ELS BUFADORS DE BEVÍ.


Serra de Bufadors.

Recorregut sense cap mena de dificultat remarcable, que ens aproparà a l'interior de la Serra de Bufadors, on podrem observar els forats pels quals surt l’aire fred, i a la vegada gaudir d'unes bones vistes de la zona de Santa Maria de Besora, Bellmunt, etc. Els Bufadors són un antic esfondrament de terres que va provocar la formació d'avencs i esquerdes, creant un microclima i una vegetació ben diferent de la resta de la zona. Una zona espectacular, on caldrà caminar amb calma i sense presses. L’excursió és circular i no gaire llarga, propera als 7 quilòmetres amb un desnivell al voltant dels 300 metres. La major part de la pujada la trobarem de sortida. El temps per realitzar el recorregut està al voltant de les 2,30 hores, tot depenent del temps que estiguem voltant per la zona dels Bufadors.




Santa Maria de Besora.


Aproximació amb cotxe; sortirem de Manresa per la C-25 direcció a Vic, on canviarem de via prenen la C-17 fins al poble de Sant Quirze de Besora. Aquí enllacem amb la carretera BV-5227, fins al poblet de Santa Maria de Besora. Quasi al final del poble surt per l’esquerra un camí encimentat, amb la indicació Ripoll per Llaés. Després de recórrer 3,5 kms, arribarem al coll de Beví on aparcarem el cotxe, serà el nostre punt de sortida i arribada. En total hi tenim uns 78 quilòmetres, i una mica més de 50 minuts de carretera.




Església de Santa Maria de Besora.





Recorregut; el traçat és circular, i esta fet en sentit contrari de les agulles del rellotge. Iniciem l’excursió en el coll de Beví, pugem uns metres per sobre la carretera, i cerquem un corriol a la dreta que ens fa entra dins d’una espesa fageda.



Trobem un corriol que va per la carena, l'anem seguint sense pèrdua possible fins al collet de Bufadors, i el turó de Bufadors (punt culminant de la serra amb 1.006 metres).



Pujar al turó és opcional, si no es vol pujar podem seguir per sota. A partir d'aquí, tindrem unes vistes fantàstiques sobre Santa Maria de Besora i els seus voltants.



----------



Pocs minuts després, entrem en el canyó que forment els Bufadors del Beví.



-----------


L’esvoranc està format per una gran esquerda d’uns 400 metres de longitud, i per un conjunt de petites esquerdes sub paral·leles a la principal, que en estar més o menys comunicades entre si, originen els corrents d’aire que les caracteritzen. El terreny és inestable, i es recomana no entrar dins dels bufadors.



Explicació de l’origen dels Bufadors; l’alternança de gresos (roques rígides) i margues (roques plàstiques), combinat amb la forta inclinació dels estrats, fa que els gresos rígids es trenquin i llisquin damunt les margues plàstiques vessant avall, formant una sèrie d’esquerdes orientades est-oest amb els extrems lleugerament corbats. A aquesta mena de cavitats els espeleòlegs les anomenen “gravitacionals”, ja que és la gravetat la que hi juga un paper més important en la seva formació, i consten d’avencs, coves i balmes. Una bona part d’aquestes cavitats estan comunicades entre elles cosa que provoca el fenomen dels “bufadors”, això és: l’aire que circula per l’interior de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14ºC i quan la diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies molt calorosos) l’aire fred de l'interior, al ser més pesant, surt amb força pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’Avenc del Vent situat a 890 metres d’altitud. Contràriament, en dies molt freds, l’aire calent i humit de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que cobreix tota l’àrea dels bufadors.



El fenomen dels bufadors, fa que en aquest reduït espai hi sobrevisquin espècies vegetals que normalment es troben més al nord o a més alçada. En són un exemple el corniol (Aquilegia vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium martagon) o el botó d’or (Ranunculus repens). També s’hi pot trobar una espècie rara a Catalunya com és la Festuca gigantea. Malgrat que sembli un laberint, el recorregut per l’indret dels bufadors no té pèrdua, ja que només hi ha un camí principal i algunes desviacions que porten a les diferents cavitats, algunes de les quals han estat objecte d’exploracions espeleològiques. Entre totes les cavitats destaca el Bufador núm.8, amb 52 metres de fondària, gairebé 400 metres de recorregut i sis boques d’accés. 

