BTT LA SÉQUIA DE MANRESA.

Descripció de la ruta; en aquesta sortida no ens caldrà fer aproximació en cotxe, doncs sortirem des de la mateixa capital del Bages. Si arribem amb cotxe a Manresa, ens aproparem al Parc de l'Agulla. La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de la ciutat. La Séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d'aigües es fa sota el balç del Castell de Balsareny mitjançant la resclosa anomenada "Resclosa dels Manresans", i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l'Agulla de Manresa. En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny. Nosaltres farem un recorregut circular, en sentit contrari al curs de l'aigua, d'anada seguirem la Séquia fins al km 0, situat a Balsareny i de tornada o farem seguin en un principi el curs del riu Llobregat, per retornar al Parc de l'Agulla creuant algunes zones de polígons industrials.

Com a homenatge a les persones que van construir la Séquia, Jove Cambra de Manresa va iniciar l'organització l'any 1985 de la cursa no competitiva de la Transéquia ,i que des d'aleshores es pot fer a peu o amb bicicleta. Aquesta activitat es realitza cada any durant les Festes de la Llum, el dia 21 de febrer.

En un resum històric direm que l'any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d'emigrar a altres contrades. Per tal d'aportar una solució aquest mal son, es projecta amb una extraordinària visió de futur la construcció d'un canal d'aigua que porti les aigües del Llobregat al centre de Manresa. La Séquia inicià la seva construcció l'any 1339 i fou acabada l'any 1383. En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III.
Iniciem el recorregut des del Parc de l'Agulla, el parc més gran del Bages i el lloc d'esbarjo per excel·lència a la ciutat de Manresa. L'any 1962, la Junta d'Aigües de Manresa va veure la necessitat de construir un llac artificial per garantir el proveïment d'aigua a la ciutat en cas d'avaria de la Séquia. Les obres van començar el 1966 amb la construcció d'una presa. El llac no es va omplir fins al novembre de 1974 i permet emmagatzemar 200.000 m³ d'aigua en una superfície de 64.000 m², i una fondària màxima de 4 metres.
Ja preparats per sortir, d'un bon inici prendrem el Camí de la Séquia el qual es pot recórrer de punta a punta per un sender que van obrir els sequiaires per fer-ne el manteniment. El recorregut està equipat amb senyals informatives de quilometratge, i recorregut. El sender sempre va arran del canal, no té pèrdua, tot i que la séquia s'amaga en alguns trams concrets. Quan arriba a Sallent topa amb les vies del tren, i les travessa per sota.
Des del costat del restaurant creuem una rotonda, i ja trobem el canal d'aigua. Normalment la zona més propera a Manresa és molt transitada, anirem amb compte, doncs el camí es força estret. A prop del primer quilòmetre trobem una zona de vinyes al voltant de l'ermita i mas de Sant Iscle, un edifici medieval que és un dels nuclis de poblament més antics del Pla de Bages. S'hi pot visitar l'església preromànica i romànica. Actualment acull un celler productor de vins i caves, sota la denominació d'origen "Pla de Bages". A tocar la casa a la banda contrària del camí, hi ha una zona de pícnic amb taules de fusta.
Arribem a una pista ampla i polsosa (atenció amb aquest tram. Avui dia podem haver de modificar uns metres el recorregut per unes obres que s'estan realitzant). Si no podem seguir la Séquia, continuarem mig quilòmetre per la pista ampla, fins torna-la a retrobar.
Passem a prop del mas de ca l'Hortolà, i arribem a les primeres naus del polígon industrial Santa Anna II. Per davant de la casa de cal Riereta girem a l'esquerra, al costat contrari ens queda el Riu d'Or i la Font de la Riereta. El caminet paral·lel al canal d'aigua ens acosta al poble de Santpedor, i la carretera principal que dóna entrada al nucli urbà. Per travessar el riu, la Séquia passa per l'Aqüeducte del Riu d'Or.
Continuem pel costat contrari del riu, on d'entrada trobem la Casa del Sequiaire. Aquests tipus d'edificis eren les residències dels encarregats del manteniment de la Séquia, tenim aquesta aquí a Santpedor i dues més, una al Parc de l'Agulla, i un altre a Sallent.
