dimarts, 18 novembre de 2014

SANTA FE-TURÓ DE MOROU.

 
Excursió curta, i de pas agradable que ens portarà per l’interior de boscos ombrívols, amb diversos punts prou interessants com els Esqueis i l'Empedrat del Morou, el pantà de Santa Fe, l'antiga ermita romànica de Santa Fe, i masies emblemàtiques de la zona com Can Lleonard, i Can Casades, amb les seves impressionants sequoies gegants, uns arbres dignes d’admirar. El Turó de Morou és una muntanya de 1.304 metres, situada entre els municipis de Riells i Viabrea a la comarca de la Selva, i de Fogars de Montclús i Gualba, al Vallès Oriental.
 
 
La ruta s’inicia davant mateix del Centre d’informació de Can Casades. Des d’aquests mateix punt, trobarem tot l’itinerari molt ben senyalitzat amb quadrats de color taronja. Abans de sortir podem parar un moment d’atenció a les grans sequoies gegants, una meravella de la natura. Aquests immensos arbres poden atènyer alçades properes al centenar de metres, les de Can Casades diuen que sobrepassen els cinquanta metres, i compten que poden tindre al voltant del mig segle de vida.
 
 
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25, passarem Vic i deixarem l’autovia passat Espinelves, on enllaçarem amb la GI-543, deixem a la dreta la cruïlla de Viladrau i seguim per l’esquerra la carretera GIV-5201 i la GIV-5114, que ja no deixarem fins a l’aparcament de Can Casades, a l’esquerra de la carretera de Sant Celoni a Viladrau, km 21. Uns 90 quilòmetres, i poc més d’una hora de trajecte.


 
 
Can Casades; És una antiga casa d'estiueig del principi del segle XX, rehabilitada i reformada al 1987 per la Diputació de Barcelona com a centre d'atenció als visitants. S'hi pot obtenir informació general dels serveis i equipaments del parc natural, i adquirir publicacions sobre el massís. Horari: feiners i festius de 10 a 14, i de 15 a 16.30 h. Tel. 938 475 113. A tocar l’aparcament, i trobem una zona d’esbarjo amb taules i seients.
 
 
Sequoies gegants de Can Casades.
 
 
Seguint els senyals anirem baixant cap a la riera de Santa Fe, deixant a mà dreta l’ermita de Santa Fe, annexa a l’hotel del mateix nom. Passada la riera passarem a tocar l’Escola de Natura Can Lleonard per un camí que ens portarà a la castanyeda, fins arribar a una cruïlla on podrem triar recorregut.
 
 
Can Lleonard; L’Escola de Natura de Can Lleonard és un equipament pedagògic creat l'any 1971 (fou la primera escola de natura de l'Estat espanyol) en una antiga casa d'estiueig de la vall de Santa Fe. Propietat de la Diputació de Barcelona, està gestionada en règim de concessió administrativa per SIGNATUS.
 
 
Nosaltres seguirem recte per una suau pendent que ens portarà al Turó del Morou, 1.308 metres, i a continuació als esqueis del Morou, formació granítica que sobresurt del bosc, i que ens avoca sobre la vall de Riells del Montseny.
 
 
Esqueis del Morou.
 
 
Ara ja de baixada passarem per l’Empedrat del Morou, una balconada rocallosa que ens ofereix una espectacular panoràmica sobre la vall de Santa Fe, el turo de l’Home i les Agudes.
 
 
El camí ens condueix a una pista i s’endinsa en una espesa fageda, alternant amb alguna clariana.
 
 
Planerament passarem la cruïlla de la font de Baladrell, per arribar fins a la paret del pantà de Santa Fe.
 
 
A principis del segle XX, Ramon de Montaner  un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni, on volia construir un hotel de luxe, les obres del qual van començar  l’any 1910. Com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa prop del nou pantà que avui es coneix com l'Estanyol. Aquest petit embassament  aviat va ser insuficient, i el 1920 es va iniciar la construcció d'un segon pantà que va ser acabat el 1935.
El pantà de Santa Fe és un embassament que pertany a la riera de Santa Fe (conca del riu la Tordera), creat per una presa situada al municipi de Fogars de Montclús, a la comarca del Vallès Oriental. La presa té 24 m d'altura, 14 m de base i 899.000 m³ de capacitat. La presa va estar abandonada durant molts anys, des de principis dels anys 90 el propietari de la presa és PICSSA (Polígon Industrial Can Sedó, S.A.). Des que PICSSA  es va fer càrrec de la presa, s'han portat a terme tot un seguit d'actuacions de reparació i manteniment.
 
 
El recorregut voreja l’embassament passant a tocar la Fabriqueta, l’antiga centraleta que produïa electricitat per l’hostal de Santa Fe.
 
 
Ara el camí s’estreny, i voreja l’Estanyol o embassament petit.
 
 
Riera de Santa Fe.
 
 
En els metres finals del recorregut passarem per l’Hotel de Santa Fe i l’ermita,  i en pocs minuts retornarem a Can Casades.
 
 
L'arquitecte de l'hotel i del pantà, va ser Pere Domènech i Pou. En principi tènia de ser el famós arquitecte modernista  Domènech i Montaner, cosí del propietari l'encarregat de dissenyar les obres, (arquitecte fabulós, coetani d'Antonio Gaudí, autor d'autèntiques obres mestres a la ciutat de Barcelona i voltants). Per a la construcció de l'hotel i del pantà, es va usar granit extret de la mateixa vall. En l'ermita de Santa Fe del Montseny,  l’any  1880 “La Associació Catalanista d´Excursions  Científiques” entitat molt activa en aquella època, va instal·lar un termòmetre que juntament amb un altre en Sant Jeroni de Montserrat,  tènia de formar part d'una xarxa pionera d'estacions metereológicas.

dimarts, 21 octubre de 2014

VF TOSSAL DE LES VENES (ROJALONS).