NOTA: explicacions i esquemes son extrets del Butlletí del ERE del Centre Excursionista de Catalunya (Espeleòleg); núm. 34-35; pàg 222-223 (1983). També de l’article “Contribució al coneixement de la flora dels Bufadors de Babí (Ripollès)”, de J. Nuet, publicat a la revista Muntanya del CEC, núm. 684.


----------


------------


-----------


-----------


-----------


Sortim de la zona dels Bufadors per camí estret i zona obaga, envoltada d’espigats exemplars de faig, ben aviat el recorregut inicia una baixada directa fins sortir de la zona boscosa, trobem rètols que indican el camí dels Bufadors en sentit invers, i uns plafons informatius de la zona. Arribem a una àmplia esplanada que serveix d’aparcament i girem a l’esquerra, enfilant la part baixa de la serra de Bufadors i els Cingles dels Bevís, molt a prop tenim les cases dels Bevís, anomenades amb els adjectius Xic i Gros.



Ara caminem per la zona més soleia del serrat per pista ampla i planera, passem una bassa i arribem al Pla del Roure Gros, uns metres més planers ens acosten a una última pujada fins a retornar al coll de Beví, punt final del recorregut.

CASTELL DE BURRIAC.


Argentona és un municipi de la província de Barcelona, d'11.963 habitants que antigament va ser un important centre d'estiueig. El nucli urbà es troba en el marge dret de la riera d'Argentona, un curs d'aigua intermitent. Les cases s'agrupen al voltant d'una elevació en la qual va ser erigida l'església de Sant Júlia.

Excursió no gaire llarga però amb un desnivell prou considerable, que puja fins al Castell de Burriac o Castell de Sant Vicenç, un castell que s'alça sobre el turó de Burriac , al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situación, és molt visible des de bona part del Maresme central. 

L’inici del recorregut tot i que és de pujada, passa per un seguit de fonts i paratges molt ombrívols que segurament ens faran entretenir una mica més del comte, fent així de la pujada un passeig més relaxat.



Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-55, per enllaçar a prop de Monistrol amb la C-58 direcció Terrassa. Passat Sabadell enllaçarem amb l’AP7, fins a la sortida de la Roca del Vallès, aquí prendrem la C-60 fins Argentona. Haurem d’anar a la part sud del poble, i cercar el Passeig de Burriac. En total i tenim una mica més de 80 km, i 1 hora de temps.


Font del Mig.

Recorregut; Una vegada arribats al poble d’Argentona cercarem el Passeig de Burriac, a las proximitats de la Font Picant. Actualment l'espai és de propietat municipal s'ha restaurat la font i el seu entorn, aquí normalment si pot trobar aparcament pel cotxe. Pendrem la sortida seguint durant una estona l’avinguda Burriac. Aquest carrer queda mort en una plaça, on es troba el barri que dóna accés a la primera font d’aquest circuit, la font del Mig.


Per darrere de la font seguirem un caminet que ens portarà al Passatge Ferraters, el seguirem per l’esquerra fins a la cruïlla amb el carrer Font del Ferro. Ara ja sortim del poble tot seguint de primer uns metres del torrent de la Feu, per continuar pel torrent de Burriac. Per uns moments deixarem el camí principal per anar a visitar la Font de les Sureres, poc després trobem primer la Font de l’Esquirolet, i poc després la de l’Esquirol.


Font de l’Esquirolet.


Font de l’Esquirol.


El lloc és molt ombrívol i feréstec, i les fonts estan totes en bon estat de conservació. La pròxima font s’anomena Font del Grup, fent esmena al Grup de Fonts d’Argentona, una colla d’amics que es vàrem aplegar l'any 1977 per fer un treball de recerca de totes les fonts, i naixements d’aigua que hi havia hagut a Argentona.



