PERLES. ROC D'EN SOLÀ

“VIA BORAVIU” (5b)
“VIA MAC GREGOR A SU PESAR” (5a-6b)
“VIA MANILVA LA NUIT” (6a+)
“VIA AQUÍ UN AMIGO” (6a)



Per anar a Perles tindrem que prendre la carretera que va a Alinyà i St.Llorenç de Morunys, un parell de quilòmetres passat Coll de Nargó. Primer passarem el desviament cap a Canelles i poc desprès ja és veu el poble a la dreta. La vall d'Alinyà es troba al prepirineu de l'Alt Urgell, i tot i que des de la Fundació Territori i Paisatge (propietària de la Muntanya d'Alinyà des de l'any 1999) s'està realitzant una tasca important per divulgar-ne els seus valors naturals, encara avui continua essent un indret força desconegut. La població de Perles resta edificada damunt d'una elevació, on tots els indicis fan pensar que en aquell lloc hi havia un Castell dels Templers, en el qual hi van viure fins al 1319, any en que el Papa Climent VIIè en va decretar la dissolució i per això els fogatges de 1497 i 1553 parlen encara del Castell de Perles. Prenent l'església de Sant Romà (del segle XI) com a punt d'inici, creuarem la carretera per seguir el camí que guanya alçada entre antigues feixes d'oliveres centenàries, aproximant-se al sorprenent Forat de Perles, obert enmig de la cinglera. Anàrem en direcció al sector dret de la roca de Perles, també anomenat Roc d'en Solà. Ens enfilem cap al coll de Canelles i ens desviem a l'esquerra fins el sector escollit. Des de coll, es veu una panoràmica de la llarga paret rocosa Balinyó-Galliner. Hi ha dreceres amb fites, que ens porten directament a la base de les vies llargues i si volem anar al sector de dalt, ens enfilem fins gairebé el coll tot seguint per una feixa a l'esquerra fins el peu de les vies (aquesta part és la menys concorreguda). Aquest sector, és molt agradable per escalar-hi a l'hivern. A l'estiu només s'hi pot escalar cap al tard, ja que el sol hi pica de valent al llarg del dia. L'obertura de varies vies de 5è grau, ha permès que molta gent sense un nivell molt alt pugui passar un bon dia d'escalada, abans hi havia poques opcions per sota del 6è grau. La roca com en la resta de parets d'aquesta escola acostuma a ser un calcari excel·lent, on si pot fer una escalada bastant tècnica, amb uns equipaments de molt bona qualitat.

Detall de les vies "Boraviu", "Mac Gregor a su pesar", "Manilva la nuit" i "Aquí un amigo"

Detall de les vies d'aquesta zona

La Roca de Perles, també anomenat Roc d'en Solà

Detall del Forat de Perles, obert enmig de la cinglera

Pujant al coll de Canelles, amb unes primeres vistes de la zona d'escalada

Panoràmica del poblet de Perles, des del Roc d'en Solà

En Joan iniciant la via "Boraviu" (5b)

En Joan a mig camí de la via "Boraviu" (5b)

El Toni baixant de la via "Aquí un amigo" (6a)

En Ramon, iniciant la via "Mac Gregor a su pesar" (5a-6b), a la dreta el Toni al final de la via "Aquí un amigo" (6a)


El Josep a la via "Aquí un amigo" (6a)

El Josep a la via "Manilva la nuit" (6a+)

El Toni a la via "Manilva la nuit" (6a+)

En Ramon, arribant al final de la via "Mac Gregor a su pesar"

Ràpel de la via "Mac Gregor a su pesar"




En Joan a la via "Boraviu"



Inici de les vies "Mac Gregor a su pesar", "Manilva la nuit" i "Aquí un amigo"



Última reunió al carener del Roc d'en Solà

CASTELL DE MILANY (1.533 MTS) AMB BTT

Aquesta excursió ens portarà fins la subcomarca del Vidranés, dins la comarca d’Osona, fent una petita incursió en terres del Ripollès. Ens arribarem amb cotxe fins el poblet de Sta. Maria de Besora. Des d’aquí ja sobre la bicicleta pujarem al punt mes alt de la serra de Milany, poc coneguda, tot i que els seus cims són més alts que la muntanya veïna del Puigsacalm, que té més renom per la seva majestuositat vista des de la Garrotxa. La part forta del recorregut és la pujada al cim de Milany, després una llarga baixada ens acosta al poble de Vidrà. L’excursió passa per masies importants la major part d’elles habitades i dedicades a la ramaderia. El recorregut de 38,7 quilòmetres, té un desnivell prou alt de 1506 metres, si tenim en comte que la distancia de l’excursió no és del tot massa llarga. Es pot fer el trajecte amb un temps aproximat d'unes 4 hores, i amb un 99 % sobre la BTT, solament ens caldrà pujar a peu, els esglaons del Castell de Milany.

