Descripció de la ruta; excursió circular situada en plena Costa Brava, que ens portarà de Llafranc a Tamariu, passant pel Puig Gruí, per retornar a Llafranc pel GR-92 (Camí de Ronda). El recorregut mostra dos traçats ben diferenciats, per l'interior a l'anada més monòton, amb algun punt interessant com el Dolmen de Can Mina, i una tornada molt més vistosa sempre vora mar, passant per la solitària cala Pedrosa.
Aproximació amb cotxe; des de Manresa prendrem la C-25, passant Vic i continuant per aquesta via enllaçarem amb l'A-2, direcció Maçanet de la Selva. A continuació anem per la C-35 i C-65, en direcció Sant Feliu de Guíxols. A prop d'aquesta localitat seguim per la C-31, passem pels afores de Calonge i Palamós, i a l'entrada de Palafrugell deixem la carretera principal, i ens desviem a la dreta per continuar per la GIV-6546 fins a Calella de Palafrugell, i en breus minuts arribarem a Llafranc. En total i tenim 163 quilòmetres, i una hora i tres quarts de cotxe.
Segons l'època podrem aparcar el cotxe a prop del Port de Llafranc, en temporada vacacional ens serà molt més complicat. Llafranc és una població de la Costa Brava, situada sobre una costa rocosa. El poble, pertany al municipi de Palafrugell al Baix Empordà. Segons el cens de població, a Llafranc hi ha empadronades 316 persones. De totes maneres, s'estima que durant la temporada baixa i mitja hi ha unes 1.000 persones i en temporada alta unes 10.000.
Iniciem el recorregut pels carrers del poble, de sortida passem per l'església de Santa Rosa de Lima, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església, dedicada a Santa Rosa de Lima i sufragània de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell, va ser bastida a finals del segle XIX, segons consta a la inscripció de la llinda a la porta d'accés, col·locada en el moment d'ampliació del temple: "constructa 1896. ampliata 1958"
Anirem caminant pels carrers de Mossèn Rafael Durant i després pel carrer d'Amadeu Vives, al final d'aquest carrer ja sortirem de la zona urbanitzada, seguint els senyals blancs i grocs del sender PR C-107. Passem vora el Puig de Rais i la Masia del Bosc, tot seguit en una corba molt marcada a tocar un bosc de pins molt espès i trobem una desviació senyalada amb un rètol que ens conduirà al Dolmen de can Mina dels Torrents, descobert l'any 1964, resta situat dins de la propietat de la masia que porta el mateix nom.
Seguim per la pista ampla, vorejant camps de cultiu i alguna que altra masia. Passat can Naia arribem a una carretera, la seguim per la dreta un centenar de metres i ens desviem per una pista ampla a l'esquerra. A partir d'ara iniciem un tram de pujada que ens conduirà a pocs metres del Puig Gruí, una muntanya de 164 metres amb un vèrtex geodèsic al seu cim.
En aquest punt abandonem el camí principal i comencem a baixar per un corriol per dins del bosc, amb força pendent, fins a sortir a una zona urbanitzada.
Seguim la caminada pels carrers Perú, i Costa Rica, per finalitzar pel carrer de la Riera a tocar la Platja de Tamariu.
Aquest poblet de menys de tres-cents habitants, antigament era un nucli de pescadors al votant de la cala de Tamariu, però a partir dels anys vuitanta, a causa de l'afluència de turisme a la zona, s'ha convertit en un centre turístic, amb càmpings, diversos hotels i molts apartaments i torres de residència i estiueig.
Des de la platja continuarem per la dreta, seguint el GR-92 (Camí de Ronda), des d'on gaudirem d'un bonic tram de camí vora del mar.
Vistes des del GR-92 (Camí de Ronda).
------------
------------
-----------
Arribem al Porxo d'en Borrell, on ens podrem apropar a l'aigua tot saltant per sobre les roques.
-----------
------------
-----------
-----------
Després de passar les petites cales d'en Roig i de Gamarús, caminant per un tram més ample per acabar retornant al sender, amb una baixada força pronunciada que ens aproparà a la cala Pedrosa.
La cala Pedrosa és un lloc tranquil i salvatge on no s'hi arriba amb cotxe. Amb una sola edificació que fa la funció de bar en les èpoques de més calor.
Cala Pedrosa.
A partir d'aquí el Camí de Ronda s'allunya del mar i s'endinsa en un bosc espès de pins amb una pujada dreta fins a trobar una pista ampla que seguirem per la dreta. Tornem a passar per una zona de masies amb camps de cultiu, tot seguit retrobem un camí boscos, que ens tornarà a apropar al mar però a partir d'ara o farem per traçat que passa per sobre dels penya-segats a més alçada. Arribem al Salt d'en Romaboira a tocar el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda.
La Torre de Guaita o Torre de Sant Sebastià, es va construir en l'extrem nord-est del santuari, lloc conegut com a Sa Guarda, amb una finalitat clarament defensiva durant l'època d'atacs pirates, en els s. XIV i XV. Té tres plantes més un terrat i està coronada per merlets rectangulars i espitlleres. L'estat de conservació de la torre és excel·lent després de cinc-cents cinquanta anys d'història, gràcies a les diferents reformes realitzades, referides principalment als accessos. Dins de la mateixa torre es va edificar una petita ermita, en 1441 Aquest edifici situat en la part baixa de la torre, es va convertir en el santuari i hostatgeria de Sant Sebastià màrtir, protector de les epidèmies, per això, després de la pesta dels anys 1650 -1652 Sant Sebastià de la Guarda es va convertir en un lloc de peregrinació, pregàries i ofrenes. En 1707 gràcies al creixement econòmic i a la creixent demanda de culte, es va decidir construir una ermita d'estil barroc.
Tot passejant amb bones vistes del mar, arribem al Far de Sant Sebastià. La història d'aquest far ens diu, que durant el segle XIX amb el creixement del trànsit naval, el Ministeri de Foment va realitzar el Pla General d'enllumenat marítim, allà per l'any 1851. L'encarregat del projecte del far de Sant Sebastià va ser José M. Faquineto, que ho va convertir en el far més potent de la costa de llevant, situat a 167 metres d'altura sobre el nivell de mar, té una projecció de 50 milles. La seva inauguració va tenir lloc l'octubre de 1857, amb el que compta amb més de cent cinquanta anys d'història. La llum del far l'emetia un aparell de la marca Sautter (París), que funcionava amb cinc metxes que cremaven oli d'oliva i era mantingut per tres faroners que vivien en les estades del mateix far. Amb l'avanç de la tecnologia, el seu funcionament va passar a ser totalment automàtic a partir de l'1 d'agost de 1999.Passat el conjunt de Sant Sebastià, es continua la ruta davallant en direcció a Llafranc per la carretera del far. Se segueixen sempre les marques del GR 92, es travessa tota la badia de Llafranc on donarem per finalitzada la sortida.
