PUNTA ALTA. (3.014 metres).

A prop dels límits del sector occidental del Parc d'Aiguestortes i Estany de Sant Maurici i trobem l'imponent cim de la Punta Alta. Als seus peus destaca una important zona lacustre, amb l'embassament de Cavallers i varis estanys (Negre, Colieto, Comalesbienes, etc)

Detall del recorregut. Un itinerari circular, on caldrà caminar entre 7 i 8 hores, per assolir uns 1340 metres de desnivell; es pot dividir l'excursió e dues jornades fen nit al refugi Ventosa i Calvell, així tindrem un recorregut un xic més relaxat

El recorregut s'inicia des de l'aparcament de la pressa de Cavallers (1780 metres). A partir d'aquí seguirem un camí planer que voreja l'embassament

En arribar a la capçalera de l'embassament entrem en la Pleta de Riumalo (1840 metres)

Anem prenen alçada entre grans roques de granet, al fons podem veure les Agulles de Travessany

Ja molt a prop del refugi ens trobem amb les bucòliques vistes de l'estany Negre, per sobre tenim les grans parets dels cims de Comalespasa

Refugi Ventosa i Calvell, a dues hores i escaig del punt de sortida (2215 metres). Al fons tenim tota la carena dels Bessiberri, Punta Harlé (2885 m), Pa de Sucre (2863 m) y Tumeneia Nord (2781 m)

A partir del refugi tenim que perdre uns metres de desnivell, per baixar a trobar l'estany Petit de Colieto (2155 metres). Al fons veiem el cim del Contraig, amb la seva estratègica collada

Estanys Gran de Colieto (2183 metres)

Deixem la vall i enfilem direcció al nostre objectiu la Punta Alta, ben aviat arribem a l'estany de la Roca (2390 metres), amb el pedrot característic al bell mig de l'estany

A partir d'aquí, ja no trobarem cap més estany. La pujada s'intensifica fins arribar a la Raconada. Ara tindrem que remuntar l'ampli pedregar, fins arribar molt a prop del Coll Arenós (2780 metres), entre els cims de Colaespasa i Punta Alta

Un costerut canaló de pedres, ens condueix a una bretxa que ens farà canvia de vessant i d'es d'on podrem veure la zona lacustre de Comalesbienes

Cim de la Punta Alta (3014 metres)

Baixada pel pedregam fins els Estanys de Comalesbienes (2581 metres)

Entrada al barranc de Comalesbienes. En una hora tornarem a estar a l'aparcament de Cavallers, per un sender de baixada dret i descompost

LES DAMES, DES D'UNA ALTRE PERSPECTIVA

Es normal anar a fer una via ferrada, i trobar-hi d'altres persones que han escollit la mateixa via, no tan normal es anar-hi, i trobar el seu equipador fent tasques de sanejament. Això ho hem pogut comprovar a la via ferrada de les Dames (Montserrat), on en Joaquim Olmo, creador d'aquesta via si perd més d'un dilluns, perquè la resta de dies, els seus visitants puguin gaudir d'aquest traçat amb tota la seguretat necessària.

Aquí teniu una mostra fotogràfica d'aquest dia de feina, amb el Joaquim Olmo i en Nico Molina, i la bona companyia de la Sigrid i en Jordi.

En Joaquim, a més de ser el creador de varies vies ferrades (les Dames a Montserrat, Olmo-Soler, Olmo-Urquiza, a Àger) i de moltes vies d'escalada de gran renom, en l'actualitat regenta a Barcelona una botiga de tot tipus de material per la practica dels esports d'aventura. JOM Big Wall la podeu trobar en el carrer Enamorats 39-41, molt a prop de la Plaça de les Glories. El seu telefon es el 93.231.16.72

CONGOST DE MONT-REBEI (PALLARS-JUSSÀ)

El Congost del Mont-rebei, és un d'aquest llocs que si has estat acabes per tornar-hi. El Congost tallat a espasa per la força continuada de les aigües del Noguera Ribagorçana, divideix a est i oest , Catalunya i Aragó i de nord a sud les comarques del Pallars Jussà i la Noguera. En les altres ocasions que havíem estat pel Congost, varem optar per prendre la sortida des de la vessant d'Àger (Corçà)

En canvi aquesta vegada, hem volgut conèixer l'entrada al Congost pel sector del Pont de Montanyana. Si fem comparacions entre els dos recorreguts, veurem que aquesta última opció és molt més relaxada, doncs l'aproximació és més curta i a la vegada més planera.