Un al·licient prou interessant, és la vegetació que podrem observar al nostre pas. Diuen que el Vidranès es pot considerar el reialme dels arbres de fulla caduca, com son els faig, roures, freixes, aurons, til·lers, bedolls, etc

La Masia del Barretó, amb l'ermita de Sant Jaume del Barretó, (o de Montbac o Bonbac) on les noticies mes antigues es remunten al segle XIV, fou profanada durant la Guerra Civil i restaurada a l'any 1975 i retornada al culte

La serra de Milany és el tercer cim en altitud dins del Vidranès, solament superat pel Puig Obiol (1552), a la nostra dreta, dins de la mateixa serra del Milany, i el cim de Sta. Magdalena de Cambrils (1547), en la serra del mateix nom, situada mes cap a llevant

En el cim de Milany, i trobem les ruïnes del que havia estat la fortalesa roquera situada a major altitud de l'interior de Catalunya. Les ruïnes del castell estan situades dalt d'un penyal rocós i arrodonit i nomes accessible per la part de llevant mitjançant una tortuosa graonada. L'indret de Milany, ja ve citat en l'acta de consagració de l'església de Sant Hilari de Vidrà, datada l'any 960

Des de la serra de Milany, desférem el recorregut en sentit invers fins el coll de Torn. Ara deixarem a la dreta la pista que hem fet servi de pujada, per continuar per l'esquerra més planerament tot i passant el coll de L'Home Mort

Una amplia corba arriba a un petit coll, on podem observar el monumental faig de coll Cristòfol

En una amplia esplanada i trobem la masia de Palou Xic

Planerament passarem vora les masies de La Plana i després L'Aixer, totes dues abandonades

PARET DELS TRONS “VIA STANDARD” (140M, V)

Després de l'habitual esmorzar matiner al Bar Anna del Bruc, els companys han decidit anar a la Paret dels Trons. Tinc que confessar que tot i estar habituat a llegir mapes de la muntanya montserratina, no sabia on era dita paret. Una cop situat a la zona, me'n ha dono que hi he passat moltes vegades per sota, pro sense posar gaire atenció amb el que tenia per sobre.
Per arribar aquesta paret, ens caldrà anar fins la Vinya Nova a la cara sud de Montserrat. Des de l'esplanada Nubiola de la Vinya Nova seguir la pista fins el corral nou, deixant a la dreta els senyals blancs del Camí del Pont i agafar un caminet estret cap amunt, marcat amb moltes fites i alguna vella senyal vermella, fins un replà amb un pi, per sota mateix de l'agulla del Truc, tot seguit el camí flanqueja cap la dreta fins la paret, on hi trobem tres vies; Llamps i Trons, Standard i Kakadú, equipades amb parabolts i amb unes llargades que oscil·lant entre els 130 i els 150 metres, amb una graduació màxima de V+, en la primera i de V en les altres dues. Aquesta zona fou equipada a l'any 2002, per l'incansable J. Escofet i d'altres companys. Alguna guia diu que són recomanables per dur-hi gent a iniciar-se en vies de varis llargs, tot i que en altres llocs informatius desestimen aquesta recomanació, aconsellant que hi ha llocs més fàcils per adquirir experiència.
Nosaltres ens varem decidir per la via Standard, més tard una altre cordada iniciava la Kakadu. La Standard, és una via de quatre llargs, amb unes vistes impressionants sobre el torrent del Pont. Per davant nostre i a l'altre banda del torrent podíem contemplar una cordada a l'Aresta Ribes del Pollegó de la Vinya Nova, en conjunt, un gran espectacle. Per a mi aquesta via té la dificultat ideal per pogué gaudir-la, sense arribar al patiment compulsiu, això si, sempre amb la ajuda de companys experimentats i anant de segon per tindre temps d'observar i aprendre i si escau, mandrejar una mica.


En Toni iniciant la via, des d'on es pot observar quasi tota la paret

Des de la segona reunió, observant com en Joan assegurava al Josep

La nostre corda, i els companys que estaven fent la via Kakadu

Espectacular vista sobre el torrent del Pont, des de la tercera reunió

El Toni, en un dels passos més compromesos de la via

En Joan encerclat, per un batibull de cordes

Detall de la via Standard


Nosaltres a la via Standard, en paral·lel una altre cordada a la via Kakadu i per davant una bona vista de l'Aresta Ribes, al Pollegó de la Vinya Nova



Una cordada finalitzant la via i l'altre iniciant el primer ràpel



Últim ràpel de la via

CAP DE LLITZET. (2.307 METRES).

La serra d’Ensija, està situada entre el massís del Pedraforca, i els Rasos de Peguera, essent un nus orogràfic dels Pre-Pirineus berguedans. La major part del serrat està constituït per roques calcaries, que han estat erosionades pels rius que l’envoltant, explicant així la verticalitat, d’alguns dels seus vessants, damunt dels quals és situen grans replans, dominats per un gran pla carener (Pla d’Ensija), del qual emergeixen els cims més importants de la zona. La Serra d’Ensija és una carena poc coneguda, quedant en segon terme, degut al gran renom que té el proper massís del Pedraforca, pro que bé val dedicar-li un temps, per conèixer alguns dels seus indrets.

