Excursió que va des del poblet de Castellfollit del Boix fins al refugi del Mas del Tronc, accedint a la Creu Llarga situada al cim de Les Tres Alzines (831 metres), un dels punts més alts de la zona sud del Serrat del Rubió. Recorregut sense gaires complicacions, per pistes amples i polsoses, amb una mica de desnivell més exigent a l’hora de pujar a tocar els molins del Parc Eòlic de Rubió. La ruta és d’anada i tornada pel mateix camí, fent un total d’uns 24 quilometres, i quasi 500 metres de desnivell.
Punt de sortida; Castellfollit del Boix és un municipi de la comarca del Bages, situat en el conjunt de relleus que formen la divisòria entre les conques del Llobregat i l’Anoia, entre Igualada i Manresa. El nucli de Castellfollit del Boix, està situat en un altiplà (702 metres), entre els cims del Cogulló de Can Torre (877 m.) al nord, i el Coll de Gosem (799 m.) al sud.
Aparco el cotxe a l’entrada de Castellfollit del Boix en el que sembla ser el carrer principal, per sobre del restaurant de Cal Andorra. Una vegada preparat, començo a pedalar en sentit invers pel tram de carretera que m’ha portat fins aquí. A mig quilòmetre de la sortida del poble prenc una cruïlla a la dreta, molt a prop d’un dipòsit metàl·lic, per una pista ampla que ja no abandonaré en tot el recorregut.
En la llunyania ja puc veure gran part del serrat de Rubió i del Grau, inconfusibles amb tota la collita de molins eòlics que hi ha instal·lats a les parts altes dels serrats. En principi pedalo poc perquè la pista m’obsequia amb una baixada suau, cosa que hem fa pensar que la pujada fins a la Creu Llarga serà prou intensa. Deixo algunes cruïlles a l’esquerra entre camps de cereals, que menen a les cases de Cal Prat i Cal Paleta, poc després deixo a la dreta les desviacions al mas del Grau (ermita de Sant Jaume del Clot del Grau), i Cal Serrano.
Ara ja em situo sota mateix del Serrat de Rubió, intueixo que la baixada suau està en el seu punt final, i arribo a una cruïlla on trobo el punt més baix del recorregut (700 metres). A partir d’aquí la pujada s’intensifica, dec tenir un parell de quilòmetres que en faran superar uns dos cents metres de desnivell.
Em prenc aquest tram de recorregut amb molta calma, potser és perquè tampoc m’ho puc prendre d’una altra manera, miro enrere i veig llunyana la muntanya de Montserrat, una bona excusa per fer una fotografia i prendre aire.
El que fa poc eren petits molins, ara mostren les seves grans dimensions per sobre meu. Avui no fa gaire vent i els seus tres braços és mouen molt pausadament, i depenent del seu engranatge emeten sorolls força diferents entre uns i altres, no és d’estranyar que el Quixot amb els molins de la seva època tinguis tants desajustos mentals.
Ja arribant a la part final de la pujada aprofito per fer una segona parada, un grup de tres ciclistes em passa i tot esbufegant em desitgen un bon dia, em reconforta no està capacitat per fer servir marxes més llargues, i així gaudir de l’entorn sense gaires esbufecs. Arribo al carener on trobo una cruïlla que de moment segueixo per la dreta, amb una rambla de molins a banda i banda del camí.
P
Una creu de formigó que la Unió Excursionista d'Igualada hi va posar l'any 1990, després que es cremessin les tres creus d'alzina durant l'incendi de l'any 1986, és la segona muntanya més alta de la Serra de Rubió després de la Còpia de Palomes.
Al costat de la creu hi ha un banc on aprofito per descansar, tot gaudint de les vistes que ofereix aquest bon mirador a banda i banda tot el Parc Eòlic de Rubió, veig Montserrat i per sota tot el recorregut que he fet per arribar fins aquí.
El Parc Eòlic de Rubió, està format per un total de 50 aerogeneradors que el converteixen en el projecte eòlic més important de Catalunya. La seva instal·lació s’inicia a la tardor de l’any 2004, entrant en funcionament durant la primavera de 2005. El parc eòlic està situat dins dels termes municipals de Rubió (Anoia), i part dels de Castellfollit del Boix (Bages), i Òdena (Anoia). Actualment aquestes instal·lacions, donen al parc una potència instal·lada de 75 MW. Això permet abastir d'electricitat a 50.000 famílies. Cada aerogenerador mesura 80 metres d'alçada, amb un pes de 195 tones, i unes pales de fibra de vidre i polièster de 37 metres. Es calcula que el parc evitarà l'emissió anual de 110.000 tones de CO2, efecte depuratiu equivalent al de quasi 6 milions d'arbres en procés de fotosíntesi.
Retorno a la pista principal i desfaig el camí fins l’ultima cruïlla, continuo per la dreta, pocs metres després trobo una segona cruïlla també vaig per la dreta (rètol del Mas del Tronc). Ara la pista torna a la rutina inicial de baixada suau, passo la casa de la Coma fins arribar a l’últim encreuament, i segueixo per l’esquerra fins arribar al refugi del Mas del Tronc.
L'antic mas de Cal Tronc situat a la vessant nord de la serra de Rubió (Anoia) a 730 metres d’altitud, va ser reconstruït i utilitzat com a refugi de muntanya per la Unió Excursionista de Catalunya durant la dècada dels seixanta, en uns terrenys cedits per Joan Piqué i Solà. Actualment el refugi segueix viu i molt actiu, comte amb servei de menjars, i 28 places per fer-hi nit. La seva situació és privilegiada, en un entorn natural de boscos, rius, fonts i masies. Per més informació podeu consultar la seva adreça a Facebook, o posar-se en contacte amb la guarda del refugi, Raquel Aguilar (Mòbil-652849704).
https://www.facebook.com/pages/Refugi-Mas-del-Tronc/171330449713735?fref=ts
En arribar al mas en donen la benvinguda el Trap i la Nit, un parell de gossos residents al refugi. El Trap no és gaire amic dels monstres amb rodes i es mostra poc receptiu, tot i que ben aviat se li passa, i més quan comparteixo amb ell l’esmorzar. Tot seguit puc tornar a saludar a la Raquel la guarda del refugi, fa més d’un any de la meva ultima visita al Mas del Tronc un lloc ideal per fer parada, i un bon esmorzar per recuperar forces de cara a la tornada. Comparteixo taula amb l’avi de Cal Treguetes que també a vingut de visita, i fem petar la xerrada amb la Raquel i l’Andreu, sense donar-nos comte han passat els minuts volant i ja som a mig matí, és hora de tornar, abans pro compro un pot de mel fet a la propera casa de la Coma, com a record també adquireixo un “bossuki”, unes bosses artesanals fetes per la Marta Prat Junyent, que són una canya.
Reprendre la marxa sabent el que em queda és tot un esforç mental, però una vegada escalfo motors sembla que el retorn no serà tan pesat, un cop supero el Serrat del Rubió desfaig el que a estat una bona pujada ara convertida en un descens molt gratificant, tot seguit el trajecte continua amb pujada suau i de bon fer, fins al final del recorregut.