A continuació trobem la Depuradora de Santpedor, a partir d'aquí fins a la Depuradora de Sant Fruitós, i tenim un tram força llarg de camps de cultiu, i hortes que aprofiten la proximitat de l'aigua pel seu regadiu.
Passada la depuradora travessem la carretera BV-4511, i entrem en el Polígon Industrial Pla de Santa Anna, passem un tram de naus industrial on trobem el Pont de les Bonegues. Una vegada sortim del polígon entrem en una de camps de cultiu, fins a creuar una pista ampla, entre veïnat de Sant Ponç on podem veure l'ermita romànica de Sant Ponç, datada del segle XII, i el mas de la Sala de Sant Ponç, una casa pairal fundada el segle XIII i avui dia reconvertida en restaurant.
Runam Sali del Cogulló.
Deixem enrere els camps per entrar en el frondós Bosc de la Sala. Abans de creuar el torrent de la Sala, trobem l'Amfiteatre de la Sala, un espai adaptat com a zona d'aprenentatge mediambiental, creat per l'arquitecte portuguès Álvaro Siza. Uns metres després creuem l'Aqüeducte del Torrent de la Sala.
Continuem per dins del bosc fins arribar a un punt on el canal creua una pista ampla, aquí podem veure el Roure Gros de la Séquia, un arbre catalogat com a Arbre d'Interès Local, per l'Ajuntament de Sallent.
Per davant nostre tenim el runam Sali del Cogulló, l'abocador més gran de residus de Catalunya. Una gran muntanya de sal, que es pot veure des de molts quilòmetres de distància. A la nostra esquerra i al bell mig dels camps de cultiu del Pla de Martorell, destaca la petita ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc, construïda l'any 1576.
Passem pel costat del mas Tarradellas, i arribem al mas de les Coves. Aquí el canal desapareix per tal de superar uns metres de desnivell, i s'endinsa 321 metres per l'interior de la Mina del mas de les Coves.
Passem l'Aqüeducte del mas de les Coves i després la masia de cal Peixater. La Séquia, en apropar-se a la línia de ferrocarril Manresa-Sallent desapareix per un traçat soterrat. El camí continua paral·lel a la via del tren i el runam de la Botjosa, fins a un punt on haurem de creuar la via per continuar pel costat contrari.
Seguim un tram en línia recta, a l'esquerra ens queda l'Aqüeducte del Vilar. Desde aquest aqüeducte fins al pròxim anomenat dels Enamorats, trobem el tram de Séquia que ha estat més modificat, degut a la via del ferrocarril i als nous trams de carreteres, la major part del canal resta soterrat.
A la dreta podem veure el poble de Sallent, fins arribar a l'Aqüeducte del Mal Pas.
Passem vora el mas de la Torre d'en Roca, i creuem per l'Aqüeducte de Conangle, de grans dimensions fa 103 metres de llarg, 13 d'alçada i consta de 7 arcs, fou construït l'any 1340.
A l'esquerra ens queda el veïnat de colònia minera de Vilafruns, passem per l'Aqüeducte de la Vinya d'en Martí, ja en l'entrada del poble de Balsareny. Creuem per sota l'autovia i entrem al poble seguint per la dreta el carrer més proper al riu Llobregat.
Passem el Pont de Santa Maria i sortim del poble, per davant nostre enlairat veiem el Castell de Balsareny.
En el moment que el camí i el riu fan una girada sobtada a la dreta, encarem els últims metres de recorregut de la Séquia, fins arribar a la Resclosa dels Manresans (Km 0). Nosaltres portem 25,5 quilòmetres i estem a la meitat del recorregut, tot i que la tornada és més directa, i farem uns cinc quilòmetres menys.
La tornada és molt monòtona, ja que la major part del recorregut és per terra enquitranat. De primer desfem el camí fins a Balsareny, on prenem la carretera C-16z fins a Sallent. Passem per un tram del poble proper al riu, fins al Polígon Industrial l'Illa. Creuem per sota l'autovia a l'altura de la Botjosa, i anem a trobar la carretera lateral que va paral·lela a la mateixa autovia (C-16). Passem una gasolinera i continuem per aquest vial fins arribar davant del mas de la Sala de Sant Ponç, recordem que a l'anada hem passat per darrere d'aquesta masia.
