LA MATA

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Des del coll d’Estenalles (900 m), davant mateix del Centre d'Informació del Parc Natural, trobarem a l'esquerra de la carretera, una pista ampla amb una tanca. Prendrem aquesta pista que comença amb una pujada suau, seguint per un passeig flanquejat de cedres. En el moment que el camí planeja tronbem a l’esquerra, la pista ampla que mena al casal de la Mata (925 m). Aquest casa va ésser una important pagesia durant el segle XII, avui dia pertany a la Diputació de Barcelona, i fa les funcions d'oficina del Parc Natural.

Vistes de la casa, amb el Montcau al fons

Portal de la Mata







Fita termal

LA MIRANDA DE FRA GARÍ

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Sortirem de qualsevol punt del Monestir de Montserrat, fins situar-nos a la Plaça del Portal (710 m). Des d'aquí tenim que seguir per l'esquerra, pel camí pavimentat que puja per sota de l'Estació Inferior del Funicular de Sant Joan. Trobem a la dreta, un rètol que senyala el viarany que puja pel mig del bosc, fins la Miranda de Fra Garí. Aquesta balconada ens ofereix una vista panoràmica del monestir, des d'un lloc ple de llegendes fabuloses, que fan esmena aquest singular penitent montserrati (810 m).
Diu la llegenda que l'ermità Fra Joan Garí va rebre l'encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués "Garí, posa't dret, els teus pecats et són perdonats". Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se'l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir "Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats". Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.
Podeu trobar més informació al llibre:
REDO MARTÍ, SALVADOR. Montserrat i el seu entorn. Angle editorial. Col.lecció Indrets (1). Manresa, abril 1996.


Camí de Sant Miquel









La Prenyada, Sant Salvador i la Momia, des de la miranda

Vistes del Monestir de Montserrat des de la Miranda de Fra Garí

RESCAT A LA VIA FERRADA REGINA

Normalment quant és fa una sortida en una ferrada se'n explicant les ressenyes, pro a vegades també és prou important recordar els fets que passant durant algunes d'aquestes sortides, ja que les vivències d'alguns, són a la vegada punts d'informació per altres.
Algun cop, tot pensant havia simulat dins de la meva memòria, un contratemps durant alguna de les sortides que habitualment fem a la muntanya, així a peu pla, sembla tot molt més fàcil, un cop et trobes en una situació complicada, la cosa canvia; llavors penses en els consells que alguna vegada as sentit, i te'n dones comte que per sortir de casa s’han de seguir unes pautes, avui dia prou importants perquè a la fi, el retorn sigui satisfactori.
Els fets es remunten a finals de setembre de l'any 2005, quant un grup de persones varem decidir fer la ferrada Regina (Oliana). El recorregut en si, no va presentar cap complicació, ja que tots els membres del grup estàvem bregats en el tema de fer vies ferrades, si més no, las que hi ha per Catalunya; fins i tot en Fernando un dels companys, és un expert escalador. Sense cap contratemps i amb un bon temps de marxa, varem arribar a l'ultim tram, alguns ja aviem acabat el recorregut i ja pensàvem en l'hora de dinar, quant ens varem donar comte que en Jordi, tardava en sortir d'aquest tram; llavors el varem senti cridar, alguna cosa estava passant. L'ultim pas d'aquesta via (el que esta catalogat com difícil), presenta uns metres extra-plomats; en Jordi en un moment de màxim esforç es va fer una luxació al braç, i això al va portar a que l'espatlla se li sortís de lloc, quedant penjat d'un esglaó i limitat a l'hora de fer qualsevol moviment. Per sort, varem pogué complir tot els requisits necessaris per afrontar una situació com aquesta; el primer d'ells, anar sempre acompanyats amb algú que domini aquest tipus d'entrebanc, així en Fernando va pogue arribar fins l'accidentat i valora la situació. Era necessària una corda, que per sort també portàvem, a més dels estris necessaris per pogué assegurar. Amb tot això, amb una forta dosis de valentia per part d'en Fernando i de patiment per part d'en Jordi, es va pogué sortir de la ferrada. Pro la jornada no havia acabat, doncs el final de la ferrada esta situat a una hora i mitja de camí del punt de sortida, per la qual cosa feia inviable fer el recorregut amb l'amic Jordi. Teníem que demanar ajuda, i varem tornar a tenir sort, ja que disposàvem d'un telèfon mòbil, amb cobertura, saldo i bateria, i dic sort perquè complir amb aquests tres paràmetres a vegades és cosa difícil. Ja posats en contacte amb els bombers a traves de la llicencia federativa d'en Jordi, solament ens va caldrà esperar i fer algunes senyals visuals, perquè l'helicòpter veiés la nostra situació. El dia va acabar feliçment, en Jordi que anava l'ultim va acabar la ferrada primer, esta clar que tot i l'entrebanc varem tenir sort, doncs sense en Fernando, la corda i el mòbil, la sortida àuria acabat més tard i en Jordi, àuria passat algunes hores més penjat a la paret.


