TORRENT DEL CLOT DEL TRAGO-MONTSERRAT SUD.

 
Vista de la capçalera del torrent del Clot del Trago, des de la Cova de l'Arcada.

El torrent del Clot del Trago s'inicia en la zona dels Frares, molt aprop de l'agulla Sense Nom. El seu inici es la munió de petits torrents, que acaben per ajuntar-se i forma una torrentera principal. Passa a tocar l'agulla Amagada, i continua baixant flanquejat pel torrent del Lloro a l'esquerra i el Clot dels Caragols a la dreta. Entre vegetació molt espesa travessa el Camí del Pas del Príncep-Coll de Port,(inici del tram equipat) on després d'uns metres més planers comença a prendre verticalitat. Abans d'arribar al Clot del Tambor, s'uneix al torrent del Lloro. El primer descens fou realitzat per en Víctor Tardio, Xavi Vidal i Javier Gomez, a finals de l'any 2006.
 
Aproximació amb cotxe; Des de la població del Bruc seguirem pel carrer de les Escoles,  fins sortir del poble  per una pista de terra en una zona urbanitzada. Seguirem els rètols que indiquen la masia de Can Salses, passada aquesta deixem a la dreta el camí que mena al mas del Castell, i continuem per una baixada dreta, passem una corba molt tancada i arribem a uns oliverars en una zona planera, on podrem deixar el cotxe.

 

Aproximació a l'inici del descens; Pel mig de l'oliverar molt pedregós, ens dirigim vers la muntanya per comença a entrar dins de la llera del torrent del Porquer o Clot del Tambor. Deixem a la dreta, el Camí de la Cova del Cabrit-Clot del Boixar. El torrent es força selvàtic, però el sender esta fressat. El traçat es va encaixonant, entre les parets de la zona d'escalada del Castell. Després de superar un curt ressalt el camí surt del llit del torrent, i comença a prendre alçada deixant la torrentera a certa distancia. Passem a tocar la característica Roca del Tambor, a partir d'aquí el camí deixa la pujada insistent, fins arribar al  Pla del Xebret. A la dreta podem observar la Cova de l'Arcada, al centre el torrent de les Grutes, i el torrent del Lloro i la zona d'escalada de la Desdentegada a l'esquerra. Deixem a la dreta el Camí de la Cova de l'Arcada i font del Xebret i seguim pel llit del torrent uns metres en direcció ascendent buscant una desviació a l'esquerra força evident. El corriol puja dret per una zona molt embrossada, on ja anirem trobant alguna corda que ens senyala que anem en bona direcció, en el punt on les parets ens barrant el pas i trobem el Pas Ferrat del torrent del Lloro.




Una vegada superat el Pas Ferrat  continuarem ascendint per un viarany sense marques, per una zona de matolls que assoleix el carener. El sender acaba trobant el camí que be del torrent de les Grutes. Seguirem per l'esquerra aquest camí, fins enllaçar amb el camí del Pas del Príncep- Coll de Port. Continuem per l'esquerra en direccio al Refugi Vicenç Barbé,  de primeres travessem el torrent del Lloro, el pròxim torrent que trobem es l'inici del Clot del Trago. Per fer aquest torrent, ens caldrà una corda de 60 metres per fer l'últim ràpel.
 
Vista del Clot del Trago, per sobre la Balma del Gaiato, per sota el ràpel de 25 metres.
 
 
Primer ràpel del Clot del Trago.
 
 
Aquest primer ràpel és d'uns 15 metres, tot i que sembla factible de baixar per l'esquerra, l'espessa vegetació ens complicaria el pas.
 
 
El final del ràpel ens situa en un estret passadís, si hi han moltes bardisses no tindrem cap més remei que netejar la sortida.
 
 
Ràpel de 25 metres.
 
 
El ràpel de 25 metres, és una placa vertical amb bones vistes de la part final del torrent.
 
 
Després d'aquest ràpel trobarem alguns ressalts curts, i tot seguit enllaçarem amb el recorregut del torrent del Lloro.
 
 
Ja situats dins del torrent del Lloro farem dos ràpels de 10 i 9 metres, per anar a trobar l'ultim ràpel de 30 metres.
 
