Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SANT LLORENÇ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SANT LLORENÇ. Mostrar tots els missatges

ELS PINS CARGOLATS.


Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

 El Pins Cargolats són un seguit d'arbres ben peculiars, que han donat pas a nombrosos debats, sobre la formació de les seves estranyes formes.  Situats en una de les zones més feréstegues del Parc, se'ls anomena Pins Cargolats de l'Era dels Enrics, per estar molt a prop d'aquest lloc. Per arribar-hi o podrem fer des del Coll d'Estenalles i Balma dels Venedors, o des de L'Alzina del Salari, coll de Boix; tots dos camins ens acostaran a l'Era dels Enrics, a tocar el Turó de Malpas.
A altres indrets de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac també hi han altres exemplars de pins cargolats, com poden ser; el Pi Cargolat del Camí de Puigdoure, Pi Cargolat de Can Torres, Pi Cargolat de la Costa del Tet,  Pi Cargolat de les Pedritxes, Pi Cargolat del Turó Llargarut de la Fosca, tots ells són exemplars solitaris, la raresa dels pins de l'Era dels Enrics, es que tots ells es trobem concentrats en una zona relativament petita, on i podrem veure 7 exemplars, que han estat batejats pels caminats amb noms  que fan referencia a les seves diferents formes; aixi i trobarem; el Cuc  o Arrossegat, Anaconda,  Cua de Porc, del coll Alt, l'Espiral, la Cadireta o Agenollat, el Menut o del Quatre, i un pi cargolat mort.
Hi han diverses teories sobre el seu origen, algunes  plenes de fantasia i preguntes amb respostes força confuses. Ja qui diu; que el més probable és que la colla de boscaters o  carboners,  que treballaven al sector dediquessin temps a modelar les formes en les que ja estaven creixent alguns dels pins. Tenint en comte que hi han d'altres pins cargolats en el Parc, es difícil de creure que els treballadors del bosc, perdessin hores de feina en aquestes tasques sense gaire sentit. També es te que tenir en comte, que els exemplars més grans possiblement són de l'època en que es feinejava en el bosc, però els més petits són de dates més properes, quan t el bosc ja restava abandonat.   El que segurament si han tingut que veure aquesta gent, es en el fet que aquestos arbres hagin pogut assolir una maduresa arborea, essent respectats, envers d'altres arbres que foren talats per fer-ne fusta o carbó. El perquè els varen deixar créixer pot tenir diverses lectures; la gent del bosc podien trobar els arbres, curiosos, i tenir envers a ells una simpatia, per ser diferents, o fins i tot, tenir-los un respecte per considerar-los  arbres diabòlics, que al ser tallats podien causar alguna maledicció a les persones o al mateix bosc.
També es parla d'una possible tempesta o ventada en la zona, una teoria poc creïble pel fet de que solament afectes a set exemplars, a més es te que tenir en comte que aquest tipus de pi es força resistent a gelades, vents i nevades.
I per ultim una teoria més científica diu, que alguns tipus de pinàcies pateixen  una malaltia hormonal, on els arbres tenen la capacitat de recargolar-se, aturant el creixement de la part interior de la tija, però a la vegada segueixen creixent en l'exterior, aquest efecte fa que la tija es corbi sobre si mateixa, formant caragols.
Totes aquestes teories són suposicions, si algú té una  explicació més fiable, solament o te que dir i la publicarem.
 
 
Era dels Enrics i Turó del Malpas.
 
 
El Cuc, o Arrossegat.
 
 
Pi Anaconda. Aquest pi, un dels més espectaculars avui dia resta mort, segurament a cause d'algun fong parasitari de las pinàcies.
 
 
Pi Cua de Porc.
 
 
Pi Anaconda.
 
 
Pi Cua de Porc.
 
 
La Cadireta o Agenollat.
 
 
L'Espiral.
 
 
Pi del Coll Alt.
 
 
El Menut o del Quatre.

LA CASTELLASSA DE CAN TORRES

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

La Castellassa de can Torres, és una de les roques monolítiques més impressionants i representatives del massís de Sant Llorenç del Munt. Com si d'un gran castell es tractes, pren el seu topònim del mas de can Torres, el més proper a dita agulla.
Aquest monòlit rocós, està situat a 788 metres d'altura (cinquanta metres des de la seva base i pel costat nord-est) trobant-se separada de la cinglera, la qual cosa li dona una visió molt més extensa del seu volum, amb una gran atracció estètica que a donat pas a diverses manifestacions artístiques, literàries, esportives i llegendàries. La base de la Castellassa és allargassada, d'uns noranta metres de llarg i trenta d'amplada màxima en el seu punt mig. Forma tres puntes independents, la principal i més alta és la que es troba a l'extrem nord-est, anomenada la Torre. La punta central, que s'anomena la Cabreta, és la més menuda i punxeguda, i el gruixut cim sud-oest, la Gepa, és la segona cota màxima. El 16 de Setembre de l'any 1923, en Josep Abelló i d'altres companys de la Joventut Terrassenca, foren els primers de trepitjar el cim.

Fotografia retrospectiva de la Castellassa

Vista des del Camí de la Senyora

Vista de la cara est

Vista de la cara sud, on i trobem la via normal per fer el cim

Cada any, des de fa ja 43 anys, membres del CEC (Centre Excursionista de Castellar del Vallès), hi porten el pessebre fins al seu punt més alt

Si voleu més informació pode buscar en llibre d'en Òscar Masó i Garcia,
o a la web; http://www.santllors.com/sector.php?id=122&zona=1...on i trobareu totes les vies d'escalada

ELS CORTINS

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Els Cortins són una atalaia solitària a tocar el cim del Montcau, la qual rep al llarg de l'any moltes menys visites que aquest, tot i ser un bon mirador de la zona.

