esgarrapacrestes: POSETS. (3.375 METRES)

Després d'haver fet l'Aneto a l'any 2006, l'idea de pogué fer el Posets era temptadora. El mes de juny del 2007, va sorgir la possibilitat de pogué acompanyar a un grup d'amics, a realitzar dita ascensió; tot i que la meva forma física no era la més idònia, sobre tot per culpa d'una tendinitis, que semblava que havia establer la seva base d'operacions en un dels meus genolls, amb vaig decidir a intentar-ho, segurament pensant més amb el cor que no pas amb el cap.
El primer día, va servir per fer l'aproximació amb el cotxe i la típica visita al poble de Benasque. Després de dinar varem iniciar el recorregut, que ens tenia que apropar al refugi Àngel Orús. Sense gaires preses vaig pogué admirar la cascada de l'Espigantosa (1500 metres), gaudir de la remor de l'aigua i també sua la camisa, en els últims metres abans d'arribar al refugi. El cos agraeix arribar al Àngel Orus (2095 metres), tot i que el que ens espera d'aquí unes hores, no te res a veure amb el que hem fet fins ara. Aquest refugi força gran, esta molt ben condicionat i es acollidor. Després d'un sopar sense pretensions, una ultima ullada a un cel ple d'estrelles i respirar la fino d'aquest aire pur, impossible de trobar en les grans ciutats, toca intentar dormir, cosa difícil tot i gaudir d'una estança molt acollidora. La nit, a passat amb un vist i no vist. Iniciem la sortida, el dia despunta i les cames encara estant en pausa. De mica en mica el cos es va despertant, els pulmons ja fa estona que bufant de valent. Els primer quilometres desprès del refugi resultant un xic pesats, tot i que l'entorn és un paisatge de primer ordre. Anem girant, per anar buscar l'inici de la canal Fonda (2600 metres). Fins ara la presencia de neu era en trams aïllats, a partir de la canal ja no la deixarem fins el cim, caldrà posar-se els grampons, tot i que l'estat de la neu no els fa imprescindibles. Aquesta canal es realment Fonda, pro també se la podria anomena llarga o dreta. En aquest tram, ens trobem la majoria de gent que a pernoctat al refugi, tot el traçat es un mantell blanc, amb una corrua de puntets negres, que progressen lentament. Després de passar fred a l'inici i de suar de valent al final, arribem al coll de la Dent de Llardana (3000 metres), a partir d'aquí queda l'ultima empenta, per la qual cosa es indispensable recuperar forces. La boira no ens deixa veure el cim, pro els que ja l'han fet en alguna ocasió, saben que encare queda la traca final. Ens assabentem que el día abans, la majoria d'excursionistes van tindre que abandonar l'excursió, pel fort vent a la part final de l'aresta. Amb aquesta ressenya, decidim no perdre temps. Enfilem la primera part de l'aresta cimera, on alguna onada ventosa ens fa trontollar el pas, per sort la espesa boira ens oculta els paorosos barrancs que tenim a cada costat. Trobem un grup que ja be de tornada, ens comuniquen que ens queda res per fer el cim, animats accelerem el pas, i a la fi trobem la senyal del vèrtex que justifica que som al punt més alt del Posets (3375 metres). Al cim, una boira espesa acompanyada d'un silenci caòtic et deixa una sensació estranya al cos. El vent no es fort, pro de tant en tant empenta la boira i deixa al descobert alguna part del paisatge, en un obrir i tancar d'ulls, puc arribar a veure la cresta d'Espases, pro no gaire cosa més. Després d'una breu estança al cim toca baixa, el descens es ràpid sobre tot el tram de neu, arribar al refugi ja comença a costar una mica més. De nou a l'Àngel Orús, decidim no perdre gaire temps i continuem amb el descens fins retornar al cotxe. Tot seguit tornem cap a casa, ara ens quedant tres hores de cotxe, estic satisfet tot i que els meus genolls, després de mig any, encara se'n recorden del Posets.