VOLCÀ DE SANTA MARGARIDA.

 
El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, és un dels millors exemples de paisatge volcànic de la península Ibèrica i un dels més importants d’Europa, amb una superfície protegida de 15.000 Ha. El Parc està format per onze municipis, la seva orografia, el sòl i el clima li proporcionen una variada vegetació, sovint exuberant, amb alzinars, rouredes i fagedes d'excepcional valor paisatgístic. Dins d’aquesta àmplia zona, hi ha 28 itineraris pedestres que transcorren pels indrets més interessants del Parc Natural.
 
 
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25 fins a Vic, on enllaçarem amb la C-17 i la C-37 en direcció a Olot. Passarem el túnel de Bracons, i el poble de Joanetes. Ja en vistes d’Olot circularem per la C-152, fins a entrar al poble  on anirem seguint l’Avinguda Sant Jordi, fins a enllaçar amb la Carretera de Santa Pau (dreta- GI-524). Entre Olot i Santa Pau existeixen dos grans aparcaments habilitats per a la recepció de visitants: l'àrea de Can Serra, situada just al costat de la Fageda d'en Jordà, i l'àrea de Santa Margarida, situada just entre els volcans de Santa Margarida i el del Croscat. Ambdós aparcaments són els punts de sortida de diversos itineraris senyalitzats, que permeten visitar la zona central del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aquests dos aparcaments són de pagament (2 euros).
 
 
http://ca.turismegarrotxa.com/territori-i-natura/parc-natural-i-espais-protegits/parc-natural-de-la-zona-volcanica-de-la-garrotxa/
 
Nosaltres vàrem triar una ruta circular, alternant trams de diversos recorreguts  per fer una caminada a mida, de pocs quilòmetres (7 km), i d’un desnivell molt assequible (200 metres), que ens va portar al volcà de Santa Margarida, el crater més visitat d’un total de quaranta cons volcànics que formen aquest Parc Natural.
 
 
----------
 
 
Recorregut; Situats a l’Àrea de Servei de Santa Margarida, començarem a caminar en direcció al volcà de Santa Margarida. Per arribar fins al crater, haurem de fer una passejada per pista ampla de pujada moderada, on trobarem acumulat la major part del desnivell de tot el recorregut.
Passem una casa i entre ombrívoles fagedes, i algun castanyer de dimensions considerables arribem a l’entrada del con volcànic, des d’on ja s'albira l’ermita de Santa Margarida, situada al bell mig del crater.
 
 
El volcà de Santa Margarida és un dels més importants del sector, es troba a 682 metres d’altitud, i la seva extensa boca que avui és un prat envoltat de boscos, té uns 2.000 metres de perímetre. Si fem volar la imaginació, podem deduir que en un altra època el lloc no havia estat tant bucòlic, tot i així no ens hem de preocupar, ja que els entesos en la temàtica daten l’ultima erupció uns 11.000 anys enrere.
 
Des de la part alta del volcà una suau baixada ens porta al centre del mateix, on trobem l’ermita de Santa Margarida de Sacot. Originàriament era d'estil romànic, però fou destruïda pels moviments sísmics dels anys 1427-1428. Va ser reedificada l'any 1865. És un senzill temple d'una sola nau, i carreus ben escairats. Fa un parell d'anys va ser restaurada i netejada, després de molts anys d'abandó i mals tractes.
 
 
Retornarem a la part alta, per un camí situat al costat oposat al què hem baixat, per l’esquerra seguirem els rètols de l’itinerari numero 1. Passem una casa i baixem fins a uns camps, on podríem escurçar el recorregut per la nostra dreta.
 
Ara una pujada curta però dreta, ens acosta a l’església romànica de Sant Miquel Sacot, reconstruïda i ampliada al segle XVIII en estil neoclàssic.
 
Sant Miquel Sacot.
 