 
Vista del ràpel de 30 metres des de la part inferior (la Desdentegada-escalada esportiva), a l'esquerra ens queda el Pas Ferrat i el sender que farem servir per retornar al cotxe.

TORRENT DEL LLORO-MONTSERRAT SUD.

 
Vista del torrent del Lloro, des de l'Oliverar de l'Alfons-Clot del Tambor, inici del recorregut.
 
El torrent del Lloro s'inicia a la part alta del serrat dels Frares, a tocar la característica agulla del Lloro, de la qual pren el topònim. Passada l'agulla del Dit, creua el camí  del Pas del Príncep, punt on s'inicia el tram de torrent equipat. Molt aprop del seu final se li uneix per l'esquerra el torrent del Clot del Trago, per acabar aportant les seves aigües al torrent de les Grutes-Clot del Tambor. El primer descens fou realitzat per en Víctor Tardio i Xavi Vidal, a finals de l'any 2006.

 
 
Aproximació amb cotxe; Des de la població del Bruc seguirem pel carrer de les Escoles,  fins sortir del poble  per una pista de terra en una zona urbanitzada. Seguirem els rètols que indiquen la masia de Can Salses, passada aquesta deixem a la dreta el camí que mena al mas del Castell, i continuem per una baixada dreta, passem una corba molt tancada i arribem a uns oliverars en una zona planera, on podrem deixar el cotxe.
 
 Aproximació a l'inici del descens; Pel mig de l'oliverar molt pedregós, ens dirigim vers la muntanya per comença a entrar dins de la llera del torrent del Porquer o Clot del Tambor. Deixem a la dreta, el Camí de la Cova del Cabrit-Clot del Boixar. El torrent es força selvàtic, però el sender esta fressat. El traçat es va encaixonant, entre les parets de la zona d'escalada del Castell. Després de superar un curt ressalt el camí surt del llit del torrent, i comença a prendre alçada deixant la torrentera a certa distancia. Passem a tocar la característica Roca del Tambor, a partir d'aquí el camí deixa la pujada insistent, fins arribar al Pla del Xebret. A la dreta podem observar la Cova de l'Arcada, al centre el torrent de les Grutes, i el torrent del Lloro i la zona d'escalada de la Desdentegada a l'esquerra. Deixem a la dreta el Camí de la Cova de l'Arcada i font del Xebret i seguim pel llit del torrent uns metres en direcció ascendent buscant una desviació a l'esquerra força evident. El corriol puja dret per una zona molt embrossada, on ja anirem trobant alguna corda que ens senyala que anem en bona direcció, en el punt on les parets ens barrant el pas i trobem el Pas Ferrat del torrent del Lloro.
 
 

Una vegada superat el Pas Ferrat  continuarem ascendint seguint un viarany no gaire clar, per una zona de matolls que assoleix el carener. El sender acaba trobant el camí que be del torrent de les Grutes. Seguirem per l'esquerra aquest camí, que en algun punt entra dins el torrent. Aquest traçat acaba enllaçant amb el camí del Pas del Príncep- Coll de Port, en aquest mateix punt solament ens caldrà entrar dins del llit del torrent per iniciar el descens. Per fer aquest torrent, ens caldrà una corda de 60 metres per fer l'últim ràpel, i una corda de 20 metres pels demés ressalts.

 
 
Torrent del Lloro; Els primers metres son oberts per anar-se encaixonant, fins trobar alguns ressalts fàcils i les primeres instal·lacions. La majoria dels primers ràpels son curts, entre 6 i 8 metres, algunes desgrimpades, cintes  en arbres i parabolts individuals amb anella, trams engorjats, caos de grans blocs, un parell de passos per dins de forats,  i força vegetació morta es el que anirem trobant en aquest entretingut i ombrívol descens, també trobarem varies escapatòries, fins i tot en algun punt passarem pel mateix camí de l'aproximació.
Ja arribant a la part final el torrent s'ajunta amb el torrent del Clot del Trago (dreta) i uns metres després trobem el ràpel més espectacular del descens (30 metres), un canaló encaixonat que acaba obrint-se vers el Clot del Tambor. Des de l'instal·lació del ràpel hi ha una escapatòria per l'esquerra (passamà), que enllaça amb la part final del Pas Ferrat. Una vegada realitzat aquest ultim ràpel, ens trobarem arran de les parets d'escalada esportiva de la  Desdentegada, per retornar al cotxe tindrem que intuir un camí per l'esquerra, que per un tram força embrossat de bardisses  ens portara al viarany que hem fet de pujada des del Clot del Tambor al Pas Ferrat, una vegada situats en aquest camí solament tindrem que desfer el recorregut a la inversa fins retrobar el cotxe.
 