El terra pavimentat es converteix en una pista polsosa, que ens fa creuar per sota l'Eix Transversal (C-25). Travessem la carretera d'entrada a Santpedor, i entrem en el Polígon Industrial de la Serreta. En una rotonda sortim de la zona industrial i seguim en paral·lel durant uns metres la C-25, per una pista ampla on tenim ja a la vista el final del recorregut. Passem cal Cots i la Casa Murallada, i retornem al Parc de l'Agulla. Per relaxar una mica les cames podem finalitzar donant la volta al llac.

LLAFRANC – TAMARIU (CAMÍ DE RONDA).

Descripció de la ruta; excursió circular situada en plena Costa Brava, que ens portarà de Llafranc a Tamariu, passant pel Puig Gruí, per retornar a Llafranc pel GR-92 (Camí de Ronda). El recorregut mostra dos traçats ben diferenciats, per l'interior a l'anada més monòton, amb algun punt interessant com el Dolmen de Can Mina, i una tornada molt més vistosa sempre vora mar, passant per la solitària cala Pedrosa.
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25, passant Vic i continuant per aquesta via enllaçarem amb l'A-2, direcció Maçanet de la Selva. A continuació anem per la C-35 i C-65, en direcció Sant Feliu de Guíxols. A prop d'aquesta localitat seguim per la C-31, passem pels afores de Calonge i Palamós, i a l'entrada de Palafrugell deixem la carretera principal, i ens desviem a la dreta per continuar per la GIV-6546 fins a Calella de Palafrugell, i en breus minuts arribarem a Llafranc. En total i tenim 163 quilòmetres, i una hora i tres quarts de cotxe.
Segons l'època podrem aparcar el cotxe a prop del Port de Llafranc, en temporada vacacional ens serà molt més complicat. Llafranc és una població de la Costa Brava, situada sobre una costa rocosa. El poble, pertany al municipi de Palafrugell al Baix Empordà. Segons el cens de població, a Llafranc hi ha empadronades 316 persones. De totes maneres, s'estima que durant la temporada baixa i mitja hi ha unes 1.000 persones i en temporada alta unes 10.000.
Iniciem el recorregut pels carrers del poble, de sortida passem per l'església de Santa Rosa de Lima, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església, dedicada a Santa Rosa de Lima i sufragània de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell, va ser bastida a finals del segle XIX, segons consta a la inscripció de la llinda a la porta d'accés, col·locada en el moment d'ampliació del temple: "constructa 1896. ampliata 1958"
Anirem caminant pels carrers de Mossèn Rafael Durant i després pel carrer d'Amadeu Vives, al final d'aquest carrer ja sortirem de la zona urbanitzada, seguint els senyals blancs i grocs del sender PR C-107. Passem vora el Puig de Rais i la Masia del Bosc, tot seguit en una corba molt marcada a tocar un bosc de pins molt espès i trobem una desviació senyalada amb un rètol que ens conduirà al Dolmen de can Mina dels Torrents, descobert l'any 1964, resta situat dins de la propietat de la masia que porta el mateix nom.
Seguim per la pista ampla, vorejant camps de cultiu i alguna que altra masia. Passat can Naia arribem a una carretera, la seguim per la dreta un centenar de metres i ens desviem per una pista ampla a l'esquerra. A partir d'ara iniciem un tram de pujada que ens conduirà a pocs metres del Puig Gruí, una muntanya de 164 metres amb un vèrtex geodèsic al seu cim.
En aquest punt abandonem el camí principal i comencem a baixar per un corriol per dins del bosc, amb força pendent, fins a sortir a una zona urbanitzada.
Seguim la caminada pels carrers Perú, i Costa Rica, per finalitzar pel carrer de la Riera a tocar la Platja de Tamariu.
Aquest poblet de menys de tres-cents habitants, antigament era un nucli de pescadors al votant de la cala de Tamariu, però a partir dels anys vuitanta, a causa de l'afluència de turisme a la zona, s'ha convertit en un centre turístic, amb càmpings, diversos hotels i molts apartaments i torres de residència i estiueig.
Des de la platja continuarem per la dreta, seguint el GR-92 (Camí de Ronda), des d'on gaudirem d'un bonic tram de camí vora del mar.
