esgarrapacrestes: fins a sempre amic... Fredi

Se'm fa difícil poder escriure aquestes línies, doncs és fàcil fer-ho sobre el que t'agrada, però escriure sobre la pèrdua d'una persona a la qual no solament coneixes, sinó que admires, és fa molt complicat d'expressar sobre el paper.
Se'ns ha anat un veritable amic, i no està en les nostres mans modificar aquesta situació, que el esdevenir de la vida ens imposa. Aquest moments són de tristor i caminem cap cots, els seus familiars més que ningú, ells han estat la seva vida i els que han estat amb ell, al final de la mateixa. Pro una cosa tenim que tenir ben clara, la tristesa, és l'única emoció que ens mostra el que realment ens importa. Aquests moments de sentiment, ens fan adonar-nos de qui era realment en Fredi, una persona molt important, per a tots.
L'altre día, llegia una frase que deia; "Somia com si anessis a viure per a sempre i viu, com si anessis a morir avui mateix". El Fredi o va fer així, tot i saber la gravetat de la seva malaltia, les ultimes excursions que va fer semblaven les primeres, era tal el seu entusiasme per fer coses, que contagiava d'aquest esperit, a tots els altres companys. Recordo l'última sortida amb ell a Montserrat, juntament amb el meu fill Eduard, fent el Salt de la Nina; tot i ser un gran coneixedor d'aquesta muntanya, aquest traçat no havia tingut ocasió de fer-lo, la il·lusió i l'entusiasme que tenia, era molt més evident que la del meu fill, amb l'única diferencia, que els separaven més de cinquanta anys de vida.
Ara ja fa un any, vaig fer per primera vegada l'Aneto, el cim més alt dels Pirineus; en Fredi va ser l'elegit per guiar-nos amb pas segur fins el cim, no en va, avia perdut la comte de les vegades que le avia fet, més de trenta. Al final de l'excursió, semblava que teníem els papers canviats, jo esgotat i amb poques ganes de tronar-hi i ell, pensant que durant les vacances que passaria com cada any als Plans de Senarta, igual se li presentava l'ocasió per tronar-lo a fer.
Ell va somiar i va tindre les il·lusions sempre vives, sense pensar mai que el futur podria ser molt cruel, llavors va viure amb intensitat, gaudint cada moment de la vida, amb els seus familiars, amics i les seves estimades muntanyes.
No fa gaire, escrivia en aquest mateix blog, la trista perduda d'un altre company; amb refereixo al Fernando Merchant, coincidències de la vida en Fernando i en Fredi eren grans amics, fins i tot veïns. El final de l'escrit deia; "llavors sense demanar-lo, li van oferir escalar el cel, i o va aconseguir. A partir d'ara tots els que es trobin amb aquesta última escalada de la vida, sabran que estan ben assegurats, doncs en Fernando, estarà en l'ultima reunió", en Fredi ja a arribat aquesta ultima reunió, i s'ha retrobat amb el seu bon amic Fernando, del que ja no hi ha dubte, es que amb una cordada així, el cim del cel esta assegurat.