 
El 18 d’octubre del 2014, el Club Excursionista Montblanc inaugura aquesta innovadora via ferrada, després d’una gran tasca realitzada pels membres del G.I.E.M., i amb la col·laboració del Grup de Rescat de Protecció Civil de Montblanc.
La via ferrada està situada en les parets del Tossal de les Venes, una muntanya de 584 metres dins del terme de Montblanc. L’itinerari té una mica de tot, no és una via molt llarga però tampoc de les més curtes, es pot realitzar amb un temps d’entre 1 hora i mitja, i  2 hores. La dificultat és mitjana alta (K4), amb un desplom curt al final del tram exterior amb una mica més de dificultat (K4+). La major part del recorregut és de flanqueig horitzontal, amb alguns passos més tècnics que difícils. També i trobarem un parell de ponts, i una part final molt interessant que remunta per l’interior d’un avenc on és obligatori l’ús del frontal. A mitja via i trobarem una sortida d’escapament, i més endavant una variant per eludir el desplom més complicat, la cova també és evitable i a l’interior comte amb dues sortides de diferent dificultat, donant així l'oportunitat de fer un itinerari de menys compromís.
 
Aproximació amb cotxe; Ens haurem d'arribar fins a Montblanc, i ho podrem fer de la forma que més ens agradi; Per la AP-2 pagant 8,20 euros d’anada i uns altres tants de tornada, o buscant alternatives de no pagament fent servir la A-2 (sortida 532) enllaçant amb la C-241 fins a Santa Coloma de Queralt i Montblanc, on haurem de creuar el poble per anar a trobar la TV-7042 en direcció a Rojals. L’inici d’aquesta carretera és força costerut, per un tram amb algunes corbes molt tancades, que en cosa d’uns 8 quilòmetres ens aproparan a la cruïlla que mena al despoblat de Rojalons. Aquí mateix, hi ha força lloc per deixar el cotxe.
 
 
Aproximació a peu; Seguirem durant uns minuts per la mateixa carretera, fins que trobem una pista ampla a l’esquerra. Des d’aquí haurem de caminar uns vint minuts, amb alguna pujada dreta fins a situar-nos davant mateix del Tossal de les Venes.  La pista ara ja més planera ens conduirà a l’extrem esquerre del penyal, on trobarem una cruïlla amb una fita, i tot seguit rètols que indican la via ferrada. El sender s’enfila pel mig de matolls, fins arribar a la paret on trobarem un rètol informatiu del recorregut.
 
 
Rojalons.
 
 
Cruïlla de Rojalons.
 
 
Aproximació a peu, amb el Tossal de les Venes davant nostre.
 
 
----------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
Inici de la ferrada.
 
 
 
Rètol informatiu.
 
 
Recorregut; La via s’inicia per un trm vertical on els esglaons restant una mica separats, fins a situar-se sota un sostre on hi ha el primer pon  d’uns vuit metres de llargada.
 
-----------
 
 
---------
 
 
Al final del pont el traçat continua prenent alçada, amb un desplom d’entrada que ens farà tibar de braços.
 
Continuem pujant fins a la part alta de la cinglera, on trobem un canvi de paret amb algun pas tècnic. A partir d’aquí el traçat és quasi horitzontal, són els trams més aeris de la via, equipats amb clavilles pels peus.
 
---------
 
 
En alguns punts baixarem una mica, per tornar a pujar fins a un punt on i trobem un escapament, que en cas de fer-lo servir ens portaria a la part alta del cingle.
 
----------
 
 
-----------
 
 
Via d'escape.
 
 
---------
 
 
----------
 
 
---------
 
 
----------
 
 
-----------
 
 
----------
 
 
Vista del desplom final.
 
 
Passem un arbre, una de les poques ombres del recorregut exterior, i tornem a baixar fins al segon pont nepali, aquest una mica més llarg que el primer.
 
Ara el traçat torna a pujar decidit fins al tram més difícil de la ferrada, un curt esperó desplomat d’uns cinc metres, amb un últim esglaó força allunyat. Aquest pas no és obligatori, i es pot evitar per l’esquerra per un tram més assequible.
 
Sortida del desplom final.
 
 
La sortida del desplomat ens situa a la part alta del tossal, ara tocar baixar per una canaleta equipada amb cadenes fins  arribar a una feixa, on caminant arribem a l’entrada de l’avenc.
 
----------
 
 
----------
 
 
Per l’esquerra entrem a la cova, els que pateixin de claustrofòbia poden evitar aquest tram sortint per la dreta.
 
Comencem a caminar de pla per dins l’escletxa, ben aviat haurem d’encendre els frontals i tot seguit trobem els primers trams equipats.
 
De primer un flanqueig amb clavilles, i tot seguit passos verticals un xic relliscosos fins arribar a una bifurcació, on podrem optar per una sortida fàcil o més difícil.
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
Si decidim anar a la recerca de la dificultat, ens trobarem de primer amb uns metres de flanqueig molt estrets fins arribar a una xemeneia vertical amb els esglaons mots allunyats, que en un principi pot arribar a semblar un tram molt complicat, si observem bé la paret veurem que hi ha bons agafadors per les mans, i forats pels peus.
 
----------
 
 
Pas estret.
 
 
Xemeneia de sortida.
 
 
---------
 
 
El final de la xemeneia ens porta a l’exterior, tornem a estar a la part cimera on és dona per acabada la via ferrada. Per fer el retorn solament haurem de seguir els senyals, que en un principi ens apropen als espadats, per anar baixant sense gaires dificultats fins al mateix lloc on hem iniciat la ferrada.