Vistes des del GR-92 (Camí de Ronda).
------------
------------
-----------
Arribem al Porxo d'en Borrell, on ens podrem apropar a l'aigua tot saltant per sobre les roques.
-----------
------------
-----------
-----------
Després de passar les petites cales d'en Roig i de Gamarús, caminant per un tram més ample per acabar retornant al sender, amb una baixada força pronunciada que ens aproparà a la cala Pedrosa.
La cala Pedrosa és un lloc tranquil i salvatge on no s'hi arriba amb cotxe. Amb una sola edificació que fa la funció de bar en les èpoques de més calor.
Cala Pedrosa.
A partir d'aquí el Camí de Ronda s'allunya del mar i s'endinsa en un bosc espès de pins amb una pujada dreta fins a trobar una pista ampla que seguirem per la dreta. Tornem a passar per una zona de masies amb camps de cultiu, tot seguit retrobem un camí boscos, que ens tornarà a apropar al mar però a partir d'ara o farem per traçat que passa per sobre dels penya-segats a més alçada. Arribem al Salt d'en Romaboira a tocar el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda.
La Torre de Guaita o Torre de Sant Sebastià, es va construir en l'extrem nord-est del santuari, lloc conegut com a Sa Guarda, amb una finalitat clarament defensiva durant l'època d'atacs pirates, en els s. XIV i XV. Té tres plantes més un terrat i està coronada per merlets rectangulars i espitlleres. L'estat de conservació de la torre és excel·lent després de cinc-cents cinquanta anys d'història, gràcies a les diferents reformes realitzades, referides principalment als accessos. Dins de la mateixa torre es va edificar una petita ermita, en 1441 Aquest edifici situat en la part baixa de la torre, es va convertir en el santuari i hostatgeria de Sant Sebastià màrtir, protector de les epidèmies, per això, després de la pesta dels anys 1650 -1652 Sant Sebastià de la Guarda es va convertir en un lloc de peregrinació, pregàries i ofrenes. En 1707 gràcies al creixement econòmic i a la creixent demanda de culte, es va decidir construir una ermita d'estil barroc.
Tot passejant amb bones vistes del mar, arribem al Far de Sant Sebastià. La història d'aquest far ens diu, que durant el segle XIX amb el creixement del trànsit naval, el Ministeri de Foment va realitzar el Pla General d'enllumenat marítim, allà per l'any 1851. L'encarregat del projecte del far de Sant Sebastià va ser José M. Faquineto, que ho va convertir en el far més potent de la costa de llevant, situat a 167 metres d'altura sobre el nivell de mar, té una projecció de 50 milles. La seva inauguració va tenir lloc l'octubre de 1857, amb el que compta amb més de cent cinquanta anys d'història. La llum del far l'emetia un aparell de la marca Sautter (París), que funcionava amb cinc metxes que cremaven oli d'oliva i era mantingut per tres faroners que vivien en les estades del mateix far. Amb l'avanç de la tecnologia, el seu funcionament va passar a ser totalment automàtic a partir de l'1 d'agost de 1999.Passat el conjunt de Sant Sebastià, es continua la ruta davallant en direcció a Llafranc per la carretera del far. Se segueixen sempre les marques del GR 92, es travessa tota la badia de Llafranc on donarem per finalitzada la sortida.

SERRAT DELS EVANGELIS.

Descripció de la ruta; per fer aquesta excursió ens dirigirem al poble d'Ogassa, situat al bell mig de la comarca del Ripollès, un municipi força disseminat, distribuït en vuit entitats de població. El terme comprèn el vessant sud de les serres Cavallera i Conivella. Els seus cims més representatius són el Taga, Sant Amand i el Puig Estela. Tots ells ja els hem realitzat en alguna ocasió, per això avui hem triat una zona desconeguda per a nosaltres de la Serra Cavallera, on trobem els cims del Pla de les Pasteres i el Serrat dels Evangelis, tots dos molt propers als dos mil metres d'alçada. La ruta no és gaire complicada si tenim una bona visibilitat del terreny, la major part del recorregut passa per prats herbats amb molt poca vegetació arbòria. En total farem una mica més de 10 quilòmetres, la meitat de pujada i la resta de cara avall, amb un desnivell moderat que no arribarà als set-cents metres.
