La ferrada de Racons, és una de les vies més clàssiques d'Andorra, la qual transcorre per la part més escarpada del Roc del Quer, oferint bones vista a Canillo i les Escaldes. Amb una fama merescuda de difícil, té alguns passos molt esportius i exigents i un ambient hostil per l'altura, a més d'un entorn molt descompost.
Detall de les ferrades del Roc del Quer (Canillo). Ferrada de Racons; Horari d'aproximació 5 minuts, itinerari 1 hora i descens 20 minuts
L'inici de la via és al costat mateix de la carretera
A mida que anem pujant, la carretera va quedant per sota nostre
Els primers trams d'esglaons ens acostant a la paret
La via es comença a engrescar, amb algun tram força vertical
Tot seguit, trobem un tram de flanqueig amb passos bastant aeris
Seguim flanquejant, amb bones vistes del poble de Canillo
Sortint del flanqueig la via es redreça, buscant novament la verticalitat
A partir d'aquí, trobarem les passos més exigents de la via
Durant els últims trams gaudirem de grans panoràmiques, de la vall que forma el riu Envilira
Alguns passos de cadenes i presses artificials, donant un toc diferent a aquesta ferrada
Panoràmica del tram més complicat de la via, amb un sostre i un extra plom
L'extra plom, posara a prova la nostre força de braços
Als peus del Gorro Frigi, la gent passeja pel Camí Nou de Sant Jeroni, jo mateix he fet aquest camí en tantes ocasions, que s'hem faria difícil donar un nombre aproximat de las vegades que he passat per sota d’aquest cim. Del que si estic segur, és que hi he passat caminant, corrent, amb bicicleta, adormit (de pujada), molt despert i fotografiant (de baixada), acalorat, plovent, mort de fred, la Diada de Catalunya, un dia de Fi d'Any, d'un any que ja no recordo, quant encara anava a col·legi i l'última vegada, no fa gaire; en conjunt moltes vegades. Aleshores, m'adono que totes aquestes ocasions tenen un acte reflex en comú, que és fa extensiu a tota la gent que passa per sota; sense adonar-sent, tothom alça la mirada i mira embadalit la gran rampa rocosa que porta al cim. Si llavors el caminant té la sort de trobar alguna cordada, segurament farà parada per observar encara més encisat, la relació d'amor i odi, que hi ha entre la paret i l'escalador. Dels caminants que s'aturen per observar els centenars de cordades que fan el Frigi al llarg d'un any, i trobaríem tot tipus de comentaris; des del "estant boixos", "no se com s'ho fan", "i ara com baixaran", "s'han de tenir ganes", "havent un camí pla" etc....jo també soc un dels milers de persones que han fet parada sota la gran Gorra, tot i que els comentaris amb mi mateix han estat diferents, uns pensaments que s'apropa-vant això que es diu enveja sana, quant algú té ganes de fer una cosa, la qual segurament no podrà fer mai...........i dic segurament, perquè avui e tingut la sort de tornar als peus del Frigi, per a escoltar com els comentaris dels caminants s'anaven allunyant, a mida que anava pujant la paret de roca, tot i que en algun punt de l'escalada he arribat a pensar que als peus del Frigi s'estava millor, a la fi, ha estat un desig fet realitat.
Detall de la zona dels Gorros
Detall de la via de l'Adrià al Gorro Frigi, oberta a l'any 1990 per Agustí Cardona i Alex Montesinos (xapes vermelles).
En Joan obrint el primer llarg (45 metres, IV), la reunió al costat de l'arbre que sobreviu en aquest mar de pedres
Des de la primera reunió, un altre cordada es prepara per fer la mateixa via
El Toni fent el segon llarg (30 metres, V)
En Joan pujant el segon llarg
El tercer llarg (40 metres, V), va a buscar el pas més complicat de la via
És té que superar un sostre per el punt més feble, amb un mica de extra plom, aquí no vaig tindre més remei que aferrar-me a una cinta expres, segurament podria haver fet algun esforç més, pro la temptació va ser superior a mi. Tot seguit trobem el quart llarg (25 metres, IV)
L'últim llarg de la via (40 metres, III), podem anar per l'esquerra on és més fàcil, pro tirem recta per una panxa un xic més complicada, tot seguit el cim
La creu del Frigi, en un dia força ventós i l'hora emboirat
Baixant observem la cordada que teniem per darrera
VIA "NORMAL" (100 M, IV+ o V) VIA "MARTINETTI" (100 M, V+)
Avui anem d'aventurilla, deixem la rutina montserratina per fer alguna esgarrapada per terres de La Noguera, més en concret, al poble de Sant Llorenç de Montgai. Aquest poble juntament amb la seva veïna Camarasa constituïxen l'escola d'escalada més antiga de la província de Lleida i alhora una de les menys conegudes. El lloc resta situat al costat de l'embassament de Sant Llorenç, oferint moltes parets i crestes per escalar. En una d'aquestes parets, la de la Formiguera, es troben dues interessants vies d'assequible dificultat, la via denominada "Normal" (IV+ o V) i la via "Martinetti" (V+). Jo faré la més assequible, mentre uns altres companys es decideixen per la via de més dificultat.