L'aproximació es fa amb cotxe fins el poble del Pont de Montanyana. A l'entrada d'aquest nucli girem a la dreta per sobre d'un pont, direcció a Tremp. Després de la primera corba, deixem la carretera per prendre una pista asfaltada on ja veiem els indicadors del Congost del Mont-rebei, tenim uns 7 quilometres de pista en bones condicions fins La Masieta

Sortim de l'aparcament de la zona de la Masieta (3 euros al 2009). Després de caminar mitja hora pel que es la cua de l'embassament de Canelles, arribem al pont penjat que supera el Torrent Fondo

Continuem caminat fins arribar a les portes del Congost del Mont-rebei

Des d'aquí podem contemplat tot el congost i els dos traçats, el nou a més altura i l'antic a prop de les aigües

El sender tot i ser força aeri té una amplada considerable, i a la vegada resta equipat amb un passamà

En aquesta ocasió hem volgut fer un recorregut circular, així la tornada la hem fet pel camí antic. Tot i que la majoria d'embassaments de Catalunya, s'han refet de la gran sequera passada, l'embassament de Canelles encara li queda molt per tornar als nivells assolits antigament, on aquest camí restava tapat per les aigües

El traçat antic és més feréstec, i a diferencia del camí superior aquest no comte amb el passamà

Des d'aquí tindrem unes perspectives diferents molt més properes al riu

L’ESQUELET (AGULLES-MONTSERRAT)

“Via Torras Homet” (70 M, IV+)

L'Esquelet és una de les molts monòlits que poblen la zona d'Agulles, amb un topònim prou curiós, on jo no li acabo de veure cap semblança amb el seu nom. (Graciés a l'amic Joan, acabo de sapigue el perquè d'aquest topònim...si mireu els comentaris sabreu la resposta). Aquesta roca resta ubicada per sobre l'avenc dels Pouetons d'Agulles i darrera d'ella i tenim les esveltes agulles de Les Bessones.
La via "Torras Homet" és un traçat en ramonage que transcorre per dins d'una estreta xemeneia que a mida que es progressa es va eixamplant. La via és de dificultat baixa, però el seu escàs equipament fa que sigui un traçat esposat on caldrà anar en comte.

Detall de la via

La primera ascensió en solitari, a va dur a terme en JM Torras Homet al Maig del 1952

Detall més proper de la xemeneia

El primer llarg (III),es ple d'arbustos que ens serviran per posar alguna baga. A la imatge veiem la sortida del segon llarg (IV+). L'estretor de la xemeneia fa difícil trobar la postura adequada per progressar, aquí i trobem un sol parbolt

Reunió intermitja sobre d'un bloc encastat

Sortida del segon llarg, on la xemeneia ja es mostra més ampla. La sortida del ramonage es el pas més complicat (IV+), trobarem 2 parabolts fins el cim

La reunió es pot evitar i fer un sol llarg

L'ultima reunió es fa des d'una alzina que mal viu dalt del cim, al fons el refugi Vicenç Barbe

Cim de l'Esquelet, amb les Bessones de fons. Baixant uns metres per la cara nord,trobarem la instal·lació del ràpel (15 metres)

TORRENT DEL RAJANT

El torrent del Rajant esta situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, sent un dels pocs torrents del Parc equipat per a poder-lo descendir, amb tres ràpels de 15, 10 i 20 metres. Aquest curs d'aigua neix molt a prop del conegut mas de Can Pobla sota els faldars del cim de la Mola, tot seguit acaba el seu recorregut a la riera de les Arenes. Per realizar aquest traçat, es pren la sortida des de la zona urbanitzada propera al mas de can Robert. El recorregut més adient, es anar a buscar un camí equipat amb algunes cordes que puja paral·lel al torrent, per la seva esquerra en sentit ascendent. Aquest camí ens portara molt a prop de Can Pobla; llavors tindrem que seguir en direcció al camí que puja a la Mola. Ben aviat trobarem el torrent del Rajant, el qual seguirem de baixada. Per las persones avesades en el descens de barrancs, el Rajant es un torrent sense gaire historia (aproximació i descens unes 2 hores) tot i així, es poden fer algunes combinacions prou atractives per camins de la zona.