 
A partir d’aquí, anirem en lleuger descens fins a passar a tocar les instal·lacions de la Cooperativa de La Fageda, especialitzada en productes lactis. Tot seguit trobem una pista pavimentada, on deixem a l’esquerra l’itinerari numero 1 que va a la Fageda d’en Jordà. Nosaltres continuarem per l’itinerari numero 3, fins a l’àrea de Can Xei, on creuarem la carretera, i la seguirem en paral·lel fins tornar-la a creuar, i en breus minuts arribarem al final del recorregut.

VF CASTELLOT DE BAELLS.

 
Baells és un petit municipi de 124 habitants, situat a la Comarca de la Llitera (Osca). Molt a prop de la població i trobem el Castellot de Baells, un gran bloc de conglomerat d’uns 25 metres d’alçada que l’erosió i el pas del temps ha anat mollejant la roca, fins adquirir unes curioses formes, que el diferencia del rocam dels voltants.
Aprofitant la singularitat del lloc, s’equipat una curta via ferrada que volteja la gran roca fins assolir fàcilment el cim. Val a dir que arribar-se fins aquí solament per fer aquesta mini ferrada no compensa el llarg viatge, solament recomanable si combinem la sortida amb algun recorregut per la zona, o amb altres ferrades de més interès (Pont de Suert, Vall d’Aran).
 
 
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25 fins a Cervera, on enllaçarem amb la A-2 , la qual deixarem ben aviat a l’alçada de Tàrrega, per prendre la C-53 fins a Balaguer, aquí continuarem per la C-26 direcció Alfarràs, on seguirem per la N-230 ja fins a la població de Baells. Un total de 140 quilòmetres, amb un temps d'1,30 hores. Ja situats en la població de Baells, haurem de creuar el poble en direcció a Zurita. Al final del poble trobarem una pista encimentada que ens farà baixar fins a uns camps, anirem seguint la pista principal durant uns 3,8 quilòmetres fins a trobar uns rètols a la nostra dreta que indicant l’accés al Castellot de Baells. La pista és força pedregosa, si no portem un cotxe adequat és recomanable aparcar una mica abans, i fer una mica més de camí a peu.
 
 
Castellot de Baells.
 
 
Recorregut; Des de la pista ampla en pocs minuts arribem als peus del Castellot, on trobem uns retols informatius. Voregem el roc per la seva dreta, fins a situar-nos a la part del darrere on hi ha l’inici de la via ferrada. El traçat no té gaire història, solament es tracta d'anar seguint el cable de vida, i fer el cim per retornar pel mateix lloc, en total i tirant molt llarg i podem estar una mitja hora.

 
Iniciarem el recorregut per una curta xemeneia, fins a un gran finestral que creuarem pel seu interior per situar-nos al costat contrari, on seguin per un flanqueig fins passar un altre tram estret, que després de superar un desplom d’un pas ens porta a un pis superior, ara per sobre del forat que hem creuat fa uns instants.
 
----------
 
 
-----------
 
 
-----------
 
 
----------
 
 
-----------
 
 
Tornem a flanquejar fins a la cara més vertical del Castellot, on trobem un altre pas desplomat, però molt curt. Passada aquesta tibada de braços estem a la part final de la via, i a pocs metres del cim. Abans de fer els últims metres si estem atents, a la nostra esquerra en sentit ascendent veurem una instal·lació de ràpel, no sabem si formen part de la ferrada, o són l’ultima reunió d’unes vies d’escalada que hi ha en aquesta cara del Castellot.
 
 
Nosaltres per fer el recorregut més llarg vam repetir la ferrada, i a la segona vegada o ben fer rapelant. El ràpel te més o menys l’alçada del roc, en el nostre cas portàvem una corda de 60 metres, de la qual ens varen sobrar uns metres. Tot i que la via es fàcil, haurem d'anar amb compte perquè en alguns punts en el canvi de linneà de vida, dreta a esquerra, si no es porta una baga llarga és necessari des asegurar-se del cable de vida.
 