El poble de Sant Llorenç de Montgai, és un llogaret molt acollidor a tocar les aigües del pantà que porta el mateix nom
Detall de la via "Normal", a la Paret de la Formiguera. Primera ascensió: Lafarga i Rossell 1970 Dificultat: D (IV+) i (V) per la variant. Longitud: 100 m. Orientació: Sud. Material: 8 cintes exprés, bagas per a reunió i 2 cordes si es pretén rapelar la via. Horari: 1-2 h. Època: Primavera i tardor. A l'estiu la calor ha de ser insuportable, si no matinem moltíssim, i a l'hivern tal vegada faci massa fred.
http://www.ressenya.net
Detall de la via "Martinetti", a la Paret de la Formiguera, 100 metres de (V+). Situada més a la dreta de la Normal, oferix un xic més de complicacions.4 llargs: IV, V-,V i V+.
http://www.ressenya.net
Només arribar al poble trobarem un aparcament, per davant nostre tenim la Paret de la Formiguera
L'aproximació no és gaire llarga. Tindrem que creuar la via del tren, i ben aviat estarem on s'inicien les vies d'escalada
Vista de la via "Normal" de la Paret de la Formiguera. El traçat consta de tres llargs, un de primer de molt fàcil, es tant fàcil que fins i tot el meu company es refia de que el faci jo, caldrà celebra-ho, ja que és la primera vegada que faig de primer
En Joan fent el segon llarg, amb un altre cordada per sobre nostre
En tercer llarg trobem la variant directa (V) cap a l'esquerra, i el traçat original (IV+) en diagonal cap a la dreta. Nosaltres decidim fer la variant directa
Des del punt més alt de la Paret de la Formiguera farem un ràpel per la mateixa via
Vistes del Montsec des del final de la via
Des de la primera reunió de la via Normal, veiem els companys al primer llarg de la Martinetti
Sortida del segon llarg de la Martinetti
Una bona perspectiva d'aquesta via
La Martinetti, vista des de sota la Paret de la Formiguera
La variant de la Tosquera fou inaugurada l'any 2006. És tracta d'un tram totalment independent del que són les Baumes Corcades. Un cop finalitzat el llarg flanqueig que s'inicia sota mateix del Pon Nepalí, trobem els rètols que es assabenten d'aquest tram. El recorregut presenta dues opcions una de fàcil i l'altre de molt difícil. Si decidim fer aquest tram tindrem que comptar que el temps s'incrementara en al menys 30 minuts més.
Retol informatiu, del recorregut de la Tosquera
Vista general del tram fàcil, amb una escala de ferro per facilitar l'accés
En aquest tram també hi trobarem algun esglaó, i cable de seguretat
Tram de l'escalada de ferro, que ens ajudara a baixar un pas força dret
El tram fàcil passa per sota de l'Esperó, on es troba amb el recorregut difícil
El camí planeja per sota dels balmats, fins trobar uns esglaons que ens portaran a trobar el final del llarg flanqueig que be del Pont Nepalí
El tram difícil comença amb un seguit d'esglaons per una paret vertical, fins arribar al pas més difícil del traçat, amb un desplom i uns esglaons bastant separats
A l'imatge podem veure amb més detall el desplom
Un cop superat el desplom continuarem per un flanqueig
A mida que anem flanquejant, el recorregut es torna més espectacular i aeri
El traçat es sinuós, amb bones vistes del poble de Centelles
Alguns passos del flanqueig són force complicats. Sense gaires preses pels peus, el traçat ens exigira una mica de força de braços
Anem seguint el relleu de l'Espero, fins situar-nos dins d'una canaleta on el traçat deixa de flanqueja, per trobar uns esglaons que pujant per la vertical, amb un xic de desplom
A l'imatge podem veurà la part final de l'Esperó, amb una sortida espectacular i molt vertical. A dalt trobarem de nou el camí, des d'on podrem anar a buscar el traçat original de la ferrada