ROCA DELS VETERANS "VIA LAMARCA" (45 M, V+)

11 de Setembre Diada de Catalunya, que millor que anar a Montserrat a fer alguna esgarrapada i molt més millor, fer-ho ben acompanyat. Els companys han pres la decisió d'anar a la Roca dels Veterans, al sector montserrati de Sant Pau Vell, per fer l'Aresta Brucs. Els que van obrir aquesta via, que ells anomenant "Via Lamarca", en record a un company desaparegut, són: F. Garcia, R. Majó, J. Moragas, E. Martínez i E.Sales. Abans he fet esmena a la bona companyia, doncs al Paco i en Moragas els coneix-ho de les tertúlies del bar Anna, amb l'Emili ja he compartit corda en una ocasió, i avui tinc la gran sort de pogué fer aquesta escalada amb dos dels seus aperturistes, el Ramon Majó i l'Enric Sales, a més de l'amic Joan que sempre li toca obrir les tirades; per alguna cosa és el que esta més fort. Avui ha estat una escalada diferent; el fet de pogué coincidir amb dos dels seus creadors, les tirades han estat alguna cosa més que conglomerat, mosquetons i cordes; des del peu de via, fins el ràpel, passant per les reunions, he pogut gaudir escoltant les anècdotes, vivències i experiències dels meus companys. Amb tot això, l'escalada se m'ha fet curta, fins i tot en algun moment puntual he oblidat la dificultat de la via, pro el que si esta molt clar, és que he passat una matinal molt entretinguda i divertida.
Per explicar un xic el que és la via en si, diré que l'inici és troba un diedre (V+), la part més complicada del recorregut, on un neòfit com jo, no te més remei que aferrar-se al que troba, en aquest cas, en els estris que va deixant l'amic Joan. També he pogut comprovar, que les mates de te de roca no aguanten el meu pes i que en cas de necessitat extrema, algun romaní pot servir per aguantar l'equilibri; amb tot aquest seguit de beceroles he fet cap a la reunió. A partir d'aquí la cosa s'ha temperat i solament l'inici de la segona tirada (V-) a posat en dubtes la meva capacitat escaladora. Ara ja més relaxat per plaques de (IV) i un paset més dret al final, he tocat cim; satisfet i agraït, per tindre la sort de pogué gaudir de tot aquest entorn. Per baixar fem un ràpel d'uns cinquanta metres, sempre anant amb comte amb la caiguda de pedres, ja que aquí la roca és una mica descomposta. El mati ja ha passat, anàrem cap a casa i seguirem gaudint del Dia de Catalunya, lo País.

Detall de la via. Croquis de la pagina http://www.onaclimb.com/

Inici de la via

El Joan, en el pas clau de la via de V+

L'Enric i el Ramon, a la primera reunió

Detall de la segona tirada

En Joan, assegurant des de la reunió

L'últim llarg i la reunió final

En Ramon, fen els últims metres de la via

Detall del ràpel

L'Enric, en els últims metres del ràpel

VIA FERRADA TERESINA (EN RECORD D’UN AMIC)

La Teresina, fou equipada l'any 1993 per Antonio García Picazo amb la col·laboració de diversos amics (F. Parera, M. Ponce, X. Vidal, J.M. Porta i J. Nubiola). Aquesta via, avui dia ja no és la millor ferrada de Catalunya, en equipament altres ferrades li han passat per davant, en canvi pel que fa a sentiments, sensacions i melangies, es i seguira sent la més estimada; no en va, el seu punt culminant, Sant Jeroni, és un dels cims més simbòlics del nostre país.

Solament tinc que treure el cap, pel balcó de casa i veig per davant meu el cim de Sant Jeroni, des d'aquí es fàcil intuí el traçat de la Teresina; amb el temps, té acostumes a aquesta visió diària i veure la muntanya de Montserrat, passa a ser una cosa normal fins i tot monòtona; pro la muntanya té un paisatge canviant, un dia és un núvol, un altre dia un raig de sol, els que et fan veure altres perspectives que no havies vist mai, llavors te'n adones que el pogué contemplar aquesta meravella a diari, és un gran privilegi.

I parlant de privilegis, recordo amb molt de goig una de les ultimes vegades que varem fer la Teresina, aquesta satisfacció ve donada a que vaig pogué compartir la via amb un grup d'amics, molt apreciats per a mi. Un d'aquests era el Fernando Merchán, un company, un amic, una bona persona; que no fa gaires dies ens ha deixat de manera sobtada, deixant un vuit que solament es pot reomplir, de bons records. Jo, no soc la persona més apropiada per parlar d’en Fernando, doncs feia pocs anys que el coneixia i solament havia coincidit amb ell unes quatre vegades; pro ell, era una d’aquestes persones amb les que parles i llavors ja sembla que la coneixes de tota la vida.

