LA PUDA DE MONTSERRAT.


 
La gent de la comarca, relacionem el topònim de La Puda amb l’antic balneari d’aigües termals situat al marge esquerre del riu Llobregat, un quilòmetre aigües avall del pas natural del Cairat, i dins del terme municipal d’Esparreguera.
 
 
Entra la llegenda i una probabilitat científica, es diu que les aigües sulfuroses començaren a brotar al segle XVIII, arran d’un gran moviment sísmic, en concret el terratrèmol de Lisboa, ocorregut entre les 9,30 i les 9,40, de la matinada del Dia de Tots Sants de l’any 1775. Els geòlegs estimen avui, que la magnitud del terratrèmol de Lisboa seria d'aproximadament un 9 en l'escala de Richter, amb el seu epicentre en un lloc desconegut d’algun punt de l'oceà Atlàntic, a menys de 300 km de la capital portuguesa. Els informes contemporanis indiquen que el terratrèmol va durar entre tres i sis minuts, produint esquerdes gegantesques de cinc metres d'ample que es van obrir en el centre de ciutat, a continuació un tsunami d’onades gegantines va fer la resta, provocant la mort de més de cent mil persones. Pels experts en aquests temes, sempre quedarà el dubte de si el sorgiment de les aigües sulfuroses de La Puda,  i el terratrèmol de Lisboa, tenen alguna relació directa, ja que hi ha dades contradictòries, com la que explica que la primera referència històrica de les aigües termals data del 1718, molts anys abans del terratrèmol, on un tal Dr. Salvador va fer un primer anàlisis químic de les aigües, i on es deia que eren de naturalesa sulfurosa-sòdica, que brollaven a una temperatura de 32ºC, i que calculava que el seu cabal era d’uns 4 litres per segon.
 
 
-----------
 
 
Retornant als detalls coneguts sobre el Balneari de La Puda, sabem que les aigües és començaren a fer servir medicinalment l'any 1818, les instal·lacions comptaven amb tres fonts termals, una caseta destinada a vestuaris i poc més, aquest complex es deia “Les Fonts del Sofre”; onze anys després, el 1829 es va iniciar la construcció de dos edificis, a banda i banda del riu Llobregat.
 
 
L’obra restava sota la direcció facultativa del metge Antonio Coca i Rabassa, i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera, aquest últim  va acabar suïcidant-se l'any 1831, per problemes econòmics, fent-se càrrec de les obres el seu germà, associat amb Francisco Castells i Francesc Pedrosa. L’any 1834 els edificis estaven en ple funcionament, però desgraciadament unes crescudes del Llobregat durant els anys 1842 i 1843, van inundar i arrasar els edificis.
El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antonio Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari, amb la col·laboració del comerciant José Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis, una societat que no va arribar a bon termini.
 
 
D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós, projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet, que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat, segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camí d'Esparreguera.
 
 
Pont de fusta.
 
 
Estació de La Puda.
 
 
El balneari va ser ampliat durant l’últim quart del segle XIX, essent el moment de màxim esplendor entre els anys 1917 i 1925, posant-se de moda entre la burgesia barcelonesa, la qual s’instal·lava en l’Hotel Gori d’Olesa de Montserrat, on hi havia un servei permanent de diligències, entre l’hotel i el balneari, fins i tot, la reina Isabel II i va fer estada per curar-se d’algun mal. A finals del 1936, hi foren allotjats 200 refugiats procedents del nord d’Espanya, el 1938 n’hi figuraven 800, vinguts de Madrid, Extremadura i Jaén.
 
 
La mort de l'establiment, és a causa de les contínues pujades de l'aigua del riu que inunden les instal·lacions, l'alçada tan summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura. Una riuada l'any 1958 comporta el seu tancament com a balneari, l'any 1964 és convertí en restaurant, fins que un aiguat a principis de la dècada dels anys setanta, fa que les aigües del Llobregat arribin a les fonts termals, omplint de fang tota la planta baixa, i deixant unes ja degradades instal·lacions, en un estat ruïnós.
 
 
Com a dades curioses, tenim que a mitjans de la dècada dels 90, en Nacho Cano va triar el Balneari de la Puda per rodar el vídeo-clip de la cançó El Pati, on apareixia entre altres, l'actriu Penélope Cruz . Deu anys més tard, La Puda també acolliria durant un cap de setmana una festa rave amb l'assistència de més de 2.000 persones. La Puda també apareix en el vídeo musical de la cançó "Heart of Soul" (1992) del grup britànic The Cult. A la novel·la juvenil “La clau d'aigua”, de Pere Tobaruela, el balneari abandonat, és un dels escenaris on passa l'acció.
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------

 
 
---------
 
 
---------
 
 
Estat actual.
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 

 
---------
 

SANTUARI DE MONTGRONY-FORAT DE SANT OU.

 
En aquesta sortida proposem una curta  i entretinguda caminada,  per terres del mític Comte Arnau. El recorregut ens portarà des del Santuari de Montgrony, fins a l’avenc o Forat de Sant Ou.
El Santuari de Montgrony es troba situat a 1.408 metres d’altitud, des d’aquí gaudirem d'unes fabuloses vistes de tota la vall, sent un lloc ideal per venir a practicar l'escalada, o el senderisme. Montgrony o més genuïnament Mogrony, com ens diu Joan Coromines filòleg i etimòleg català, el qual estableix que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". El topònim Mogrony ve del llatí mucronio “mugró”.
 