 
Vista del ràpel.

SANTA FE-TURÓ DE MOROU.

 
Excursió curta, i de pas agradable que ens portarà per l’interior de boscos ombrívols, amb diversos punts prou interessants com els Esqueis i l'Empedrat del Morou, el pantà de Santa Fe, l'antiga ermita romànica de Santa Fe, i masies emblemàtiques de la zona com Can Lleonard, i Can Casades, amb les seves impressionants sequoies gegants, uns arbres dignes d’admirar. El Turó de Morou és una muntanya de 1.304 metres, situada entre els municipis de Riells i Viabrea a la comarca de la Selva, i de Fogars de Montclús i Gualba, al Vallès Oriental.
 
 
La ruta s’inicia davant mateix del Centre d’informació de Can Casades. Des d’aquests mateix punt, trobarem tot l’itinerari molt ben senyalitzat amb quadrats de color taronja. Abans de sortir podem parar un moment d’atenció a les grans sequoies gegants, una meravella de la natura. Aquests immensos arbres poden atènyer alçades properes al centenar de metres, les de Can Casades diuen que sobrepassen els cinquanta metres, i compten que poden tindre al voltant del mig segle de vida.
 
 
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25, passarem Vic i deixarem l’autovia passat Espinelves, on enllaçarem amb la GI-543, deixem a la dreta la cruïlla de Viladrau i seguim per l’esquerra la carretera GIV-5201 i la GIV-5114, que ja no deixarem fins a l’aparcament de Can Casades, a l’esquerra de la carretera de Sant Celoni a Viladrau, km 21. Uns 90 quilòmetres, i poc més d’una hora de trajecte.


http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8221522
 
 
Can Casades; És una antiga casa d'estiueig del principi del segle XX, rehabilitada i reformada al 1987 per la Diputació de Barcelona com a centre d'atenció als visitants. S'hi pot obtenir informació general dels serveis i equipaments del parc natural, i adquirir publicacions sobre el massís. Horari: feiners i festius de 10 a 14, i de 15 a 16.30 h. Tel. 938 475 113. A tocar l’aparcament, i trobem una zona d’esbarjo amb taules i seients.
 
 
Sequoies gegants de Can Casades.
 
 
Seguint els senyals anirem baixant cap a la riera de Santa Fe, deixant a mà dreta l’ermita de Santa Fe, annexa a l’hotel del mateix nom. Passada la riera passarem a tocar l’Escola de Natura Can Lleonard per un camí que ens portarà a la castanyeda, fins arribar a una cruïlla on podrem triar recorregut.
 
 
Can Lleonard; L’Escola de Natura de Can Lleonard és un equipament pedagògic creat l'any 1971 (fou la primera escola de natura de l'Estat espanyol) en una antiga casa d'estiueig de la vall de Santa Fe. Propietat de la Diputació de Barcelona, està gestionada en règim de concessió administrativa per SIGNATUS.
 
 
Nosaltres seguirem recte per una suau pendent que ens portarà al Turó del Morou, 1.308 metres, i a continuació als esqueis del Morou, formació granítica que sobresurt del bosc, i que ens avoca sobre la vall de Riells del Montseny.
 
 
Esqueis del Morou.
 
 
Ara ja de baixada passarem per l’Empedrat del Morou, una balconada rocallosa que ens ofereix una espectacular panoràmica sobre la vall de Santa Fe, el turo de l’Home i les Agudes.
 
 
El camí ens condueix a una pista i s’endinsa en una espesa fageda, alternant amb alguna clariana.
 
 
Planerament passarem la cruïlla de la font de Baladrell, per arribar fins a la paret del pantà de Santa Fe.
 