Mal lloc per tindre un contratemps

L'accidentat és troba en una mala situació, la ajuda d'en Fernando va ser molt valuosa

A la fi, en Jordi pot sortir de la ferrada

Les rapinyaires, s'han adonat que alguna cosa no va be

Esperant els reforços

L'helicòpter, ja ens a vist i s'acosta

Ja tenim aquí l'helicòpter

Els bombers estudien la situació

L'aterratge de l'helicòpter va ser un moment delicat, doncs no tenia gaire lloc

Alguns equilibris, per col·locar l'accidentat dins de l'helicòpter

A punt de marxa

Accidentat rescatat, destí la Seu d'Urgell

LES CABRES TAMBÉ FAN FERRADES

Hem anat en diverses ocasions a fer la ferrada de les Balmes Corcades (Centelles) i més endavant posarem varies galeries de fotografies, ja que la ferrada s'ho val; del tram del pont en podem fer un sol apartat, ja que és un dels llocs fes fotogènics de la ferrada. Aquesta galeria no té molt a veure amb la ferrada en si, solament és una dada curiosa del que podem trobar en fer el recorregut i així sortir dels paràmetres més habituals, posant-li una mica de conya a l'assumpte. El relat és ben senzill, una de les vegades que vaig fer la ferrada en companyia del meu fill Eduard, ens varem trobar un exemplar de cabra domestica, a l'entrada del ultim tram que és va inaugurar, li varem fer unes fotografies i el meu fill so va passa d'allò més be, fins i tot va pensar en posar-li el nom de Corcada a la cabra, buscant una relació entre l'animal i la ferrada. Al cap d'uns quatre mesos varem tornar al lloc, com qui diu en família, doncs en aquesta ocasió anàvem la meva esposa, el meu fill i una neboda. La nostre sorpresa va ser, que un cop arribats al flanqueig de les balmes varem tornar a trobar la mateixa cabra, la Corcada; al instant, varem pogué observar que l'animal s'havia adaptat del tot al traçat i a la nombrosa gent que passa per la ferrada, ja que la primera vegada que la varem veurà, és va mostrar una mica fugitiva; avui dia és un xic desvergonyida, fins i tot pesada; ja no li fa falta que li donis de menjar, si no estàs a l'aguait té'l fot, pro això tampoc és un contratemps, ja que et fas un fart de riure amb la simpatia de la Corcada.

Esperant a peu de via

Sembla que vol tirar endavant

Ara, un curt descens

Així de panxa, al mig del pas

De cop t'observa

Tot seguit, és presenta

Troba curiositat pel que tu menges

La poma no la vol, pro de la barreta energètica no en deixa res

Insisteix

La Corcada és moderna, esta preparada per tot


VIA FERRADA DE LES VALLS (SANT MARTÍ SARROCA)

"VIA FERRADA TANCADA"