 
Aproximació amb cotxe; Cal dirigir-nos a Campdevànol, i d'allà continuar per la carretera que va fins a Gombrèn, pocs kilòmetres després de passar el poble, trobem a la nostra dreta el trencall que ens porta al Santuari de Montgrony.
 
 
Iniciem l’excursió des de l’aparcament del santuari, un edifici avui dia convertit en hostatgeria i restaurant, el qual va ser reformat durant l'any 2001.
 
 
En aquest indret s'hi troba el Castell de Montgrony, de gran importància per la comarca i amb nombroses referències al mite del Comte Arnau. Actualment s'hi conserven la capella de Santa Maria de Montgrony, i l'església de Sant Pere de Montgrony.
 
 
Just entrar, i a l'esquerra de l´hostatgeria del santuari s´hi enfilen unes escales que porten a la petita capella troglodita, on fou trobada la mare de Déu.
 
 
Per facilitar l’accés a la capella, es van fer directament a la roca 63 esglaons, que segons diu la llegenda van ser construïdes per ordre del comte Arnau, i que després de fetes es va negar a pagar als constructors, i per això el seu esperit ronda pel lloc.
 
 
El Comte l'Arnau, fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa, o no fer bé els pagaments promesos), va ser condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre, al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
 
 
La capella data del segle XVII, construïda entre els anys 1650 i 1652 i refeta a partir d’un incendi que gairebé la destruí el 1892. És de dimensions molt reduïdes, i l’any 1666 i fou construït un campanar d’espadanya amb dues campanes, una de les quals fou trobada juntament amb la Verge, i que més tard l'any 1863, fou venuda per un ermita.
 
 
La imatge de la Verge és bruna, i pertany a les anomenades “verges trobades”. Arran de la invasió àrab fou amagada en el lloc on ja s’havia venerat, i on fou trobada juntament amb una campana l'any 804. L’actual és una còpia feta al S. XV, de l’antiga talla romànica del S. XII.
Durant la guerra civil espanyola, el vandalisme d’alguns incontrolats va ésser present per aquests indrets i varen descarregar la seva ira sobre la imatge de la Verge. Acabada la guerra, la talla va ésser novament restaurada. Cal esmentar els Goig de Santa Maria de Montgrony, dita “Verge de la Llet” pel do que se li atribueix de fer augmentar la llet a les dones que alletaven els fills, conegudes pel nom de “dides”.
 
 
Ara cal continuar pujant per les escales excavades a la roca, per poder accedir al Pla de Sant Pere, i una mica més amunt a l'església romànica que porta el mateix nom.
 
 
Sant Pere de Mogrony.
 
 
L'església de Sant Pere de Mogrony és documentada des de 899, però l'edifici actual es reconstruí entorn del 1130, fou restaurada entre 1880 i 1915, gràcies a l'interès dels bisbes de Vic, Morgades i Torras i Bages. Una última restauració, fou realitzada a inicis dels 60.
 
 
<<<<<<<<<
 
 
 Situats al pla, resseguirem el camí tancat amb barana de fusta que voreja el cingle fins a l´inici del “Camí del Mal Pas”.
 
 
<<<<<<<<<
 
 
<<<<<<<<<
 
 
Aquest camí ens guiarà vorejant l'espadat, fins molt a prop del refugi de les Planelles, al costat del torrent de Sant Ou, endreçat amb unes taules, on es pot fer parada.
 
 
Un rètol informatiu, ens indica la direcció a seguir. Un camí ample en alguns moments força dret, senyalitzat amb marques de color vermell ens aproparà en uns vint minuts, fins a l’entrada de l’avenc o Forat de Sant Ou. En l'actualitat el forat es troba protegit per unes baranes de fusta, que alerten del perill de caiguda.
 

 
El forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) , és un avenc de més de 70 metres de profunditat, el lloc ha estat objecte de moltes llegendes, la majoria d'elles relacionades amb les disbauxes del Comte Arnau. En l'antiguitat, entre els habitants d’aquestes contrades, es deia que per aquest forat s'esmunyia el Comte Arnau, per anar a fer visites a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i per on s'escapava, quan era perseguit. No va ser fins a la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l'espeleologia a Catalunya, explorà per primer cop l'avenc, tot certificant des del fons del forat, que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies.
 
 
Per fer la tornada des de l’avenc, tenim dues opcions; una de més llarga i circular fins a retrobar el sender principal i continuar de pujada fins al coll de Mansillo, i des d’aquí fis retornar a l’església de Sant Pere. L’altre molt més curta i de baixada, ens portarà fins al refugi de les Planelles, on trobarem una pista ampla que enllaça amb la que puja de Gombrèn, la seguirem uns dos-cents metres, i tornarem a estar a l’aparcament del santuari.
 
 
<<<<<<<<<
 
 
<<<<<<<<<
 
 
<<<<<<<<<