D'entrada el torrent es força estret

Ben aviat trobarem els primers ressalts, on tindrem que fer curtes desgrimpades

El traçat més aviat planer, resta trencat per un primer saltant d'uns 15 metres

A partir d'aquí, el torrent es obre donant una panoràmica més amplia de la zona

La major part de l'any el torrent presenta un cabal quasi inexistent, tot i que en algun tram i podrem trobar algunes basses d'aigua, on tindrem que idear la manera més adient per no mullar les cordes

El segon salt d'uns 10 metres, es menys vertical

Els saltants més importants del torrent restant seguits, un rere de l'altre


L'últim rapel es el més llarg, amb uns 20 metres de llargada

Una vegada sortim de l'últim saltant continuarem amb la tònica inicial, tornant a fer curtes desgrimpades per llocs molt tofuts de vegetació

Arribarem a un punt on l'espesa vegetació ens dificultara el pas. Aquí podem sortir per la dreta fen un flanqueig per sobre de roca, fins improvisar en un arbust un últim ràpel que ens portara al final del recorregut, molt a prop del cotxe

PATRICK BERHAULT, O LA DANSA VERTICAL

Nascut el 19 de juliol de 1957, Berhault va ser des dels anys vuitanta una figura clau de l'alpinisme i l'escalada. Precursor de l'escalada d'alta dificultat i del vuitè grau, es va destacar sobretot pels seus encadenaments de rutes als cims dels Alps. Va renunciar al món de les competicions, per gaudir de les muntanyes amb llibertat i pujar només a les quals li resultaven atractives. El nom de Berhault va començar a fer-se un lloc en el món vertical, a partir de l'any 1979 en el massís d'Ecrins. Un any abans, s'havia parlat d'ell perquè va pogué sobreviure a una caiguda de 800 metres, en les Tres Dents del Pelvoux.

Treballava com guia d'alta muntanya, i era conegut per la seva prudència i afabilitat. El seu últim somni era ascendir als 82 cims de més de 4.000 metres dels Alps, en només 82 dies. El 28 d'abril de 2004, es disposaven a escometre el seixantè setè cim. Havien deixat enrere el Taeschhorn (4.491m) i volien assolir també aquest dia el Dom, el Lenzspitze i el Nadelhorn. Berhault estava a punt d'acabar l'ascensió al Dom, per una aresta sense excessiva dificultat, tan senzilla que els muntanyencs no anaven encordats. De cop i volta, Berhault que caminava davant, desapareix de la vista del seu company. Una cornisa que falla, una relliscada inoportuna i l'alpinista gal es perd per a sempre. A primeres hores del matí, el seu cos sense vida va ser localitzat 600 metres sota el cim, en l'estació hivernal de Zermatt.
Assolir en 82 dies tots els quatre mils dels Alps no era la primera marató alpina al que s'enfrontava, acompanyat del seu inseparable company Philippe Magnin, va inscriure el seu nom en el llibre d'or de l'alpinisme, a l'aconseguir encadenar les 16 rutes d'accés al Mont Blanc (4.808 metres, la muntanya més alta d'Europa) pel seu vessant italià, la més esquerpa i complexa, en només 22 dies, amb un torb infernal i temperatures d'uns 20 graus sota zero, incloent vies mítiques per la seva dificultat com el Pilar del Frêney o el Hipercouloir. La temporada anterior havia sorprès a propis i estranys al culminar els 22 cims més difícils dels Alps, des d'Eslovènia fins a la Costa Blava francesa, en tan sols cinc mesos. En el seu currículum figuren fites com la pujada en quatre hores al Cerví, i la seva ascensió en un dia amb l'ajuda d'un helicòpter pels desplaçaments, de les tres nords mítiques dels Alps francesos: el Eiger, el Cerví i les Grans Jorasses.

Patrick Berhault va desaparèixer tal com havia concebut la seva vida, sense fer soroll, discretament. Acompanyat d'un amic, sobre una solitària cresta alpina, el francès va morir envoltat únicament de la immensitat de les muntanyes a les quals es va lliurar.