Grup de Fonts d’Argentona. http://cea.cat/grupdefonts/


En un primer moment, la tasca principal era la de recórrer tot el terme per anar localitzant i fotografiant totes les fonts, i fer-ne després la seva descripció. Tot plegat per anar configurant el que va acabar sent el “Llibre de les Fonts d’Argentona” que va sortir publicat l’agost de 1982. Una vegada la feina feta, el Grup es va proposar restaurar i netejar algunes de les fonts de manera altruista i desinteressada, tan sols pel goig de preservar aquest patrimoni que la natura ha donat a Argentona, i que tots el puguem gaudir.


Uns cent metres després de la Font del Grup i trobem la Font del Ferro, l’ultima que trobem en el tram de pujada. A partir d’aquí anem vorejant el torrent fins a sortir a una pista ampla des d’on ja albirem el Castell de Burriac. La seguim de pujada per la dreta en direcció al coll de Burriac, uns metres abans deixem a l’esquerra un altra pista que farem servir de baixada.


En un replà, abans d’afrontar l’última pujada hi trobem el monòlit de Burriac. Aquest monument commemora el 500 aniversari, de l'alliberament del jou feudal dels pobles de la Baronia del Maresme.


Per pujar al cim de Burriac tenim dues opcions: pujar pel camí rocós que neix en aquest punt, o pujar per la inclinada pista. El corriol més habitual surt per la dreta del replà, per un corriol molt dret anem rodejant-les parets del castell cap a la dreta, fins a trobar la porta d'accés a aquest recinte fortificat.


El Castell de Burriac és un edifici medieval habilitat per a la visita, situat dalt d'un turó a 400 metres sobre el nivell del mar. Té sota seu un antic poblat ibèric. En general l'aspecte actual correspon al castell del segle XV. Només queden alguns testimonis de les construccions dels segles X-XI i la cisterna de l'època romana, que es va aprofitar en construccions posteriors. De la capella de Sant Vicenç, queden restes de les voltes del temple. S'hi accedia des de dins del clos del Castell, i l'absis principal forma part del primer cercle emmurallat. Segons sembla, la part que resta és la part més primitiva, com la base de la torre i algunes de les parets del segle XII. El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017.
Entre els segles XII i XIII van ser construïts la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella.



Fotografia antiga d'abans de la restauració.


----------


La torre mestra, també anomenada torre major, torre de l'homenatge o torrassa, és la torre més grossa i forta del castell. Per les seves característiques era el darrer recer dels defensors. Sol formar part del perímetre de la fortificació, unida a les altres torres pels panys de muralla; però pot trobar-se també dins un segon recinte interior. També ha estat tradicional anomenar-la simplement homenatge, ja que era on l'alcaid practicava la cerimònia de l'homenatge, on es jurava defensar i guardar el castell per al seu senyor com a acte de vassallatge, i en la qual el senyor lliurava al vassall un feu a canvi de protecció. A més a més, servia per destacar alguna gesta del senyor feudal.


Reconstrucció hipotética del castell al segle XI.


------------


El Castell de Burriac va ser propietat de la família dels Santvicenç, i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc fins a l’any 1671, tot seguit passa per diversos propietaris. Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella, finalment l'any 1990 l’adquireix l’Ajuntament de Cabrera de Mar. Els anys 1993 i 1994, s’hi excava i es consolida per evitar-ne la degradació. L’any 1993, és declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.


-------------


Sortim del castell i prenem un sender a mà esquerra que baixa per unes escales. Continuem el descens per un camí ample i molt dret, que transcorre pel vessant est del turó de Burriac fins al Camí d’Argentona, que hem de seguir cap a la dreta.


A la cruïlla de pistes amples, prenem un corriol pel mig que enfila cap al Turó dels Oriols, tenim l’opció de pujar fins al cim o d’evitar-lo seguin un sender a l’esquerra.


Castell de Burriac des del turó dels Oriols.


-----------



La baixada és per camí estret amb forces xaragalls fins arribar a les Roques Encantades.


Entremig de boscos de pi anirem baixant ara ja més suaument, girem a l’esquerra creuant el torrent de can Riera, passem un tram urbanitzat que deixem a l’alçada de Can Serra de Lledó, i continuem per un sender ja en direcció Argentona, poc abans de l’arribada trobem la Font Picant.


La Font Picant és un indret del poble, on concorria gent de tota la comarca a fer-hi passejades i passar-hi els dies de lleure, tot gaudint de la seva aigua picant.