Avui dia 24 d'agost hem tornat a la província de Tarragona, aquesta vegada ens hem quedat més aprop, ja que solament hem arribat fins a Vilafranca del Penedes i desprès seguint els insistents rètols del poble de Sant Martí Sarroca, hem fet cap aquesta localitat. Abans d'entrar al poble, és té que prendre un desviament a l'esquerra amb direcció al cementiri, poc desprès hem deixat el cotxe en una esplanada. El camí que va a buscar l'inici de la ferrada és una mica perdedor, per sort nosaltres és la segona vegada que fem aquesta via i sabem el camí gracies a uns companys de la zona (Sertao i Cubi), que ens van acompanyar en aquesta primera ocasió. Arribem al retol informatiu, on es descriu aquesta via com a molt dificil; vist el que ens espera decidim fer un mossec. Aquesta via és curta, pro intensa i els nostres braços notaran l'esforç, per aquest motiu a més del kit de ferrades serà molt adient porta alguna exprés o un cordino amb mosquetó, per pogué descansar. El primer tram es una cornisa horitzontal, que ens condueix a aun curt descens fins una instal·lació de ràpel d'uns 10 metres. La gracia és que el ràpel el tens que muntar mig penjat, requerint així un esforç addicional. Amb els peus a terra, passem la cova Rodona i tornem a enfilar-nos per un tram curt pro desplomat que ens porta a un espero, on les presses pels peus són quasi inexistents, així seguirem castigant les extremitats superiors.Tot seguit un flanqueig aeri equipat amb cadena, ens apropa a un altre tram on els peus ens ballaran en el vuit, en més d'una ocasió. Aquí fa cosa d'un any acabava la ferrada, ara el seu equipador en David ens obsequia amb un tram extra, que deixa la ferrada molt apanyada. El nou tram és més tècnic que físic, amb una tirolina i un parell de ràpels d'uns 10 metres. Pujarem uns esglaons fàcils i arribem a la tirolina d'uns 8 metres, tindrem que fer una mica de força, ja que el traçat és una mica ascendent. Ara trobem un flanqueig i el primer ràpel que ens acosta sota unes balmes, seguim per la dreta on trobem un segon ràpel instal·lat dins d'un forat, un pas molt curiós. Arribem al camí, el seguirem de baixada pel mig d'un espès bosc fins trobar la riera de Pontons, la seguim per la dreta fins trobar el camí que hem fet de pujada. Estem satisfets perquè la via s'ho mereix, i decidim pujar al castell i a l'ermita de Santa Maria, des d'on podem contemplar la ferrada des d'una altre perspectiva. Un cop posats a fer turisme, comprem unes quantes bosses de carquinyolis i de baixada ens parem a les caves Romagosa Torné, on desprès de fer un tast, adquirim alguns exemplars de cava, la matinal a valgut la pena, al vespre o celebrarem.


Detall de la zona, on mostra la ferrada i les opcions de fer senderisme


La Sigrid i el Joan, en els primers trams de la via


La Sigrid a la recerca del ràpel penjat


El Jordi, en un dels trams més exigents


La Sigrid penjada de la tirolina


El Jordi passant la tirolina


Desprès de la tirolina trobem aquest ràpel


Ràpel dins d'un forat






LA PASTERETA PER LA "ARESTA EST" (115 M, V-)

Avui toca anar al Clot de la Mònica (Montserrat), més concretament al Serrat de la Pastereta, uyuyui... conec la zona, de passar-hi quant fem la tornada de la ferrada de les Dames, i la tal Pastereta, de moment amb fa venir a la ment unes parets bastant dretes. Com es diu en aquest casos "que passi lo que Déu vulgui". Una cosa si tinc a favor i és que els companys d'avui, són veritables mestres en això de penjar-se per las parets, per això amb el currículum que tenen, els tindre que donar un vot de confiança.
Iniciem l'aproximació des de la part baixa del Clot de la Mònica, deixem a la dreta la cara oest del serrat de la Pastereta, quina sort! doncs aquí hi ha les vies més complicades. Ens dirigim a la cara est, un cop a peu de paret podem elegir entre la "Via dels amics IV+" (xapes blaves) o la via "Aresta Est V-" (xapes verdes), elegim aquesta ultima; es de suposar que la diferencia tampoc es excessiva; més a la dreta deixem la via "La magnitud de la tragèdia", molt més curta pro de 6ª. Iniciem la via que es compon de tres llargs, per aquest motiu superaré el meu propi rècord en una paret. En Joan va de primer, jo surto de segon i l'Emili va darrera meu, cosa que aprofito per escoltar els seus bons consells, i així millora en lo possible el meu rudimentari estil.
La primera tirada és la més complicada, per sort no es gaire llarga, fem reunió i seguim pel segon llarg, llavors fem el tercer encara més fàcil i arribem al final, on tindrem que muntar el ràpel...uffff! quina alçada, molt per sota veig l'agulla del Frare de Baix, que a la sortida ja es veu prou alta i des d'aquí és una minúcia. Com que estem a la mateixa aresta fa bastant aire, cosa que s'agraeix perquè ja comença a fer calor. Tindrem que fer dos ràpels, perquè les cordes no donen per tant, ben aviat tornem a esta a peu de via, amb el que m'ha costat pujar i lo ràpid que es baixa. Recollim els estris, ara el calor ja és fa notar, ens apressem per arribar al cotxe, unes clares ben fresques ens esperen al bar Anna.

Detall de la via

Inici de la via

Joan en la segona reunió

Panoràmica des del final de la via

Joan iniciant el primer ràpel

Inici del segon ràpel

L'Emili, al final del ràpel

Recuperant corda