AERI DE SANT JERONI (MONTSERRAT).

 
La creació de mitjans de transport, per assolir els punts més emblemàtics de la muntanya de Montserrat, sempre han estat projectes agosarats, més si tenim en comte a l'època a la que ens referim. El primer mitja de transport mecanitzat va ser el Cremallera, que va arribar al Monestir a l'any 1892. També hi varen haver molts projectes que es van quedar pel camí, com el de fer arribar un funicular aeri que en teoria tenia que enllaçar el Monestir amb el cim del Gorro Frigi. Un altre,  era allarga el traçat del Cremallera fins l'ermita i restaurant de Sant Jeroni. A l'any 1916 es parla d'un estudi fet per enginyers, que constava de tres telefèrics, un que anava de Collbató fins l'estació superior del funicular de Sant Joan, el qual prosseguia fins a Sant Jeroni i, un tercer  que enllaçava l'estació de tren de Vacarisses amb el Monestir.
 
________
 
 
Les primeres noticies de construir un telefèric des de la carretera de can Maçana al cim de Sant Jeroni, es remuntant a l'any 1913. L'idea parteix  des de que en Ramon  Soler i Vilabella, enginyer industrial de Barcelona, decideix fer un estudi sobre la possible creació  d'un funicular, que assolis la part més alta de la muntanya. Els primers documents que fan esmena aquest projecte daten de l'any 1914, i són permisos que es demanant al Pare Abat de Montserrat, per prendre mesures topogràfiques del terreny.  El 23 de maig de l'any 1922, es crea la societat anònima "Funicular Aereo de Montserrat a San Jeronimo".  Amb data del 19 de abril del 1923, se signa un contracte pel subministrament de materials, per a la construcció d'un funicular a Sant Jeroni, amb l'empresa "Hijo de A. Damians".

 
Les obres varen començar a principis de l'any 1923, tot i que a finals del 1921, principis del 1922, es feren les voladures dels túnels excavats a la roca, que donaven accés a les cabines. Les obres van durar fins l'any 1929, fins que el 29 de Juny  es va inaugurar, convertint-se en una de les obres d'enginyeria més importants de l'època, sent el primer funicular per a transport de persones de l'Estat Espanyol i, el que tenia més pendent d'Europa, ja que en l'ultim tram assolia quasi el 200 %.

 
 
En la propaganda del butlletí del Santuari, amb data del mes de gener del 1930, diu que durant els primers cinc mesos de funcionament, el funicular ha estat utilitzat per unes cinc mil persones. Llevat dels anys de la guerra civil (1936-39), en que el funicular fou encautat pel sindicat ferroviari, el servei fou ininterromput  sense las més mínima incidència  fins  1983, any en que es feren uns estudis per tal d'avaluar l'estat de les instal·lacions, les quals en aquests moments ja començaven a esser precàries. Després dels informes e inspeccions, es dugueren a terme unes reparacions considerades de indispensables per poder a tornar  a posar en funcionament l'aeri, el qual va seguir funcionant provisionalment pel transport del personal que realitzava el manteniment de la part superior del telefèric, i per la Guàrdia Civil.

 
 
L'estació inferior fou enderrocada l'estiu del 1985, i el desembre del 1987 se suspengué definitivament tot tipus d'activitat, a l'estiu de l'any següent es desmuntaren els cables i es deixaren les cabines a la part inferior, on restaren abandonades . A l'any 1995, es dona llum verda al projecte de convertir l'estació superior en un centre de telecomunicacions, les obres del qual començaren el 26 de setembre del mateix any, fins el juny de l'any següent, on foren acabades. Si ens arribem fins a la Miranda del Moro, a més de l'espectacular panoràmica que ofereix el lloc, encara podrem veure alguna de les parts mecàniques que s'han conservat com a record, a més de la gran torre de 45 metres d'alçada, del centre de telecomunicacions.

 
 
Al setembre de l'any 1929, per facilitar l'accés a l'estació inferior del Aeri de Sant Jeroni, s'obri una línia d'autobús, que feia la ruta des del monestir fins l'estació, mitjançant un vehicle de la marca Chevrolet.
 
 
Vista de la estació superior, on avui dia hi ha el centre de telecomunicacions.
 
 
Panoràmica de la part superior de la Paret de Sant Jeroni, abans del començament de les obres. Fotografies del llibre L'Aeri de Sant Jeroni de Montserrat (1922-1987) de Josep Batlle.
 
 
En Ramon Soler i Vilabella, enginyer i propietari de les instal·lacions,al costat del túnel que passa per sota l'estació, i que es va començar a construir mitjançant voladures abans de l'any 1921.
 