 
Agulla del Lloro, a la part alta de la carena dels Frares. La podrem veure de lluny, en alguns punts de l'aproximació.
 
 
Després de superar el Pas Ferrat, ens situem en un carener on tenim a l'esquerra el torrent del Lloro, i a la dreta el torrent de les Grutes, continuarem pujant (esquerra) fins enllaçar amb el traçat que uneix el torrent de les Grutes, amb el Camí del Pas del Príncep.
 
 
Una vegada trobem el Camí del Pas del Príncep-Coll de Port, solament tindrem que entrar dins el llit del torrent per iniciar el descens.
 
 
Després de caminar uns metres per un tram obert, trobarem els primers ressalts, on els arbres més propers ens serviran d'instal·lació de ràpel.
 
 
La torrentera, es va encaixonant entre parets.
 
 
Continuem fent servir els arbres més ferms, per baixar amb seguretat.
 
 
En algun punt l'aigua ha anat erosionant el sòl, i les arrels dels arbres estan a la vista, posarem atenció en la possible caiguda de pedres.
 
 
Trams estrets, on algun arbre mort ens servira de passarel·la.
 
 
Els ràpels comencen a tenir certa alçada, però sense superar els 9 metres.
 
 
Uns blocs encastats han format un pas força curiós, que ens obliga a fer un ràpel per dins d'un forat.
 
 
Part inferior del forat.
 
 
Més ràpels per trams encaixonats.
 
 
En alguns punts trobem blocs de roca de grans dimensions, i terra descompost.
 
 
En la part final del descens observem l'unió del Clot del Trago (dreta), amb el torrent del Lloro.
 
 
Un altre pas per dins d'un forat. El podem evitar fent un ràpel per la dreta, per dins del forat no hi ha cap instal·lació de ràpel.
 
 
Últim ràpel del descens (30 metres), es pot sortir per l'esquerra (passamà) i enllaçar amb la part final del Pas Ferrat.
 
 
L'inici d'aquest ràpel de trenta metres, es força encaixonat.
 
 
Una vegada superats els primers deu metres, el torrent s'obre amb una bona i aèria  panoràmica sobre el torrent del Clot del Tambor.
 
 
Vista del ràpel de 30 metres des de la part inferior (la Desdentegada-escalada esportiva), a l'esquerra ens queda el Pas Ferrat i el sender que farem servir per retornar al cotxe.

FLORS DELS PARCS. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat-Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.









































-------------

Corner (Amelanchier ovalis).


Fotografia presa a la zona del Meandre del Llobregat (Castellbell i el Vilar).

Corner  (Amelanchier ovalis) és un  arbust caducifoli ramificat que pot arribar als 4 metres d'alçada. Les seves branques són llargues, flexibles i manquen d'espines. Té fulles de 2 a 6 cm, llargament peciolades, ovals i serrades. Floreix d'abril a maig amb flors de pètals blancs molt allargats i fructifica a l'estiu formant un fruit bru negrós de forma de poma.

Calabruixa petita (Muscari neglectum).



Fotografia presa a la zona del Meandre del Llobregat (Castellbell i el Vilar).

Calabruixa petita o marcet (Muscari neglectum) és una planta classificada en la família de les jacintàcies, segons el sistema de classificació APG II, però que tradicionalment es classifica dins de les liliàcies. Es fa en herbeis, prats, camps, sembrats i vores de camins. També es conrea en jardineria. És una planta petita de fins a 30 cm d'alçada, però molt sovint més baixa, herbàcia i amb bulb, amb un raïm molt dens que agrupa de 15 a 40 flors blaves i petites i situat a l'extrem d'una tija sense fulles que surt directament del bulb.