Aproximació amb cotxe; a la sortida de Manresa prendrem l'Eix Transversal (C-25), en direcció a Vic. Aquí deixem aquesta via, i enllacem amb la C-17 fins a Ripoll. Tornem a canviar de via, ara fem uns quilòmetres per la C-26, i seguidament ens incorporem a l'N-260 fins arribar a l'entrada del poble de Sant Joan de les Abadesses. Abans de passar el pont que dóna entrada a la población, girem a l'esquerra per continuar per la GIV-5211, una carretera local força estreta que ens portarà fins al poblet d'Ogassa. Travessem el poble i continuem ara per una pista pavimentada passant pel veïnat del Prat del Pinter, fins arribar al veïnat de Sant Martí de Surroca. Podem aparcar el cotxe una mica més amunt de l'església. En total i tenim uns 98 quilòmetres i 1 hora i 20 minuts de recorregut.
Situats al veïnat de Sant Martí de Surroca, a 1236 metres d'altitud i amb una població al voltant de la trentena de persones, iniciarem l'excursió. De sortida anirem seguint la pista principal fins arribar a una cruïlla, on deixem a la dreta el camí de tornada.
Seguim per l'esquerra el Camí de Surroca de Baix a coll de Pal. Per sota a la dreta, ens queden les masies del Cabrer, Casadet i el Collet.
A continuació passem a tocar can Quimet de la Roda, i uns metres després en una corba tancada la Font de la Roda.
Un parell de girades ens acosten a cal Frare.
Continuem fins arribar a la Creu del Pastor Mort de Fred, on un escrit ens fa saber el perquè d'aquest curiós nom, a la mateixa creu i podrem llegir l'epitafi "Aquí murio D. Jose Marser, natural de Caballera, Fallecio el dia 22 de Noviembre de 1.884, Murio atacado del Frio".
Arribem a un punt on veiem per sota nostre el refugi Montserrat, per sobre tenim una bona visió de la serra Cavallera, que és per on tenim que passar nosaltres. El refugi Montserrat, és una de les construccions forestals fetes per a pastors típiques del Pirineu Oriental, amb una part útil per a excursionistes i una tancada per a ús del pastor i el bestiar. És una cabana sense massa comoditats, però ben necessària en cas de mal temps.
Continuem per la pista ampla, en un gir deixem a la dreta un sender poc visible que ens portaria a trobar el camí que farem de tornada.
Arribem a un abeurador on acaba la pista ampla. Seguim per un sender rocallós, i perdem uns metres d'alçada per acabar pujant fins al coll del Pal.
Collada estratègica de la serra Cavallera, per l'esquerra podríem anar als punts més alts del serral, el Puig Estela i el Taga. Nosaltres continuarem per la dreta, fins al Serrat dels Evangelis un cim menys visitat.
Des del coll, iniciem uns cinc-cents metres de pujada força dreta i monòtona, fins arribar al Pla de les Pasteres (Pedra dels Tres Bisbats), topònim que li ve per haver coincidit en aquest punt la partió dels Tres Bisbats (el de la Seu d'Urgell, el de Girona i el de Vic).
----------
-----------
Vistes del Puig Estela i el Taga.
A partir d'aquí anirem carenejant fins arribar la vèrtex geodèsic del Serrat dels Evangelis, punt més alt de la serra, amb 1984 metres d'altitud.
Serrat dels Evangelis.
Una vegada hem gaudit de la bona panoràmica que tenim des d'aquest punt, continuarem per la carena fins arribar al coll Salarca.
Deixem la part alta de la Serra Cavallera, i comencem a baixar molt ràpidament per la Muntanya de Fogonella, per corriols i alguns viaranys que han fet el bestiar, o sigui, per camí no gaire bo, com a referència prendrem una bassa d'aigua situada en un lloc més planer.
Baixem uns metres fins al torrent de Fogonella, tornem a pujar, creuant varies vegades un filat pel bestiar. Tot buscant el traçat més idoni, arribem a un abeurador a tocar la casa de can Boix. Pel darrerà de la casa trobem una pista ampla, que després de creuar un torrent ens retornarà a la pista que hem fet de sortida, fins al cotxe i tenim un passeig.