ELS PINS CARGOLATS.


Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

 El Pins Cargolats són un seguit d'arbres ben peculiars, que han donat pas a nombrosos debats, sobre la formació de les seves estranyes formes.  Situats en una de les zones més feréstegues del Parc, se'ls anomena Pins Cargolats de l'Era dels Enrics, per estar molt a prop d'aquest lloc. Per arribar-hi o podrem fer des del Coll d'Estenalles i Balma dels Venedors, o des de L'Alzina del Salari, coll de Boix; tots dos camins ens acostaran a l'Era dels Enrics, a tocar el Turó de Malpas.
A altres indrets de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac també hi han altres exemplars de pins cargolats, com poden ser; el Pi Cargolat del Camí de Puigdoure, Pi Cargolat de Can Torres, Pi Cargolat de la Costa del Tet,  Pi Cargolat de les Pedritxes, Pi Cargolat del Turó Llargarut de la Fosca, tots ells són exemplars solitaris, la raresa dels pins de l'Era dels Enrics, es que tots ells es trobem concentrats en una zona relativament petita, on i podrem veure 7 exemplars, que han estat batejats pels caminats amb noms  que fan referencia a les seves diferents formes; aixi i trobarem; el Cuc  o Arrossegat, Anaconda,  Cua de Porc, del coll Alt, l'Espiral, la Cadireta o Agenollat, el Menut o del Quatre, i un pi cargolat mort.
Hi han diverses teories sobre el seu origen, algunes  plenes de fantasia i preguntes amb respostes força confuses. Ja qui diu; que el més probable és que la colla de boscaters o  carboners,  que treballaven al sector dediquessin temps a modelar les formes en les que ja estaven creixent alguns dels pins. Tenint en comte que hi han d'altres pins cargolats en el Parc, es difícil de creure que els treballadors del bosc, perdessin hores de feina en aquestes tasques sense gaire sentit. També es te que tenir en comte, que els exemplars més grans possiblement són de l'època en que es feinejava en el bosc, però els més petits són de dates més properes, quan t el bosc ja restava abandonat.   El que segurament si han tingut que veure aquesta gent, es en el fet que aquestos arbres hagin pogut assolir una maduresa arborea, essent respectats, envers d'altres arbres que foren talats per fer-ne fusta o carbó. El perquè els varen deixar créixer pot tenir diverses lectures; la gent del bosc podien trobar els arbres, curiosos, i tenir envers a ells una simpatia, per ser diferents, o fins i tot, tenir-los un respecte per considerar-los  arbres diabòlics, que al ser tallats podien causar alguna maledicció a les persones o al mateix bosc.
També es parla d'una possible tempesta o ventada en la zona, una teoria poc creïble pel fet de que solament afectes a set exemplars, a més es te que tenir en comte que aquest tipus de pi es força resistent a gelades, vents i nevades.
I per ultim una teoria més científica diu, que alguns tipus de pinàcies pateixen  una malaltia hormonal, on els arbres tenen la capacitat de recargolar-se, aturant el creixement de la part interior de la tija, però a la vegada segueixen creixent en l'exterior, aquest efecte fa que la tija es corbi sobre si mateixa, formant caragols.
Totes aquestes teories són suposicions, si algú té una  explicació més fiable, solament o te que dir i la publicarem.
 
 
Era dels Enrics i Turó del Malpas.
 
 
El Cuc, o Arrossegat.
 
 
Pi Anaconda. Aquest pi, un dels més espectaculars avui dia resta mort, segurament a cause d'algun fong parasitari de las pinàcies.
 
 
Pi Cua de Porc.
 
 
Pi Anaconda.
 
 
Pi Cua de Porc.
 
 
La Cadireta o Agenollat.
 
 
L'Espiral.
 
 
Pi del Coll Alt.
 
 
El Menut o del Quatre.

FONT DE COLL DE PORT.

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.



Aquesta font resta situada a tocar el Camí de Coll de Port, un recorregut que s'inicia en el GR-172, poc després de passar la Foradada en direcció al Monestir. El camí puja decidit, a buscant el pas més lògic entre les altives parets de roca,  la font la trobarem uns metres abans del coll, sota la muralla dels Frares Encantats, entre les agulles del Frare Gros i el Novici. La font recull les escorrialles de la paret en un petit diposit, l'aigua no es aprofitable i solament serveix per abeurar a la fauna de la zona.
La font rep el nom d'un dels colls més importants del massis, el Coll de Port, un dels pocs passos factibles per accedir a la part interior de la muntanya, sense tindre que fer-ho per alguna de les dretes canals, que normalment ens conduirien a llocs més elevats i lluny dels camins més fresats. El Coll de Port separa la Regió dels Ecos, de la Regió dels Frares Encantats. Al final del segle XIX, algunes persones anomenaven aquest indret Coll de Porc. Aquest fet introduí una certa confusió en la toponímia. El nom de Coll de Porc és una tautologia del nom real, Coll de Port, produïda per la similitud fonètica entre porc i port. En un escrit del 1677, ja s'esmenta aquest coll com a Coll de Port. Posteriorment, el 1789, en un mapa del qual es té referència però que no s'ha trobat encara, es menciona aquest pas com a Coll de Port. Tot i aquesta breu historia toponímica, en alguns mapes moderns s'esmenta el lloc com a Coll de Porc.