Lleteresa serrada (Euphorbia serrata).


Fotografia presa a la zona del Meandre del Llobregat (Castellbell i el Vilar).

 Lleteresa serrada (Euphorbia serrata), és una planta herbàcia anual que creix fins a una alçada d'entre 20 i 50 cm. Les fulles són llargues i estretes amb els marges finament serrats, d'ací el nom de l'espècie. Les espècies d'eufòrbia viuen generalment en erms, camps assolellats i a la vora dels camins. Eufòrbia (Euphorbia) és un gènere de plantes que pertanyen a la família de les euforbiàcies. Hi ha unes 2.160 espècies d'eufòrbia. Aquest gènere és un dels que mostra més diversitat del regne de les plantes. Les plantes del gènere eufòrbia es coneixen generalment amb el nom de lletereses o una de les seves variants, com lletera, lletrera, lleterola, o lleterassa als Països Catalans. Aquest nom està originat en el fet que segreguen una saba que sembla llet. Aquest líquid es coneix amb el nom d'euforbi, i conté l'alcaloide euforbina que és tòxic i pot irritar la pell i els ulls severament.

Abellera groga (Ophrys lutea).


Fotografia presa a la zona del Turó del Marqués (Castellbell i el Vilar).

Abellera groga (Ophrys lutea), és una de les abelleres més freqüents al Bages. Es reconeix pel seu label de 14 a 18 mm de llargada, amb tres lòbuls i amb un marge groc molt ampli. Floreix des de final de març fins al maig. Les abelleres són orquídies del gènere Ophrys, que és principalment mediterrani, viuen sobretot en indrets assolellats amb sòls calcaris (prats, gasrrigues,matollar i boscos). La majoria de las orquídies del gènere Ophry, viuen amb simbiosi amb un fong micorícic i per això no és possible trasplantar-les.



Gravit (Pallenis Spinosa).



Fotografia presa a la zona del Turó del Marqués (Castellbell i el Vilar).

Gravit (Pallenis Spinosa) planta anual o biennal de la família de les compostes, de fins a 75 cm d’alçada que creix en prats secs i assolellats. Capítols florals solitaris de color groc. Les bràctees externes del capítol, similars a fulles, disposades radialment i afuades en una punta punxosa, li donen una forma estrellada. Les fulles són lanceolades, igualment acabades en punta.També anomenada Ull de Bou o Herbe Febrera, aquesta ultima denominació per la seva capacitat antiinflamatòria dels seus capítols florals, els quals en infusió diuen que redueixen la febre i el mal de cap.

 
 
Foixarda (Globularia alypum).



Fotografia presa pels voltants del serrat de la Portadora.

Foixarda (Globularia alypum) o també fuixarda és un petit arbust mediterrani de fins a 60 cm d'alçada que creix a les brolles assolejades, boscos aclarits i garrigues seques, sempre en terrenys calcaris. Fa una inflorescència de color blau en forma de botó, que floreix a finals de l'hivern.

Bruc d'hivern (Erica multiflora).


Fotografia presa al Camí de la Palomera (Montserrat).

Bruc d'hivern (Erica multiflora) és un arbust de la terra baixa mediterrània pertanyent al gènere Erica. És un arbust petit, que floreix durant la tardor i l'hivern (d'octubre a gener).
Les flors són petites i de color rosa, en forma d'olleta; surten totes als extrems de les tiges en agrupacions característiques, sostingudes per pedicels rogencs. A diferència de la resta de brucs que són propis de sòls silicis o descalcificats, es troba sobre terreny calcari, sobretot acompanyat de romaní.

Conillets (Antirrhinum majus).
 

Fotografia presa en el camí que va del refugi Vicenç Barbé a l’Era dels Pallers (Montserrat).
Conillets (Antirrhinum majus) és una planta amb flor silvestre i conreada en jardineria. La subespècie majus és originària de part de Cataluya, Aragó. En estat silvestre la subespècie majus presenta les varietats pseudomajus amb corol·la purpúria i tiges poc ramificades i la varietat striatum amb corol·la totalment o parcialment groga i planta més ramificada. Són plantes pol·linitzades per borinots.
 La brunidora, escarabat de les flors o escarabat daurat (Oxythyrea funesta) és una espècie de coleòpter polífag de la família dels escarabeids, subfamília dels cetonins. És un dels coleòpters florícoles més freqüents en la península Ibèrica. És molt abundant sobre flors de molts tipus; amb freqüència destruïx els rovells florals de les vinyes i els arbres fruiters. Al volar fa un soroll semblant al de l'abella de la mel.


