REFUGI MAS DEL TRONC-PARC EÒLIC SERRA DE RUBIÓ.

 
L'antic mas de Cal Tronc situat a la vessant nord de la serra de Rubió (Anoia) a 730 metres d’altitud, va ser reconstruït i utilitzat com a refugi de muntanya per la Unió Excursionista de Catalunya durant la dècada dels seixanta, en uns terrenys cedits per Joan Piqué i Solà. Actualment el refugi segueix viu i molt actiu, comte amb servei de menjars, i 28 places per fer-hi nit. La seva situació és privilegiada, en un entorn natural de boscos, rius, fonts i masies. Per més informació podeu consultar la seva adreça a Facebook, o posar-se en contacte amb la guarda del refugi, Raquel Aguilar (Mòbil-652849704).
 
 
 
L’excursió que detallem s’inicia en el mateix Refugi Mas del Tronc, es tracta d’una volta circular curta i tranquil·la, d’un parell d’hores sense gaire desnivell, que de primer ens aproparà a les instal·lacions del Parc Eòlic de la Serra de Rubió, i tot seguit a l’església de Sant Martí de Maçana, passant vora algunes de les masies de la zona. La tornada, la farem per la frondosa vall que forma el torrent de La Coma.
 
 
Aproximació amb cotxe; Des de Barcelona prendrem la A2 direcció Igualada, fins a la sortida 554 (Prats del Rei). Continuar per la carretera BV-1031, passats uns 900 m del molló quilomètric 10, es pren un desviament a la dreta que indica Maçana, Mas del Tronc. La pista de molt bon fer, careneja la serra de Rubió en direcció a un conjunt de grans aerogeneradors, deixarem la pista principal i continuarem per l’esquerra seguint les indicacions, passant a tocar la masia de la Coma, després la casa ens tornem a desviar a l’esquerra (rètols), en un tres i no res,  arribem al Refugi Mas del Tronc.

 
Recorregut; Iniciem l'excursió des del darrere del refugi, deixant a la dreta un camí ample (camí de desemboscar), que es pot fer servir en cas de volgué fer un recorregut més curt. Continuem per l’esquerra, per un sender de pujada seguint les marques vermelles i blanques del GR-7. El camí ens condueix a la part alta de la carena, enllaçant amb una pista ample i on trobarem els primers aerogeneradors del parc eòlic. Podem continuar per l’esquerra a tocar els moderns molins de vent, fins a la part alta del carener (antenes).

 
El Parc Eòlic de Rubió, està format per un total de 50 aerogeneradors que el converteixen en el projecte eòlic més important de Catalunya. La seva instal·lació s’inicia a la tardor de l’any 2004, entrant en funcionament durant la primavera de 2005. El parc eòlic està situat dins dels termes municipals de Rubió (Anoia), i part dels de Castellfollit del Boix (Bages), i Òdena (Anoia). Actualment aquestes instal·lacions, donen al parc una potència instal·lada de 75 MW. Això permet abastir d'electricitat a 50.000 famílies. Cada aerogenerador mesura 80 metres d'alçada, amb un pes de 195 tones, i unes pales de fibra de vidre i polièster de 37 metres. És calcula que el parc evitarà l'emissió anual de 110.000 tones de CO2, efecte depuratiu equivalent al de quasi 6 milions d'arbres en procés de fotosíntesi.

 
-----------

 
------------

 
-----------


-----------

 
Continuem el recorregut retornant a l'ultima cruïlla, ara seguim per la pista de baixada fins a la masia rehabilitada de ca l’Escolà, datada del segle XVIII. Aquí deixarem la pista principal, i seguirem una pista ampla de pujada pel darrere de la casa, que ens aproparà a l’església de Sant Martí de Maçana.

 
Sant Martí de Maçana.

 
El temple data de principis del s. X i conserva alguns elements romànics, malgrat que ha sofert múltiples modificacions al llarg del temps. L’església de sant Martí de Maçana, centrà un petit nucli autònom fusionat el 1840 a Rubió. Ubicada al nord-est de Pedrafita, es troba dalt d’un turó de 703 metres envoltat per torrents que formen la capçalera del torrent de Maçana, afluent de la riera de Rajadell. És esmentada com a parròquia l’any 1154, dins l’antic terme del castell de Maçana. La seva arquitectura és de planta de creu llatina, i coberta amb volta apuntada. El campanar actual fou construït a principis del segle XX, quant l’anterior fou destruït per un llamp. L’església ha estat objecte de dues intervencions de restauració recents, durant l’any 1975 i 1981. Disposa d'un refugi obert, posat a disposició dels caminants.
 
