SALT DE LA MINYONA-SANT LLORENÇ DEL MUNT (OSONA).

 

Excursió no gaire llarga, d’uns 8 quilòmetres de recorregut i unes 3,30 hores de temps, que ens portarà fins al Salt de la Minyona, un magnífic mirador de la vall de Sau i el Collsacabra. A mig recorregut, podrem apropar-nos al castell i monestir de Sant Llorenç del Munt, no confondre amb el Sant Llorenç de la comarca del Vallès.

 

 

Aproximació; Haurem d'arribar-nos fins a la ciutat de Vic, per l’eix Transversal direcció Girona. Prendrem la sortida 187 i enllaçarem amb la carretera N-141, en direcció a Folgueroles; un poblet de 2.249 habitants que va veure néixer Jacint Verdaguer el 17 de maig de 1845 i encara avui dia conserva diversos espais de la vida del poeta. Es troba en una petita raconada de la Plana de Vic, lluny del bullici del món urbà i alhora situat estratègicament a prop de les principals vies de comunicació que el fan de fàcil accés, i a les portes de l’espai natural Guilleries-Savassona. Una vegada passat el poble, continuarem en direcció a Vilanova de Sau, concretament fins al Km 8, on trobarem una petita esplanada a la dreta de la carretera, i el camí on s’inicia el recorregut. Des de Manresa, i tenim uns 59 quilòmetres i 40 minuts de temps.

 

 

Entrada al Gorg dels Llitons.

 

Recorregut: Iniciem la sortida vora la carretera, on trobem una pista ampla (pal senyalitzador a Sant Llorenç). El camí ens porta a creuar la riera de Tavèrnoles, tot seguit deixem una pista a la dreta que ens conduiria al Mas d'en Coll, des d'on podríem accedir al poblat ibèric de Puigcastellet. Fem una lleugera pujada per arribar al Pont de les Bruixes, sota del qual s'amaga el Gorg dels Llitons. En aquest indret, es barregen les aigües dels torrents que vénen del Sot de Collsameda i del Sot Fosc, els quals són l’origen de la riera de Tavèrnoles. Un petit corriol, ens apropa a l’entrada d’aquest estret i curiós encaixat de l’aigua entre roques.

 

 

Gorg dels Llitons.

 

El Gorg dels Llitons, es un focus ric de narracions i llegendes. Els Llitons vénen a ser uns follets, personatges també anomenats; Nyetus, Nyitus, Nitus o Nitons, uns éssers diminuts que formen part de la mitologia de molts llocs (mossèn Cinto Verdaguer en un escrit seu deia, que eren negres i banyuts). Sembla que si et descuides, et poden entrar pels forats de les orelles, dels ulls, o del nas i menjar-te de mica en mica el cervell, i fins i tot pots perdre l'enteniment. Així un es queda ennitonat, i perd la memòria i altres facultats. Per sort, diu la llegenda que solen sortir de nit.

 

 

Pont de les Bruixes.

 

 

Poc després del pont, trobem un pal senyalitzador. Seguim a la dreta la pista que s'enfila fort, cap a Sant Llorenç. Al final de la pujada arribem a una nova pista, trobem un nou pal senyalitzador i senyals del GR -2. Girem a la dreta, i en poc més de 5 minuts estarem davant del Castell de Sant Llorenç del Munt, avui dia de propietat privada.

 

 

Castell de Sant Llorenç del Munt.

 

 

L’església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, donant nom al castell que es va aixecar a la seva ombra, i que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses, figura documentada des del 1012.

 

 

Sant Llorenç del Munt.

Detall d'una fotografia d'Antoni Gallardo i Garriga, 1922.
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

 

 

Tornem enrere fins a la pista principal, seguint els senyals del GR-2 fins a coll Pedrís, a l’esquerra ens queda el Puig dels Jueus (820 metres), al qual si pot accedir fent una curta grimpada. La història diu que sobre d’aquest puig hi havia el Castell de Meda, dominant una de les entrades entre la Plana de Vic i les Guilleries, ja que hi passava el camí que portava a Planeses i a Sau. El trobem documentat des de l’any 992, i va substituir el de Sant Llorenç, a l’inici del segle XI. Des del camí continuem baixant, al cap de poc deixem la pista que enllaça amb la carretera de Vic a Vilanova de Sau, i agafem la que surt a la nostra esquerra que ens portarà al Collsameda. Aquest coll separa el Puig dels Jueus, del Turó de la Mina o Puigcastellar, tots dos turons tenen una alçada semblant. Ben aviat ens desviem a l’esquerra, per un sender costerut, anem seguint els senyals del GR-2.

 

 

El camí travessa una zona de gresos vermells, veiem a la nostra dreta sobre la cinglera, la silueta del Mirador, i la carretera que porta al Pantà de Sau, estem situats per sobre del túnel de la Mina de Sau. Des d’aquí podem pujar al Puigcastellar, per un sender estret que primer sembla que s’allunya, però al final assoleix el cim coronat per una senyera, i amb unes bones vistes de la zona.

 

 

Puigcastellar o Turó de la Mina.

 

 

Retornem per sobre el túnel de la Mina, i continuem pel camí fins a enllaçar amb una pista que seguim per la dreta. La pista s'enfila, deixem les antenes dels Munts a l'esquerra, cal estar atents en una corba i una esplanada, on ens desviarem a la dreta per un sender, que en pocs metres ens aproparà al Mirador del Salt de la Minyona.

 

 

Com la majoria de llocs d’aquestes terres, el Salt de la Minyona té la seva llegenda pròpia, histories difícils de creure, que han anat passant de boca en boca al llarg del temps. La llegenda diu que una minyona va saltar des de dalt de la cinglera, més de 150 metres de caiguda vertical, i en va resultar il·lesa. Els motius que la van portar a fer el salt, van lligats a l’església de la Verneda que era la seva parròquia, uns diuen que va saltar perquè arribava tard al seu casament, d’altres que era molt devota i no faltava mai a missa, un diumenge que anava molt tard, quan encara era a dalt del cingle, va sentir que tocaven les campanes de començar la missa. No s'ho va pensar dues vegades, i va saltar la cinglera per fer més via. Aquesta ultima història s'allarga una mica més, i com la majoria de temes eclesiàstics i llegendaris, acaba sortint pel mig el diable, que la va temptar a què repetís el salt a canvi d’algun present, la innocent minyona va tornar a saltar, i d’aquesta segona vegada no se'n va sortir. De la situació en podríem treure dues dites, la que diu que “segones parts, mai són bones”, i que “no cal temptar la sort, dues vegades”.

 

 

El retorn, el podem fer de vaires maneres. Una serià repetint el camí en sentit invers, o sense baixar a sobre del túnel de la Mina, seguir la pista ampla que ressegueix la carretera a certa alçada, fins enllaçar amb la mateixa uns metres per sota del cotxe, o més rapidament, baixar fins al mateix túnel de la Mina, i per la carretera anar a trobar el cotxe, haurem de tenir en comte que la carretera té pocs vorals.