La història de la Font Picant, és molt llarga i a voltes confusa. L’any 1783, l’Atlante Español tracta dins el capítol de Mataró, que s’ha descobert cap a ponent una deu d’aigua amb poders curatius i, per la distància que marca sembla ser la Font Picant. Un farmacèutic que residia temporades a Argentona, entre el 1835 i 1845, anava a buscar aigua amb un càntir d’un pou abandonat. En un document localitzat en un diari de l’any 1842, queda clar que aquell estiu, es va fer públic el descobriment de l’aigua. A partir d’aquí la font passa per mans de diversos propietaris i diferents negocis, fins i tot una planta embotelladora. El diumenge 4 de gener de 1976 tanca l’embotelladora i la Font Picant, i hi deixa de brollar l’aigua amb gas. A partir d’aleshores periòdicament, es fan accions de neteja popular i reivindicacions de tota mena per recuperar aquest espai, i evitant que s’urbanitzi la font i el seu entorn. L’1 de març de 2002, s’aprova en Ple Corporatiu la permuta que fa que la Font Picant esdevingui municipal, i comença la lenta recuperació d’aquest lloc tan emblemàtic d’Argentona.




Pocs metres després de la Font Picant, retrobem el passeig de Burriac que és on hem pres la sortida.

TORRENT DE SANTA CATERINA-FONT SECA.


Ermita de Santa Caterina.

El torrent de Santa Caterina-Font Seca, juntament amb el torrent de Santa Maria o Vallmala, és un dels traçats hidrològics més llargs del massís montserratí. Segons el sistema hidrològic del massís de Montserrat, el primer torrent rellevant que té la capçalera al peu de l'ermita de Santa Caterina, i que transcorre entre el serrat del Penitent, a l'oest, i la serra de Sant Joan a l'est, rep el nom de torrent de Santa Caterina. Un cop passat la Font Seca s'anomena torrent de la Font Seca i, després de l'ermita de la Salut, i quan deixa l'orientació sud i va cap a l'est, anant a buscar el riu Llobregat entre el massís i la muralla que formen les elevacions de la serra de Can Rogent i la serra d'en Rubió, se l’anomena torrent de la Salut que desguassa directament al riu Llobregat a les proximitats de l'indret anomenat el Cairat en l'entorn de Ca N'Astruc. Abans de fer-ho és anomenat torrent de Ca N'Astruc.


http://www.barranquismo.net/

Aproximació; el camí més lògic, és prendre la sortida des del poble Collbató. Per arribar a la capçalera del torrent de Santa Caterina ens queda una bona caminada, i un fort desnivell. El camí més suau és el Camí Vell de Montserrat també dit de les Bateries, podem escurçar els primers quilòmetres fent servir les Dreceres dels Graus o Fra Garí. A l’alçada de la Font Seca, trobarem un desviament a l’esquerra ben indicat que ens portarà molt a prop de l’ermita de Sant Joan. Una vegada situats en aquest lloc, haurem de baixar al fons del torrent per trobar sota una balma l’edificació de l’ermita de santa Caterina, i l’inici del descens. Per arribar des de Collbató a l’ermita de Santa Caterina, i tenim 1,45 hores de pujada feixuga, el descens complet estarà al voltant de les 3,30 hores + l’aproximació. És necessari una corda de 60 metres o 30x2.


http://www.barranquismo.net/

El torrent esta equipat per realitzar el descens o l’ascens, tot i que ha sofert variacions al llarg del temps. Podem dividir el recorregut, en tres trams diferenciats;

(a) Anomenat torrent de Santa Caterina; és el que va des de l’ermita de Santa Caterina fins al Camí de les Bateries, en la zona on i trobem les ruïnes de la Font Seca. Aquest tram és força vestit de vegetació i l’equipament està molt embellit, i trobarem reunions per rapelar i alguns passamans de cable i corda. Els trams més verticals estan equipats amb alguns parabolts escadussers per pogué escalar la paret, amb passos d’escalada de V, V+. I trobem uns 5 ràpels, i uns 15 ressalts. El ràpel més llarg no arriba als 15 metres. El descens no és complicat, però l’estat del terreny alentirà la marxa, l’ascens és més complicat, tot i que alguns ressalts són evitables. És interessant porta algun estri per desbrossar.