 
A principis del segle XX, Ramon de Montaner  un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni, on volia construir un hotel de luxe, les obres del qual van començar  l’any 1910. Com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa prop del nou pantà que avui es coneix com l'Estanyol. Aquest petit embassament  aviat va ser insuficient, i el 1920 es va iniciar la construcció d'un segon pantà que va ser acabat el 1935.
El pantà de Santa Fe és un embassament que pertany a la riera de Santa Fe (conca del riu la Tordera), creat per una presa situada al municipi de Fogars de Montclús, a la comarca del Vallès Oriental. La presa té 24 m d'altura, 14 m de base i 899.000 m³ de capacitat. La presa va estar abandonada durant molts anys, des de principis dels anys 90 el propietari de la presa és PICSSA (Polígon Industrial Can Sedó, S.A.). Des que PICSSA  es va fer càrrec de la presa, s'han portat a terme tot un seguit d'actuacions de reparació i manteniment.
 
 
El recorregut voreja l’embassament passant a tocar la Fabriqueta, l’antiga centraleta que produïa electricitat per l’hostal de Santa Fe.
 
 
Ara el camí s’estreny, i voreja l’Estanyol o embassament petit.
 
 
Riera de Santa Fe.
 
 
En els metres finals del recorregut passarem per l’Hotel de Santa Fe i l’ermita,  i en pocs minuts retornarem a Can Casades.
 
 
L'arquitecte de l'hotel i del pantà, va ser Pere Domènech i Pou. En principi tènia de ser el famós arquitecte modernista  Domènech i Montaner, cosí del propietari l'encarregat de dissenyar les obres, (arquitecte fabulós, coetani d'Antonio Gaudí, autor d'autèntiques obres mestres a la ciutat de Barcelona i voltants). Per a la construcció de l'hotel i del pantà, es va usar granit extret de la mateixa vall. En l'ermita de Santa Fe del Montseny,  l’any  1880 “La Associació Catalanista d´Excursions  Científiques” entitat molt activa en aquella època, va instal·lar un termòmetre que juntament amb un altre en Sant Jeroni de Montserrat,  tènia de formar part d'una xarxa pionera d'estacions metereológicas.

VF TOSSAL DE LES VENES (ROJALONS).

 
El 18 d’octubre del 2014, el Club Excursionista Montblanc inaugura aquesta innovadora via ferrada, després d’una gran tasca realitzada pels membres del G.I.E.M., i amb la col·laboració del Grup de Rescat de Protecció Civil de Montblanc.
La via ferrada està situada en les parets del Tossal de les Venes, una muntanya de 584 metres dins del terme de Montblanc. L’itinerari té una mica de tot, no és una via molt llarga però tampoc de les més curtes, es pot realitzar amb un temps d’entre 1 hora i mitja, i  2 hores. La dificultat és mitjana alta (K4), amb un desplom curt al final del tram exterior amb una mica més de dificultat (K4+). La major part del recorregut és de flanqueig horitzontal, amb alguns passos més tècnics que difícils. També i trobarem un parell de ponts, i una part final molt interessant que remunta per l’interior d’un avenc on és obligatori l’ús del frontal. A mitja via i trobarem una sortida d’escapament, i més endavant una variant per eludir el desplom més complicat, la cova també és evitable i a l’interior comte amb dues sortides de diferent dificultat, donant així l'oportunitat de fer un itinerari de menys compromís.
 
Aproximació amb cotxe; Ens haurem d'arribar fins a Montblanc, i ho podrem fer de la forma que més ens agradi; Per la AP-2 pagant 8,20 euros d’anada i uns altres tants de tornada, o buscant alternatives de no pagament fent servir la A-2 (sortida 532) enllaçant amb la C-241 fins a Santa Coloma de Queralt i Montblanc, on haurem de creuar el poble per anar a trobar la TV-7042 en direcció a Rojals. L’inici d’aquesta carretera és força costerut, per un tram amb algunes corbes molt tancades, que en cosa d’uns 8 quilòmetres ens aproparan a la cruïlla que mena al despoblat de Rojalons. Aquí mateix, hi ha força lloc per deixar el cotxe.
 