 
Retornem a la masia de ca l’Escolà, i seguim per la pista ampla de baixada, deixant una desviació a la dreta que ens retornaria al refugi. Anem baixant en direcció al torrent de la Coma, deixem a l’esquerra les runes de can Casals, i arribem al punt on la pista creua el torrent.
 
 
Després de creuar-lo deixem la pista, i continuem per un sender estret i de moment planer que ressegueix vora el torrent. Aquest és un dels trams més bonics del recorregut, envoltats d’una frondosa vegetació, on i podrem veure una nombrosa colònia d’arc blanc, algun grèvol, i trams amb altives pinasses.
 
 
El corriol desemboca en un altra pista ampla, que solament farem servir uns metres per l’esquerra, els justos per tornar travessar el torrent per sobre d’un petit pont, i enllaçar de nou amb el sender que continua vora el torrent. En un punt del camí si alcem  la vista podrem veure per sobre nostre el refugi, a partir d’aquí el corriol intensifica la pujada, fins arribar a uns camps de conreu per sota de la masia de la Coma.
 
----------

 
----------

 
La Coma.

 
 Refugi Mas del Tronc.

 
Vora els camps retornarem a la pista ampla que hem fet amb el cotxe, tornarem a passar per La Coma, i retrobarem el refugi, on donarem per acabat el recorregut.

 
Com a punt final de la sortida varem gaudir d’un bon dinar, una cuina sense pretensions, però feta amb molt de gust, si a tot això i afegim la companyia, i l’exquisit tracte rebut per part de la Raquel i d’en Guillem, solament podrem dir que el dia va estar perfecte.


PASSAREL•LES DEL RIU VERO-ALQUÉZAR (OSCA).

 
Des d'Alquézar, surten diversos camins que acaben d'una manera o un altre vora les aigües del riu Vero. El camí de les passarel·les és el més accessible i directe, descendint de primer pel pronunciat barranc de la Font, gairebé fins al jaç del riu. Els nombrosos ponts i baranes que faciliten el pas, no ofereixen cap perill, permeten un primer acostament a aquest singular enclavament natural de la Serra de Guara, tot realitzant una volta circular de dificultat baixa.
 
 
El riu Vero, és un riu aragonès que neix de la confluència del barranc de la Cereosa, amb el barranc Viñaza, amb una direcció nord-sud, s'introdueix al Parc Natural de la Serra i Canons de Guara a l'altura de Sarsa de Surta, i surt per Alquézar. En els seus primers quilòmetres el Vero i els seus afluents, descriuen uns impressionants canons calcaris, que constitueixen uns dels més representatius fenòmens càrstics del Parc Natural. El riu Vero travessa la ciutat de Barbastre, i desemboca poc després en el riu Cinca, en el paratge denominat "La Boquera".
 
 
Aproximació amb cotxe; Ens haurem de desplaçar fins a la població d’Alquézar (Osca), tot i que en un principi pot semblar un recorregut llarg (213 km), les carreteres són de molt bon fer, amb la major part del traçat per auto-via. Sense presses, podrem fer l’aproximació en unes 2 hores i 20 minuts; per la A-2 ens arribarem fins a Lleida, i tot seguit per la A-22, Almacelles, Binèfar, Monzón, Castejón del Puente i Barbastre, des d’aquí ens quedaran 24 quilòmetres per la A-1232 fins Alquézar.

Alquézar (Alquerza en aragonès), és un municipi de la comarca del Somontano de Barbastre, dins de la província d’Osca. La població està situada al marge dret del riu Vero, a peu de les serres de Balcez i Olsón. Deu el seu nom al castell o Al-Qasr, fet construir al segle IX per Jalaf Ibn Rasid, per tal de defensar l’accés a la capital de la Barbitanya (Barbastre). Un dels punts més interessants de la població, és la col·legiata de Santa Maria la Major, la qual forma part de l’antiga fortaleza.
 
 
El recorregut l’iniciarem des del mateix nucli d’Alquézar, davant mateix de la tenda “O Forno”, situada en el carrer de l’Església, aquí ja i veurem els primers rètols (S4.pr, senyals grogues i blanques ).
 