(b) Anomenat torrent de la Font Seca; és el que va des de les ruïnes de la cisterna de la Font Seca (Camí de les Bateries), fins a l’àrea d’esplai de la Salut. Aquest recorregut es divideix en dos parts; 

(b1) El primer tram des de la Font Seca, fins a la cruïlla del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses. Aquest tram ha patit algun sabotatge, es varen treure les cordes i es varen fer mal bé les reunions, tot i així es pot fer, ja que la majoria de trams són curts ressalts. Solament i trobem un ràpel d’uns 20 metres, que es pot realitzar posant la corda en un arbre, per fer l’ascens la part més complicada és aquest pas, on trobem algun parabolt per assegurar.

(b2) La segona part del descens va des del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses, fins a l’ermita de la Salut. Aquest tram de torrent és el que presenta millors instal·lacions. I trobem 4 ràpels ben equipats, el més llarg d’uns 25 metres, tots els ressalts estan equipats amb cordes relativament noves. L’ascens és força complicat, tot i que l’equipament és un xic més generós que el que trobem a la part alta del torrent, i trobarem algun pas d’escalada de 6a que es pot fer en Ae. No és obligatori fer els tres trams seguits, es poden fraccionar per trams separats, ja que tots tres tenen bones aproximacions.


Iniciem el descens per un tram de roca rampant, i continuem per una zona molt vestida de vegetació fins al primer ressalt d’uns quatre metres, encaixonat entre parets.


-----------


Els pròxims trams de torrent segons l’època poden ser una veritable selva, trobem un canaló on un passamà ens ajudarà a passar un parell de metres per sobre la llera del torrent, tota plena d’esbarzers. Anem trobant trams de corda, i tot seguit algun ressalt on haurem de baixar fent un curt ràpel.


---------


-----------


-----------


----------


---------


En un dels últims ràpels trobem les relíquies d’una antiga cisterna obrada, al mig mateix de la llera del torrent, vestigis de la mà de l'home en temps passats.


----------


Arribant a la part final, i trobem un pas estret atapeït d’esbarzers.


Uns metres després arribem al Camí de les Bateries, on es dóna per finalitzat el tram de torrent de Santa Caterina, i on iniciem el primer tram de torrent de la Font Seca. Si entrem directament, al torrent l’antiga cisterna de la Font Seca ens quedarà uns metres per sobre nostre. Una llegenda explica de com s’assecà aquesta Font, i en brollà una altra a prop del monestir de Montserrat, la que avui dia és la font del Portal o de Santa Maria.


Aquest primer tram de torrent, està format per diversos ressalts que es poden anar desgrimpant, alguns poden estar equipats amb cordes, la majoria d’instal·lacions varen estar sabotejades, solament trobarem un ràpel obligatori d’uns 20 metres que es pot realitzar des d’un arbre, passat aquest saltant el recorregut es torna més planer,fins arribar al sender que bé de la Drecera de Fra Garí, per enllaçar amb el Serrat de les Garrigoses.


Ràpel obligatori d’uns 20 metres.


A partir d’aquí comença la segona part del torrent de la Font Seca, on i trobem els ràpels més interessants i on l’equipament és força nou i en bon estat. Els primers ressalts estan equipats amb cordes, i es poden anar baixant sense gaires complicacions fins arribar al ressalt més llarg del descens, un tram vertical d’uns 25 metres que es pot fraccionar en 15+10 metres.


Després de caminar uns metres arribem a un segon ràpel de 9 metres, que ben aviat enllaça amb un altre de 23 metres.


Des d’aquí ja tenim a vista el poble de Collbató.


A partir d’aquí la torrentera es converteix en un canaló força estret, arribant a l’últim ràpel d’uns 18 metres.


-----------


Últim ràpel d’uns 18 metres.


Ara solament caldrà anar baixant per la llera del torrent on i trobem un seguit de ressalts curts, tots equipats amb cordes. La part final del traçat ja es mostra més planera, fins arribar a un pont i a continuació l’ermita de la Salut, on és dona per acabat aquest llarg descens montserratí.