Lli blau (Linum narbonense).


Fotografia presa en el camí que va del refugi Vicenç Barbé a l’Era dels Pallers (Montserrat).


El lli blau o lli de Narbona (Linum narbonense) és una espècie de lli silvestre. És una planta autòctona als Països Catalans però no es troba a les Illes Balears.


Estepa blanca (Cistus albidus).


Fotografia presa a la zona del Clot de l’Estevet (Montserrat).


L’Estepa blanca o bordiol blanc (Cistus albidus), és un arbust de la família de les cistàcies. Les fulles són perennes i de color verd grisenc (ja que estan cobertes per pèls blancs), la qual cosa li dóna el nom albidus i la diferencia d'altres estepes. Les flors, grosses, són rosades i tenen els pètals lleugerament arrugats. És, potser, l'estepa més estesa als Països Catalans i creix, independentment del tipus de substrat, en zones influïdes per la Mediterrània.

Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa).

 

Fotografia presa a la zona del Turó del Marqués (Castellbell i el Vilar).


Fotografia presa a Coll de Bram-Sant Salvador de les Espases.


El Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), és una liana de la família de les caprifoliàcies que s'enfila sobre altres arbustos i arbres del bosc mediterrani. 
Els fruits són carnosos, de color ataronjat vermellós i acostumen a estar soldats de 2 en 2. Són tòxics per a les persones.

Corniol (Aquilegia vulgaris).

 

Fotografia presa en el Camí de Can Maçana a Coll de Port (Montserrat).

El Corniol (Aquilegia vulgaris) és una espècie de planta dins la família ranunculàcia, nativa de las zones temperades d'Europa i Àsia.
És una planta herbàcia perenne que arriba a fer 1,2 m d'alt, tiges primes i piloses i fulles de color verd fosc, amb diverses flors de color blau violat, de vegades blanques.
El seu nom prove d'aquelegus, que pren aigua, o d'aquila, per l'aspecte de les flors. Antigament s'usaven les llavors per a fer perfums pretesament afrodisíacs, les vestals romanes tenien prohibit el contacte amb aquestes plantes. Va ser cultivada als jardins medievals. La Casa de Guisa, a França va fer aparèixer aquesta flor al seu escut d'armes. Els contrabandistes de Navarra, la usaven com amulet per travessar la frontera.
L'enverinament, produeix la mort per paràlisi cardiaca o respiratòria. Produeix símptomes com els de l' Aconitum.

Orella d'ós (Ramonda myconi).


Fotografia presa en el Camí de  Coll de Port al Montgros (Montserrat).

L'Orella d'Ós (Ramonda myconi) és una planta de la família de les Gesneriàcies. És considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus.
Es tracta d'una planta perenne, que floreix de maig a juliol, quan adopta unes coloracions violetes, i després s'asseca per tornar a brotar amb les pluges de la tardor. Perd la part aèria durant els mesos freds de l'any, però amb l'arribada de la primavera ràpidament produeix tiges i fulles. És una planta vivaç que pot arribar a fer entre 10 i 20 cm.

Herba negra (Globularia repens).


Fotografia presa dalt del cim del Montgros (Montserrat).

L'Herba negra o herba Lluqueta  (Globularia repens), pertany al gènere Globularia  amb 22 espècies de plantes amb flors de la família Plantaginaceae, nadiues d'Europa central i meridional, Illes Canàries, nord-oest d'Àfrica i sud-oest d'Àsia.
Són plantes herbàcies o sub arbustos de fulla perenne. Fulles ovals d'1-10 cm de llarg. Les flors es produeixen en denses inflorescències sostingudes en una tija allargada de fins a 30 cm. Els caps florals tenen 1-3 cm de diàmetre amb flors blaves, porpres, violetes, rosades o blanques molt nombroses.