A la imatge podem veure els Cortins a l'esquerra, i els primers contraforts del Montcau a la dreta. Els dos cimalls, resten separats per la canal del Sec

Per flanquejos de conglomerat, ens anem acostant a l'estret pas que separa els Cortins del Montcau

Una vegada passat el Sec, passarem per sota d'uns balmats per anar a buscar la pujada als Cortins

Iniciarem la pujada per un seguit d'instal·lacions un xic precàries, que ens serviran d'ajuda per superar algun grau de roca

A mitja pujada trobarem una canal humida, equipada amb cintes

Detall de la carena dels Cortins, a 958 metres d’alçada

Dalt mateix del cim, trobarem un llibret per signar

CASTELL DE BOCS

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

El Castell de Bocs és un cim arrodonit situat dins de la Serra de l'Obac, amb un topònim prou curiós que fa referencia a un castell, segurament per la seva orografia encimbellada i a uns bocs (cabres mascles), que antuvi eran prou habituals dins del parc. El cim ostenta una alçada de 664 metres, i resta ubicat dins del terme de Rellinars (Vallès Occidental).

Des de la carena del Camí Ral, tenim una bona vista del cim del Castell de Bocs (esquerra) i la Roca del Duc (dreta)

L'asscensió al cim, és una fàcil grimpada de IIIº

La part final de la pujada ens acosta a la cinglera, on és té que anar amb comte

Al punt més alt del cim, i trobem molta vegetació arbustiva i unes vistes immillorables de la zona

El cim esta coronat per una senyera i d'altres estris, així com un llibret per signar

Les vistes per la cara oest ens mostren la zona més propera al municipi de Rellinars, amb Montserrat com a fons

Per la cara est, veurem gran part de la esponerosa vegetació de la serra de l'Obac

La baixada del cim és pot realitzar pel mateix lloc de pujada, tot i que també podem baixar per la cara oposada, si el nostre objectiu es assolir la Roca del Duc, en aquest cas caldrà assegurar-se amb una corda

EL PUJOL DE LA MATA

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.


El Pujol de la Mata és un turó encimbellat amb una altitud de 773 metres, format per grans blocs de conglomerat que a primera vista ens pot arribar a semblar inaccessible. Antigament unes escales fetes amb troncs d'alzina es feien servir per pujar un parell de graus de roca, avui dia sembla que aquestes instal·lacions han estat millorades amb unes anelles, per pogué accedir els passos més complicats.El turó està presidit per una urna de vidre, amb la imatge de Sant Jordi i la Verge de Montserrat. També i trobem un llibre de registre, instal·lat pel grup d'Amics de la Farigola Contenta, on podrem inscriure la nostra signatura.


Panoràmica del Pujol de la Mata (Mura)

Des d'un collet s'inicia la pujada al turó

Baixant del Pujol de la Mata, per les antigues escales de troncs

Des del Pujol de la Mata, tenim una bona vista del torrent de la Font Freda i el final de la carena, on hi ha l'ermita de Sant Jaume de la Mata, la qual pertany al gran casal de la Mata, d'on segurament aquest turó pren el topònim.

ERMITA DE SANTA AGNÈS

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

L'ermita de Santa Agnès és un dels indrets més emblemàtics i interessants de conèixer del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. L'edifici, avui en ruïnes es construït aprofitant l'entrant d'una cova, a la part més interior de la qual, es formaren unes piques d'aigua, anomenades font de Santa Agnès. La boca de la cova és tapada parcialment per l'església, l'origen de la qual es remunta als segles XIII i XIV, i la qual encara manté unes arcades de caire gòtic. L'interior és més antic, pro es troba en molt mal estat. Durant el segle XV, es construir el tancament del recinte i l'edifici de tres plantes que hi havia annex a la capella, dels quals només queda dempeus la façana de l'habitacle.

Portal d'entrada

Detall dels murs que tancant el recinte

Entrada de l'ermita

L'entrada des de la part interior

Detall de l'interior de l'ermita

El passadís que condueix ala font de Santa Agnès

Detall de les piques de pedra natural, que recullen l'aigua

Interior de l'ermita de Santa Agnès (any 1926)

LES FORADADES

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Les Foradades són unes de les coves més interessants del parc, que es troben sota l' ultima bancada de conglomerats de la serralada. Tenen una llargada total d'uns 25 metres i, diferents escletxes accessibles des del camí. La cavitat principal és formada per una esberla paral·lela al frontal de les roques de la part exterior, per on hi passa just una persona; té a més uns talls perpendiculars, que surten a la part de fora, des d'on són accessibles ja que es troben al mateix nivell del camí. A la zona hi ha diverses vies d'escalada; avui dia en aquest lloc encara esta permesa aquesta practica esportiva, tot i les nombroses regulacions que presenta el Parc Natural.

Panoràmica de la zona de Les Foradades (2001)

Interior d'una part de la cova (2001)

Vista frontal esquerra (2006)

Vista lateral (2001)

Vista frontal dreta (2006)

Des de l'interior, es pot sortir per diverses finestres pètries (2001)

La cavitat, és com un petit laberint de passadissos (2004)

La zona comte amb diverses vies d'escalada (2004)

L'Edu, iniciant-se en l'especialitat d'Esgarrapacrestes (2004)