11 de Setembre Diada de Catalunya, que millor que anar a Montserrat a fer alguna esgarrapada i molt més millor, fer-ho ben acompanyat. Els companys han pres la decisió d'anar a la Roca dels Veterans, al sector montserrati de Sant Pau Vell, per fer l'Aresta Brucs. Els que van obrir aquesta via, que ells anomenant "Via Lamarca", en record a un company desaparegut, són: F. Garcia, R. Majó, J. Moragas, E. Martínez i E.Sales. Abans he fet esmena a la bona companyia, doncs al Paco i en Moragas els coneix-ho de les tertúlies del bar Anna, amb l'Emili ja he compartit corda en una ocasió, i avui tinc la gran sort de pogué fer aquesta escalada amb dos dels seus aperturistes, el Ramon Majó i l'Enric Sales, a més de l'amic Joan que sempre li toca obrir les tirades; per alguna cosa és el que esta més fort. Avui ha estat una escalada diferent; el fet de pogué coincidir amb dos dels seus creadors, les tirades han estat alguna cosa més que conglomerat, mosquetons i cordes; des del peu de via, fins el ràpel, passant per les reunions, he pogut gaudir escoltant les anècdotes, vivències i experiències dels meus companys. Amb tot això, l'escalada se m'ha fet curta, fins i tot en algun moment puntual he oblidat la dificultat de la via, pro el que si esta molt clar, és que he passat una matinal molt entretinguda i divertida.
Per explicar un xic el que és la via en si, diré que l'inici és troba un diedre (V+), la part més complicada del recorregut, on un neòfit com jo, no te més remei que aferrar-se al que troba, en aquest cas, en els estris que va deixant l'amic Joan. També he pogut comprovar, que les mates de te de roca no aguanten el meu pes i que en cas de necessitat extrema, algun romaní pot servir per aguantar l'equilibri; amb tot aquest seguit de beceroles he fet cap a la reunió. A partir d'aquí la cosa s'ha temperat i solament l'inici de la segona tirada (V-) a posat en dubtes la meva capacitat escaladora. Ara ja més relaxat per plaques de (IV) i un paset més dret al final, he tocat cim; satisfet i agraït, per tindre la sort de pogué gaudir de tot aquest entorn. Per baixar fem un ràpel d'uns cinquanta metres, sempre anant amb comte amb la caiguda de pedres, ja que aquí la roca és una mica descomposta. El mati ja ha passat, anàrem cap a casa i seguirem gaudint del Dia de Catalunya, lo País.
Per explicar un xic el que és la via en si, diré que l'inici és troba un diedre (V+), la part més complicada del recorregut, on un neòfit com jo, no te més remei que aferrar-se al que troba, en aquest cas, en els estris que va deixant l'amic Joan. També he pogut comprovar, que les mates de te de roca no aguanten el meu pes i que en cas de necessitat extrema, algun romaní pot servir per aguantar l'equilibri; amb tot aquest seguit de beceroles he fet cap a la reunió. A partir d'aquí la cosa s'ha temperat i solament l'inici de la segona tirada (V-) a posat en dubtes la meva capacitat escaladora. Ara ja més relaxat per plaques de (IV) i un paset més dret al final, he tocat cim; satisfet i agraït, per tindre la sort de pogué gaudir de tot aquest entorn. Per baixar fem un ràpel d'uns cinquanta metres, sempre anant amb comte amb la caiguda de pedres, ja que aquí la roca és una mica descomposta. El mati ja ha passat, anàrem cap a casa i seguirem gaudint del Dia de Catalunya, lo País.
Detall de la via. Croquis de la pagina http://www.onaclimb.com/
Inici de la via
El Joan, en el pas clau de la via de V+
L'Enric i el Ramon, a la primera reunió
Detall de la segona tirada
En Joan, assegurant des de la reunió
L'últim llarg i la reunió final
En Ramon, fen els últims metres de la via
Detall del ràpel
L'Enric, en els últims metres del ràpel