A pocs metres de la sortida, trobem els primers trams equipats amb passarel·les que ens ajudaran a entrar de ple dins del barranc de la Font, per sobre nostre podrem observar la col·legiata de Santa Maria la Major, que s’alça imponent sobre d’un esperó de parets verticals.

 
------------

 
Arribant al riu les vistes prenen amplitud, tot i que les parets verticals de sinuoses formes continuen tancant l’horitzó. Ja a tocar l’aigua del Vero el tram de passarel·les continua per la dreta, però és molt interessant fer uns metres en direcció contraria, fins a la cova de Picamartillos.


Cova de Picamartillos.

 
----------

 
Retornem a l’últim punt, i enfilem per les passarel·les que van vorejant el riu a certa alçada.
 
 
En algun punt el tram equipat ens retorna arran d’aigua.
 

----------

 
Per continuar tot seguit amb més trams de passarel·les, fins arribar a una resclosa que forma un bonic saltant d’aigües cristal·lines.
 
 
---------

 
----------

 
----------

 
El sender passa per sota uns blocs caiguts, on caldrà ajupir-se una mica, i retroba l’últim tram equipat, i el més espectacular del recorregut, fins arribar a una petita central hidroelèctrica punt que marca la sortida del canó, del que anirem allunyant-nos a poc a poc, fins a retornar al centre d'Alquézar, al costat mateix de l'Església de San Miguel.
 
 
----------

 
---------

 
Passejada fàcil apta per a tots els públics, d’una mica més de dos quilòmetres i uns 170 metres de desnivell, que sense presses i aprofitant per fer fotografies, podrem realitzar en menys de dues hores. Per completar el dia, és de visita obligada l’església de Sant Miquel, la col·legiata de Santa Maria, i el nucli urbà d’Alquézar.


---------


SALT DE LA MINYONA-SANT LLORENÇ DEL MUNT (OSONA).

 
Excursió no gaire llarga, d’uns 8 quilòmetres de recorregut i unes 3,30 hores de temps, que ens portarà fins al Salt de la Minyona, un magnífic mirador de la vall de Sau i el Collsacabra. A mig recorregut, podrem apropar-nos al castell i monestir de Sant Llorenç del Munt, no confondre amb el Sant Llorenç de la comarca del Vallès.
 
 
Aproximació; Haurem d'arribar-nos fins a la ciutat de Vic, per l’eix Transversal direcció Girona. Prendrem la sortida 187 i enllaçarem amb la carretera N-141, en direcció a Folgueroles; un poblet de 2.249 habitants que va veure néixer Jacint Verdaguer el 17 de maig de 1845 i encara avui dia conserva diversos espais de la vida del poeta. Es troba en una petita raconada de la Plana de Vic, lluny del bullici del món urbà i alhora situat estratègicament a prop de les principals vies de comunicació que el fan de fàcil accés, i a les portes de l’espai natural Guilleries-Savassona. Una vegada passat el poble, continuarem en direcció a Vilanova de Sau, concretament fins al Km 8, on trobarem una petita esplanada a la dreta de la carretera, i el camí on s’inicia el recorregut. Des de Manresa, i tenim uns 59 quilòmetres i 40 minuts de temps.
 
 
Entrada al Gorg dels Llitons.
 
Recorregut: Iniciem la sortida vora la carretera, on trobem una pista ampla (pal senyalitzador a Sant Llorenç). El camí ens porta a creuar la riera de Tavèrnoles, tot seguit deixem una pista a la dreta que ens conduiria al Mas d'en Coll, des d'on podríem accedir al poblat ibèric de Puigcastellet. Fem una lleugera pujada per arribar al Pont de les Bruixes, sota del qual s'amaga el Gorg dels Llitons. En aquest indret, es barregen les aigües dels torrents que vénen del Sot de Collsameda i del Sot Fosc, els quals són l’origen de la riera de Tavèrnoles. Un petit corriol, ens apropa a l’entrada d’aquest estret i curiós encaixat de l’aigua entre roques.
 
 
Gorg dels Llitons.
 
El Gorg dels Llitons, es un focus ric de narracions i llegendes. Els Llitons vénen a ser uns follets, personatges també anomenats; Nyetus, Nyitus, Nitus o Nitons, uns éssers diminuts que formen part de la mitologia de molts llocs (mossèn Cinto Verdaguer en un escrit seu deia, que eren negres i banyuts). Sembla que si et descuides, et poden entrar pels forats de les orelles, dels ulls, o del nas i menjar-te de mica en mica el cervell, i fins i tot pots perdre l'enteniment. Així un es queda ennitonat, i perd la memòria i altres facultats. Per sort, diu la llegenda que solen sortir de nit.
 