En el mes d'octubre del 2007, el Fernando Merchán juntament amb altres escaladors del GAME àuria estat homenatjat, per ser dels pocs escaladors de més de setanta anys, que continuaven en actiu i a gran nivell.

http://www.desnivel.com/object.php?o=16089

En Fernando, era un malagueny de soca arrel, decidit i d'empenta forta. Aquest caràcter, el demostrava mentre practicava la seva única dèria; l'escalada i tot el món que l'envolta. El diumenge passat va esta escalant la via Pérez-Verges, al mític Cavall Bernat de Montserrat; llavors sense demanar-lo, li van oferir escalar el cel, i o va aconseguir. A partir d'ara tots els que es trobin amb aquesta última escalada de la vida, sabran que estan ben assegurats, doncs en Fernando, estarà en l'ultima reunió.

Punt on s'inicia la ferrada Teresina. A l'esquerra; Fernando Merchán, Jordi Piera, Jordi Camon i Sigrid, a la dreta un altre grup molt més jove, amb els quals varem coincidir a l'inici de la ferrada

El Pont de Roca, és el tram més famós de la Teresina. De dalt a baix; Fernando Merchán, Sigrid, Jordi Camon i Jordi Piera

Desprès de passar el Pont de Roca, ens trobarem unes rampes dretes, que ens conduiran al cim de l'agulla de Santa Cecília

Recuperant forces a mitja ferrada. De esquerra a dreta; Jordi Piera, Fernando Merchán, Fredi Soler, Jordi Camon i Sigrid

En Joan, a l'entrada del flanqueig

En Jordi, al mig del flanqueig

Canvi de vessant, on antigament es feia el ràpel

En Fredi sortint de l'esllavissada

En Joan, en el tram de l'esllavissada

Cim de Sant Jeroni (final de la ferrada Teresina). D'esquerra a dreta: Fernando Merchán, Joan Frontera, Jordi Piera (una senyora espontània), Fredi Soler, Jordi Camon i Sigrid (26 de Novembre de l'any 2006)

Passant el Pont de Roca
Cim de l'agulla de Santa Cecília
Cim de Sant Jeroni, on els caminants quedant bocabadats, en veure sortir gent de l'altre costat de la barana

REFUGI VICENÇ BARBÉ

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Membres del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, van iniciar els tràmits per aconseguir la construcció d'un refugi a Montserrat. Aquesta iniciativa, va ser possible graciés a la cessió d'un terreny a la regió de les Agulles, davant mateix de la cova de la Partió. El 23 d'abril de 1955, la Comissió de Refugis va rebre el primer projecte del CECB, que posteriorment fou modificat i millorat. El dia 7 d'octubre de 1958 el propietari del Bruc, Joan M. Casas de Muller signa l'escriptura notarial de cessió d'un terreny de 1575 metres quadrats, en la finca anomenada Corral d'en Pasqual. El dia 13 de juliol de 1959, fou aprovat el projecte pel Patronat Nacional de la Muntanya de Montserrat. El dia 15 de gener de l'any 1961, es va inaugurar el refugi Vicenç Barbé, en record d'aquest escalador que va perdre la vida, mentre escalava la Caputxa.
Vicenç Barbé i Lledó, va morir a la dècada dels anys quaranta a la edat de vint-i-cinc anys. A l'any 1934 formava par del CE.de Gracia, on tenia el carreg de president de la Secció d'Escalada, a més era soci actiu del GAM.

Fotografia retrospectiva del refugi Vicenç Barbé

Vicenç Barbé i Lledó

Rètols del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat

Rètol indicatiu a la cruïlla del coll de Guirló

El camí que mena al refugi

El refugi Vicenç Barbé

La porta d'entrada, on podrem llegir una placa commemorativa del dia de la inauguració

Interior del refugi

Refugi Vicenç Barbé, al sector de les Agulles (Montserrat)

Vista del Refugi Vicenç Barbé, amb la Portella Gran al fons

El refugi, durant les ultimes obres de millora

Vista panoràmica del refugi

FONT DEL CÀNTIR

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Degotall situat dins del terme municipal de Rellinars, molt a prop de la masia de Casajoana. La font es troba a l'interior d'una balma força profunda modelada pels agents erosius al llarg de milers d'anys. Aquestes cavitats va ser aprofitades durant l'edat mitjana per construir amb facilitat (només calia obrar un mur) habitacles diversos: corrals, aixoplucs, masies, etc. D'aquesta balma, no en sabem res del cert, però tenint en compte la seva alçada i la precarietat dels murs, és versemblant pensar que va ser, en altre temps, un corral o un aixopluc vinculat a la masia de Casajoana. D'altra banda, el càntir enganxat cap per avall al sostre de la balma aprofita una escletxa de la roca per on s'infiltra l'aigua de pluja, escolant-se de manera lenta però constant.