 
Aproximació a peu; Seguirem durant uns minuts per la mateixa carretera, fins que trobem una pista ampla a l’esquerra. Des d’aquí haurem de caminar uns vint minuts, amb alguna pujada dreta fins a situar-nos davant mateix del Tossal de les Venes.  La pista ara ja més planera ens conduirà a l’extrem esquerre del penyal, on trobarem una cruïlla amb una fita, i tot seguit rètols que indican la via ferrada. El sender s’enfila pel mig de matolls, fins arribar a la paret on trobarem un rètol informatiu del recorregut.
 
 
Rojalons.
 
 
Cruïlla de Rojalons.
 
 
Aproximació a peu, amb el Tossal de les Venes davant nostre.
 
 
----------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
Inici de la ferrada.
 
 
c.excursionista.montblanc@gmail.com - tel: 639263448
 
Rètol informatiu.
 
 
Recorregut; La via s’inicia per un trm vertical on els esglaons restant una mica separats, fins a situar-se sota un sostre on hi ha el primer pon  d’uns vuit metres de llargada.
 
-----------
 
 
---------
 
 
Al final del pont el traçat continua prenent alçada, amb un desplom d’entrada que ens farà tibar de braços.
 
Continuem pujant fins a la part alta de la cinglera, on trobem un canvi de paret amb algun pas tècnic. A partir d’aquí el traçat és quasi horitzontal, són els trams més aeris de la via, equipats amb clavilles pels peus.
 
---------
 
 
En alguns punts baixarem una mica, per tornar a pujar fins a un punt on i trobem un escapament, que en cas de fer-lo servir ens portaria a la part alta del cingle.
 
----------
 
 
-----------
 
 
Via d'escape.
 
 
---------
 
 
----------
 
 
---------
 
 
----------
 
 
-----------
 
 
----------
 
 
Vista del desplom final.
 
 
Passem un arbre, una de les poques ombres del recorregut exterior, i tornem a baixar fins al segon pont nepali, aquest una mica més llarg que el primer.
 
Ara el traçat torna a pujar decidit fins al tram més difícil de la ferrada, un curt esperó desplomat d’uns cinc metres, amb un últim esglaó força allunyat. Aquest pas no és obligatori, i es pot evitar per l’esquerra per un tram més assequible.
 
Sortida del desplom final.
 
 
La sortida del desplomat ens situa a la part alta del tossal, ara tocar baixar per una canaleta equipada amb cadenes fins  arribar a una feixa, on caminant arribem a l’entrada de l’avenc.
 
----------
 
 
----------
 
 
Per l’esquerra entrem a la cova, els que pateixin de claustrofòbia poden evitar aquest tram sortint per la dreta.
 
Comencem a caminar de pla per dins l’escletxa, ben aviat haurem d’encendre els frontals i tot seguit trobem els primers trams equipats.
 
De primer un flanqueig amb clavilles, i tot seguit passos verticals un xic relliscosos fins arribar a una bifurcació, on podrem optar per una sortida fàcil o més difícil.
 
---------
 
 
---------
 
 
---------
 
 
Si decidim anar a la recerca de la dificultat, ens trobarem de primer amb uns metres de flanqueig molt estrets fins arribar a una xemeneia vertical amb els esglaons mots allunyats, que en un principi pot arribar a semblar un tram molt complicat, si observem bé la paret veurem que hi ha bons agafadors per les mans, i forats pels peus.
 
----------
 
 
Pas estret.
 
 
Xemeneia de sortida.
 
 
---------
 
 
El final de la xemeneia ens porta a l’exterior, tornem a estar a la part cimera on és dona per acabada la via ferrada. Per fer el retorn solament haurem de seguir els senyals, que en un principi ens apropen als espadats, per anar baixant sense gaires dificultats fins al mateix lloc on hem iniciat la ferrada.
Subscriure's a: Missatges (Atom)