 
Pont de les Bruixes.
 
 
Poc després del pont, trobem un pal senyalitzador. Seguim a la dreta la pista que s'enfila fort, cap a Sant Llorenç. Al final de la pujada arribem a una nova pista, trobem un nou pal senyalitzador i senyals del GR -2. Girem a la dreta, i en poc més de 5 minuts estarem davant del Castell de Sant Llorenç del Munt, avui dia de propietat privada.
 
 
Castell de Sant Llorenç del Munt.
 
 
L’església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, donant nom al castell que es va aixecar a la seva ombra, i que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses, figura documentada des del 1012.
 
 
Sant Llorenç del Munt.

Detall d'una fotografia d'Antoni Gallardo i Garriga, 1922.
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
 
 
Tornem enrere fins a la pista principal, seguint els senyals del GR-2 fins a coll Pedrís, a l’esquerra ens queda el Puig dels Jueus (820 metres), al qual si pot accedir fent una curta grimpada. La història diu que sobre d’aquest puig hi havia el Castell de Meda, dominant una de les entrades entre la Plana de Vic i les Guilleries, ja que hi passava el camí que portava a Planeses i a Sau. El trobem documentat des de l’any 992, i va substituir el de Sant Llorenç, a l’inici del segle XI. Des del camí continuem baixant, al cap de poc deixem la pista que enllaça amb la carretera de Vic a Vilanova de Sau, i agafem la que surt a la nostra esquerra que ens portarà al Collsameda. Aquest coll separa el Puig dels Jueus, del Turó de la Mina o Puigcastellar, tots dos turons tenen una alçada semblant. Ben aviat ens desviem a l’esquerra, per un sender costerut, anem seguint els senyals del GR-2.
 
 
El camí travessa una zona de gresos vermells, veiem a la nostra dreta sobre la cinglera, la silueta del Mirador, i la carretera que porta al Pantà de Sau, estem situats per sobre del túnel de la Mina de Sau. Des d’aquí podem pujar al Puigcastellar, per un sender estret que primer sembla que s’allunya, però al final assoleix el cim coronat per una senyera, i amb unes bones vistes de la zona.
 
 
Puigcastellar o Turó de la Mina.
 
 
Retornem per sobre el túnel de la Mina, i continuem pel camí fins a enllaçar amb una pista que seguim per la dreta. La pista s'enfila, deixem les antenes dels Munts a l'esquerra, cal estar atents en una corba i una esplanada, on ens desviarem a la dreta per un sender, que en pocs metres ens aproparà al Mirador del Salt de la Minyona.
 
 
Com la majoria de llocs d’aquestes terres, el Salt de la Minyona té la seva llegenda pròpia, histories difícils de creure, que han anat passant de boca en boca al llarg del temps. La llegenda diu que una minyona va saltar des de dalt de la cinglera, més de 150 metres de caiguda vertical, i en va resultar il·lesa. Els motius que la van portar a fer el salt, van lligats a l’església de la Verneda que era la seva parròquia, uns diuen que va saltar perquè arribava tard al seu casament, d’altres que era molt devota i no faltava mai a missa, un diumenge que anava molt tard, quan encara era a dalt del cingle, va sentir que tocaven les campanes de començar la missa. No s'ho va pensar dues vegades, i va saltar la cinglera per fer més via. Aquesta ultima història s'allarga una mica més, i com la majoria de temes eclesiàstics i llegendaris, acaba sortint pel mig el diable, que la va temptar a què repetís el salt a canvi d’algun present, la innocent minyona va tornar a saltar, i d’aquesta segona vegada no se'n va sortir. De la situació en podríem treure dues dites, la que diu que “segones parts, mai són bones”, i que “no cal temptar la sort, dues vegades”.
 
 
El retorn, el podem fer de vaires maneres. Una serià repetint el camí en sentit invers, o sense baixar a sobre del túnel de la Mina, seguir la pista ampla que ressegueix la carretera a certa alçada, fins enllaçar amb la mateixa uns metres per sota del cotxe, o més rapidament, baixar fins al mateix túnel de la Mina, i per la carretera anar a trobar el cotxe, haurem de tenir en comte que la carretera té pocs vorals.