Entrada la balma o cova, de la font del Càntir

El càntir, resta penjat del sostre de la balma

La pica on degota l'aigua, des del broc del càntir

Interior de la font del Cantir

Perspectiva de la font, des del seu interior

TORRENT DEL CLOT DELS CARAGOLS (MONTSERRAT)

Un dia navegant per Internet vaig entra a la pagina (http://www.onaclimb.com/), en el seu apartat dedicat a la serra montserratina vaig trobar la ressenya de barrancs, on es detallava la baixada pel Clot dels Caragols. Un descens prou interessant, que va ésser equipat a les primeries de l'any 2007. Desprès de descarregar de la pagina un croquis prou aclaridor de tota la torrentera, varem decidir que el teníem que fer. Hem pres com punt de sortida l'aparcament de Can Maçana i des d'aquí fins el refugi Vicenç Barbe. És té que posar atenció a l'hora de buscar l'inici del torrent, ja que en algun punt és poden tenir dubtes. Tenim que anar direcció a Coll de Port. Un cop passat el desviament de la canal Ampla, caminarem un centenar de metres fins trobar una fita amb una entrada bastant marcada. Els primer metres de torrent són un xic enredats, tot i que anàrem trobant alguna fita. El veritable descens, comença en un punt on trobem uns gran blocs de roca els quals els passem per sota, per seguir caminat pel torrent fins arribar al primer ràpel. Un parell de saltants més, ens portant al ràpel més llarg, de 42 metres i on el torrent ja es mostra del tot obert. Un altre ràpel més curt, ens acosta a un caos de grans blocs encastats, on el terreny és molt descompost. Des d'aquí, tindrem una vista immillorable del torrent de les Grutes i al Cova de l'Arcada. Entrem dins d'aquesta zona caòtica, tot fen un ràpel normal i un altre que ens farà passar per dins d'un forat, per continuar per una xemeneia i d'aquí al final del torrent, a tocar el caminet que ressegueix les parets del Vermell del Xincarró. La tornada és optativa, podem anar pels Pallers (dreta) o retornar al camí de coll de Port (esquerra) pujant pel torrent del Lloro (tram equipat amb grapes). Els primers en baixar-hi foren: Mari Nivera, Damià Pérez, Victor Tardío, Javier Gómez i Xavi Vidal. Les dades que ens aportant els de Onaclimb, diuen que el barranc té una longitud de 750 metres, amb un desnivell de 200. El temps dependrà molt del nombre de persones que realitzin la baixada, nosaltres anàvem quatre; en Joan, Jordi, Sigrid i Josep i varem fer un temps estimat, d'unes cinc hores.

Desprès de caminar una estona per dins de la torrentera, trobem el primer ràpel

La Sigrid, a l'entrada del ràpel més llarg

El Jordi, baixant el ràpel de 42 metres

Amplia panoràmica del ràpel més llarg

Desprès d'aquest ràpel, entrarem a la part final del descens

Des d'aquí podem veure el torrent de les Grutes, amb tota la seva amplitud i a la dreta la cova de l'Arcada

El Jordi, entrant dins del laberint de blocs caiguts

Uns grans blocs de roca, formant un caos molt descompost

Interior del forat (Fotografia de Jordi Camon)

La Sigrid sortint pel forat

El Joan acabant l'ultim ràpel

Detall de la zona

LA BALMA DE L’ESPLUGA

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Una espluga, és una cavitat formada a les regions calcàries. Així tenim que la Balma de l'Espluga, és un important conjunt de balmes obrades, situades sota mateix del Turó de l'Espluga (727 metres), el qual resta ubicat entre la carena de la Fosca (nord) i la carena de l'Espluga (sud). Totes aquestes balmes, en temps antics segurament foren usades com habitacles, desprès també serviren com a refugi pel bestiar.

Panoràmica del Turó de l'Espluga

La Balma de l'Espluga

Detall de les balmes obrades