 
Detall de la construcció de l'encofrat de l'estació superior. Fotografies del llibre L'Aeri de Sant Jeroni de Montserrat (1922-1987) de Josep Batlle.
 
 
Tendes on dormien els treballadors de l'obra. Es fa difícil d'imaginar les dificultats que tingueren els operaris de l'època, amb les condicions climàtiques tan exigents en aquesta zona del massis, i tenint en comte que dites obres van durar entre sis i vuit anys.
 
 
Treballadors i tècnics de l'empresa "Construcciones y Pavimentos", una vegada acabada la plataforma, on arribava el material a traves d'un cabrestant i un cable tractor.
 
 
Detall de la construcció de la plataforma. Aquesta plataforma seria el que avui dia es el mirador.
 
 
Descarrega de material.
 
 
Detall d'un dels moments més impressionants de les obres, ja que es van tindre que retallar quasi els últims quaranta metres de paret, ja que les roques interferien la trajectòria de les cabines.
 
 
 
Aquestes obres a la paret es realitzaran entre els anys 1925 i 1926, essen una tasca molt arriscada pels operaris, ja que per sota d'ells i havien mes de tres-cents metres d'alçada.
 
 
A principis de l'any 1924, foren traslladats per la carretera de can Maçana els grans rodets de cable.
 
 
Fotografies del llibre L'Aeri de Sant Jeroni de Montserrat (1922-1987) de Josep Batlle.
 
 
Imatge on es pot veure una de les mitges rodes pujant cap a l'estació superior.
 
 
Descarrega de la mitja roda. Tenint en comte el pes d'aquests aparells i el lloc on es realitzaven, els treballs no devien ser gens fàcils.
 
 
Detall de la maquinaria ja muntada.
 
 
Fotografia del 19 de desembre de l'any 1929, quant la obra estava quasi acabada.
 
 
Benedicció de les instal·lacions de l'Aeri de Sant Jeroni al mes de febrer de l'any 1929.
 
 
Fotografies de les cabines fetes a l'any 1997, quant la major part de les instal·lacions ja estaven desmuntades. Les dues cabines varen estar uns anys abandonades i plenes de vegetació, en el lloc on havia estat l'estació inferior. Sempre havíem pensat que les cabines del funicular havien desaparegut durant els aiguats de l'any 2000, a dia d'avui el company David Valls ens ha fet saber que es conserven en no gaire bon estat, en un recinte del Museu del Transport de Ferrocarrils de la Generalitat,  a Castellar de N'Hug.
 
 
_________
 
 
__________
 
 
__________
 
 
Rètol informatiu que antigament havia estat a la entrada de l'estació superior, i que posteriorment va ser llançat muntanya avall. Dit rètol es podia veure a tocar el camí que pujava per la canal de Sant Jeroni, amb els aiguats també va desaparèixer.
 


Antic bitllet de l'Aeri de Sant Jeroni.
 
 
Museu del Transport de Ferrocarrils de la Generalitat, a Castellar de N'Hug.

EL GERRO (MONTSERRAT) "VIA AFRICA" (40 mtr, V+).

 
Un conjunt d'agulles força curiós, amb un topònim que fa referencia a la seva semblança a un Gerro. Realment l'harmonia de les dues roques que el formen, fa pensar a la persona que les visualitza en aquest objecte, l'agulla gran forma el cos i la més menuda, que resta ajaguda sobre la gran, es el que seria la nansa.
 
 
El Gerro, és una agulla no massa concorreguda, tot i aixi comte amb varies vies esportives i cinc vies clàssiques. La via "Africa", és una de les més noves, equipada al desembre de  l'any 2005, pels companys J.Moragas i Paco Garcia. La via té 40 metres de recorregut, es divideix en dos llargs, resta equipada amb parabolts i ens caldran unes 7 cintes expres.
 
 
A l'inici i trobarem la màxima dificultat de la via, amb un tram força finet (V+), tot seguit les bones presses proliferant i ajudant a superar un tros una mica balmat, fins  arribar a la primera reunió, on la roca ja no es tant bona.
 
 
La primera reunió esta a l'alçada de la Nansa.
 
 
El segon llarg és fàcil, tot i que també té un pas finet (V+).
 
 
Perspectiva de l'ultim llarg.
 
 
Cim del Gerro.
 
 
El descens el podem fer amb un rapel fins a peu de via, o rapelar fins la primera reunió i llavors baixar per la via normal, que ens farà passar per l'interior  de l'arc que forma la nansa. Escalada realitzada el 12 de Gener del 2012, amb Joan Frontera.
 
 
Entrada de la via Normal del Gerro.