esgarrapacrestes: LA PICA D’ESTATS. (3.143 metres).

Per accedir a la Pica d'Estats tindrem que entrar dins dels dominis de la Vall Ferrera, un dels llocs més feréstecs dels Pirineus; la vall és drenada pel riu Noguera de Vallferrera, afluent de la Noguera de Cardós, i és troba envoltada de grans cims que s'apropen i alguns superen els tres mil metres d'alçada. El topònim Vall Ferrera probe del llatí "ferraria", "obrador del ferrer", fen referència a l'establiment on és tracta el mineral, per tal d'extreure el ferro. El glacialisme no va afectar gaire aquesta zona, i això va comportat la formació de valls estretes i encaixonades, amb unes llengües glacials poc fluides. La Pica d'Estats, amb els seus 3.143 metres d'altitud és el punt més elevat de Catalunya i del departament francès d'Ariège. El topònim "Estats" té una relació directa amb la situació d'aquest cim, en trobar-se a prop de la conjunció fronterera entre Andorra, França i Catalunya, tot i que també se li troba una provinença d'origen occità. Es creu que les primeresascensions foren realitzades a l'any 1828, per enginyers francesos mentre portaven a terme uns treballs topogràfics, pro la primera ascensió coneguda, la realitza Henry Russel a l'any 1870.
Jo he fet la Pica d'Estats en una ocasió, i a hores d'ara el meu pensament hem diu que no la tornaré a fer mai més. He de dir que no tinc un bon record d'aquesta ascensió, ja que les circumstancies amb que la vaig fer no eren les més adequades; i en aquests casos les errades es pagant. La Pica va ser el meu primer tres mil, psicològicament li tenia molt de respecte, pro a les hores moltes ganes de realitzar-la, i així amb vaig trobar amb una sortida a corre-cuita, amb moltes hores de carretera, intentant dormir en el cotxe amb una sorollosa tempesta, que va comportar una nit en blanc; esgotat abans de començar, les perspectives no eren gaire optimistes. Les primeres hores van ser llargues, l'arribada a l'estany d'Estats en va animar, pro la tartera fins el coll de Sotllo va ser la peregrinació d'una anima en pena. Per sort, el tram de cresteria amb va fer obrir els ulls fins assolir el cim, per pogué gaudir durant més d'una hora, de mitja victòria guanyada amb penes i treballs. L'altre mitja victòria, era la tornada i encara estava per fer; el dia fins ara serè, va volgué col·laborar en forma de pluja a l'hora de minvar els meus pocs ànims, en vers el retorn. Avui dia, encara no se les hores que vaig tarda en fer tot el recorregut, solament ser que van ser moltes i a continuació encara quedaven els interminables quilòmetres de carretera, per sort el Pitu company d'excursió es va oferir a portar el cotxe, a mi ja no hem quedaven més forces.