serra montserratina, el deixarem tot esperant que el temps i les sortides, amb doni una mica més d'experiència. En Soler, Cot i Sagués van pujar per primera vegada aquesta simbòlica agulla, allà per l'any 1911, des d'aquesta data fins avui día, la llista d'escaladors que l'han pujat deu ser tant llarga que si els tinguéssim que classificar, segurament farien falta un parell de volums, per donar-lis cabuda a tots.
Avui, com a companys d'escalada tinc a la Sigrid i en Jordi, que no fa pas gaire ja van fet aquesta agulla, llavors com a cap de cordada ens guia en Joan, que també la fet, pro ja fa molt de temps. Aquesta escalada no és gaire difícil, ja que sempre vas encastat entre roques. A mig traçat trobem l'única reunió, en una terrassa amplia, després ve el pas més complicat per dins d'una curta xemeneia, on tindrem que fer una mica d'oposició estirant al màxim les cames. Tot seguit arribarem al cim, on gaudirem d'una vista, amb varis contrapunts; la més natural (amplies pinedes, voltades de curioses roques de pinyolenc), i la més antinatural, unes terres farcides de cases de variat disseny, on un és pregunta, fins on arriben els límits a l'hora de construir i qui es l'encarregat de donar tots aquest permisos, de dubtosa legalitat. Desprès de fer algunes cabòries, sense treure res de clar, toca baixar del Cavall. L'instal·lació del ràpel, segurament ens podria explicar tota l'historia d'aquesta agulla; ens tindrem que refiar d'una escarpa de grandària considerable, aferrada en l'esquerda d'una roca, per deixar que el nostre pes es vagi despenjant, poc a poc, fins el peu de via; si pot ser, sense pensar gaire amb el ferregot que ens aguanta.
Avui, com a companys d'escalada tinc a la Sigrid i en Jordi, que no fa pas gaire ja van fet aquesta agulla, llavors com a cap de cordada ens guia en Joan, que també la fet, pro ja fa molt de temps. Aquesta escalada no és gaire difícil, ja que sempre vas encastat entre roques. A mig traçat trobem l'única reunió, en una terrassa amplia, després ve el pas més complicat per dins d'una curta xemeneia, on tindrem que fer una mica d'oposició estirant al màxim les cames. Tot seguit arribarem al cim, on gaudirem d'una vista, amb varis contrapunts; la més natural (amplies pinedes, voltades de curioses roques de pinyolenc), i la més antinatural, unes terres farcides de cases de variat disseny, on un és pregunta, fins on arriben els límits a l'hora de construir i qui es l'encarregat de donar tots aquest permisos, de dubtosa legalitat. Desprès de fer algunes cabòries, sense treure res de clar, toca baixar del Cavall. L'instal·lació del ràpel, segurament ens podria explicar tota l'historia d'aquesta agulla; ens tindrem que refiar d'una escarpa de grandària considerable, aferrada en l'esquerda d'una roca, per deixar que el nostre pes es vagi despenjant, poc a poc, fins el peu de via; si pot ser, sense pensar gaire amb el ferregot que ens aguanta.
Panoràmica del Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt
El Joan iniciant l'escalada
La Sigrid en el primer llarg, assegurada pel Joan des de la reunió
En Jordi pujant el primer tram, la Sigrid i en Joan esperant a la reunió
La Sigrid assegurada en la reunió
El Joan en la segona tirada
L'instal·lació de ràpel és segura, tot i que pot crear dubtes
En Jordi iniciant el ràpel