La Serra d'Ensija i el Cap de Llizet des del proper poble de Gósol

El bosc va minvant degut a l’alçada, fins arribar a uns prats, on els arbres son comtats. Tindrem que remunta aquests prats, en algun tram molt drets

L’amplia esplanada, dels Rasos d’Ensija

Baixant en direcció al refugi

Refugi de la serra d'Ensija, també dit President Delgado Ubeda. Aquest refugi, és propietat de la Federació de Entitats Excursionistes de Catalunya. És una construcció moderna de l 'any 1964, amb una capacitat per a 60 places, i normalment està obert. Sota el refugi, és troba la propera font d'Ensija. Per davant mateix, podem observar el cim del Pedraforca

El Cap de Llizet, punt més alt de la serra d'Ensija

Des del cim del Cap de Llizet, és pot continuar per l'ample carener, fins situar-nos sobre les aspres parets de la Gallina Pelada

LA COMA D’EN VILA

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Masia mig abandonada (853 m), en el camí que va de la Mata a l'Alzina Bonica. Les primeres dades que és tenen d'aquest mas, són de l'any 1341. Al voltant de la casa, és poden observar petits claps d'antics conreus.













L’ESCALA DE JABOB

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

L'Escala de Jacob (1020 m) és un pas estratègic i prou curiós, que serveix per supera un tall estret i rocallós entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior, en la zona anomenada dels Gorros. No sabem la data en que fou construïda dita escala, i tampoc qui li va posar aquest topònim, tot i que el nom fa referència a un passatge del Gènesis, on diu que; Jacob va sortir de Bersêba i va anar a Jarán. Arribant a cert lloc, es va disposar a fer nit, perquè ja s'havia posat el sol. Va prendre una de les pedres del lloc, la va posar per capçal, i és va disposar a dormir en aquell lloc. Llavors va tenir un somni; va somiar amb una escala recolzada en la terra, el cim de la qual tocava els cels, i heus aquí que els àngels pujaven i baixaven per ella.





fins a sempre amic... Fredi





Se'm fa difícil poder escriure aquestes línies, doncs és fàcil fer-ho sobre el que t'agrada, però escriure sobre la pèrdua d'una persona a la qual no solament coneixes, sinó que admires, és fa molt complicat d'expressar sobre el paper.
Se'ns ha anat un veritable amic, i no està en les nostres mans modificar aquesta situació, que el esdevenir de la vida ens imposa. Aquest moments són de tristor i caminem cap cots, els seus familiars més que ningú, ells han estat la seva vida i els que han estat amb ell, al final de la mateixa. Pro una cosa tenim que tenir ben clara, la tristesa, és l'única emoció que ens mostra el que realment ens importa. Aquests moments de sentiment, ens fan adonar-nos de qui era realment en Fredi, una persona molt important, per a tots.
L'altre día, llegia una frase que deia;
"Somia com si anessis a viure per a sempre i viu, com si anessis a morir avui mateix". El Fredi o va fer així, tot i saber la gravetat de la seva malaltia, les ultimes excursions que va fer semblaven les primeres, era tal el seu entusiasme per fer coses, que contagiava d'aquest esperit, a tots els altres companys. Recordo l'última sortida amb ell a Montserrat, juntament amb el meu fill Eduard, fent el Salt de la Nina; tot i ser un gran coneixedor d'aquesta muntanya, aquest traçat no havia tingut ocasió de fer-lo, la il·lusió i l'entusiasme que tenia, era molt més evident que la del meu fill, amb l'única diferencia, que els separaven més de cinquanta anys de vida.
Ara ja fa un any, vaig fer per primera vegada l'Aneto, el cim més alt dels Pirineus; en Fredi va ser l'elegit per guiar-nos amb pas segur fins el cim, no en va, avia perdut la comte de les vegades que le avia fet, més de trenta. Al final de l'excursió, semblava que teníem els papers canviats, jo esgotat i amb poques ganes de tronar-hi i ell, pensant que durant les vacances que passaria com cada any als Plans de Senarta, igual se li presentava l'ocasió per tronar-lo a fer.
Ell va somiar i va tindre les il·lusions sempre vives, sense pensar mai que el futur podria ser molt cruel, llavors va viure amb intensitat, gaudint cada moment de la vida, amb els seus familiars, amics i les seves estimades muntanyes.
No fa gaire, escrivia en aquest mateix blog, la trista perduda d'un altre company; amb refereixo al Fernando Merchant, coincidències de la vida en Fernando i en Fredi eren grans amics, fins i tot veïns. El final de l'escrit deia;
"llavors sense demanar-lo, li van oferir escalar el cel, i o va aconseguir. A partir d'ara tots els que es trobin amb aquesta última escalada de la vida, sabran que estan ben assegurats, doncs en Fernando, estarà en l'ultima reunió", en Fredi ja a arribat aquesta ultima reunió, i s'ha retrobat amb el seu bon amic Fernando, del que ja no hi ha dubte, es que amb una cordada així, el cim del cel esta assegurat.











































fins a sempre amic... Fredi