LA BITLLA PER LA "ARESTA BRUCS" (60 M, IV+)
Vaig fer aquesta típica agulla Montserratina el febrer del 2007, amb els amics Fredi Soler i Joan Frontera.
Per arribar fins a l'agulla de la Bitlla, deixarem el cotxe a can Maçana; des d'aquí ens arribarem fins el Refugi Vicenç Barbe. Tenim que prendre, el camí que mena a l'avenc dels Pouetons; abans d'arribar-hi, deixarem el camí per continuar per un altre viarany menys clar, que en direcció nord ens acostara al peu de la via.
La Bitlla, impressiona quant la veus de lluny, amb el seu perfil bastant vertical; la mires i et fa dubta si realment, és una escalada no gaire difícil. L'Aresta Brucs és una escalada de IV+, pels escaladors experts serà una ascensió fàcil, sense gaires problemes; per un Esgarrapacrestes serà una fita prou important. Nosaltres tindrem la sort d'anar ben acompanyats, així en Joan anara obrint la via, ens donara les explicacions adequades i si fa falta ens tibara un xic, perquè el nostre patiment no passi a ser desesperació. Si es volen emocions més fortes, aquesta mateixa agulla comte amb vies de més graduació, òbviament nosaltres les ignorarem.
Farem l'escalada amb dues tirades, a mitja via trobem la reunió en una alzina, on ens retrobem els tres escaladors. Un cop aquí amb sento petit; la sensació del vuit, la immensitat del panorama i esta flanquejat per dos companys que s'apropen als setanta anys, amb provoca aquest confortable efecte. Fem la segona tirada, una mica més compromesa; mentre vaig pujant i amb la seguretat de que en Joan amb té ben fermat, de tant en tant, amb dedico a contemplar el paisatge; així a la dreta veig una cordada a l'agulla del Setrill, a l'esquerra observo amb sorpresa una cabra salvatge, que sense ella saber-ho, esta fent més grau que jo i sense assegurar, tot un miracle de la natura. Amb la boca resseca pels nervis passats, fem el cim, ens donem l'enhorabona i admirem la zona d'Agulles, des d'una perspectiva poc habitual per nosaltres. Ja descansats preparem el ràpel de 60 metres, que en un vist i no vist, ens reportara a l'inici de la via.
Per arribar fins a l'agulla de la Bitlla, deixarem el cotxe a can Maçana; des d'aquí ens arribarem fins el Refugi Vicenç Barbe. Tenim que prendre, el camí que mena a l'avenc dels Pouetons; abans d'arribar-hi, deixarem el camí per continuar per un altre viarany menys clar, que en direcció nord ens acostara al peu de la via.
La Bitlla, impressiona quant la veus de lluny, amb el seu perfil bastant vertical; la mires i et fa dubta si realment, és una escalada no gaire difícil. L'Aresta Brucs és una escalada de IV+, pels escaladors experts serà una ascensió fàcil, sense gaires problemes; per un Esgarrapacrestes serà una fita prou important. Nosaltres tindrem la sort d'anar ben acompanyats, així en Joan anara obrint la via, ens donara les explicacions adequades i si fa falta ens tibara un xic, perquè el nostre patiment no passi a ser desesperació. Si es volen emocions més fortes, aquesta mateixa agulla comte amb vies de més graduació, òbviament nosaltres les ignorarem.
Farem l'escalada amb dues tirades, a mitja via trobem la reunió en una alzina, on ens retrobem els tres escaladors. Un cop aquí amb sento petit; la sensació del vuit, la immensitat del panorama i esta flanquejat per dos companys que s'apropen als setanta anys, amb provoca aquest confortable efecte. Fem la segona tirada, una mica més compromesa; mentre vaig pujant i amb la seguretat de que en Joan amb té ben fermat, de tant en tant, amb dedico a contemplar el paisatge; així a la dreta veig una cordada a l'agulla del Setrill, a l'esquerra observo amb sorpresa una cabra salvatge, que sense ella saber-ho, esta fent més grau que jo i sense assegurar, tot un miracle de la natura. Amb la boca resseca pels nervis passats, fem el cim, ens donem l'enhorabona i admirem la zona d'Agulles, des d'una perspectiva poc habitual per nosaltres. Ja descansats preparem el ràpel de 60 metres, que en un vist i no vist, ens reportara a l'inici de la via.
Detall de la via "Aresta Brucs" de IV+, a l'agulla de la Bitlla
Preparatius
En Joan obrint la via
Fredi iniciant l'escalada
Prespectiva del segon llarg
Arribant al cim
Fredi en el ràpel
A punt d'iniciar el ràpel
El cim amb la Bola de la Partio de fons
Video fet des de la reunio
CIM DEL CAVALL BERNAT (MONTSERRAT)
Dificultat: V. Desnivell: 60 m. Orientació: sud-oest. Horari: 1’30. Material: 2 cordes de 50 o 60 m. i 8 cintes exprés (algunes llargues per a evitar el frec en el segon llarg)
Equipada amb parabolts, incloent les reunions. En el segon llarg hi ha “segurs” (barres de ferro).
1 llarg: IIº Més que un llarg, és una l'aproximació. Hi ha una baga per a muntar reunió en l'arbre.
2 llarg: Vº Flanqueig curt i bastant polit per les repeticions encara que molt ben assegurat. El més difícil de la via.
3 llarg: Vº- Pujada evident per placa, just per l'esquerra de la berruga amb un pas més fi de Vº- i sortida cap a la dreta, per a muntar reunió damunt de la berruga.
4 llarg: IIIº Llarg fàcil però sense assegurances, que ens conduïx al cim del Cavall.
La part més complicada de la via; un flanqueig curt, pro molt polit.
Detall del tram més vertical de l'escalada.
Un servidor, passant-les magres abans d'arribar a l'última reunió (Foto Joan Frontera).
Vista panoràmica, de l'últim tram de l'escalada.
Cim del Cavall Bernat, un somni fet realitat (Foto Joan Frontera).
La imatge de la Verge, amb la Miranda de Sant Jeroni al fons.
En Joan iniciant el ràpel, per davant l'espectacular Paret de Diables.
D'altres castellvilarencs, també han fet el cim. Fotografia de finals dels anys seixanta, on podem veure a; Joan Frontera, Miquel Tadeo i Marceli Puigdellivol. La fotografia, va ser pressa per en Francesc Vilanova.
UNA MICA D'HISTORIA
El Cavall Bernat, va ser coronat per primer cop el 27 d'octubre de 1935 per Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix. Tots tres, eren socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i ja tenien una certa experiència d’escalada. Josep Costa i Josep Boix van morir a la Guerra Civil, i només va restar com a testimoni d’aquella històrica ascensió Carles Balaguer. Durant la llarga postguerra, Balaguer va continuar fent muntanya, però especialment viatjant arreu del món i fent petites expedicions o viatges d’aventura. Balaguer va morir sobtadament, als 60 anys, a Grenoble.
El fet, que no hi hagués proves de l'ascensió va provocar que uns mesos més tard, el 15 de març de 1936, Josep Costa repetís l'escalada en solitari, amb els micròfons de Ràdio Barcelona donant-ne fe.
Primera ascensió femenina, al Cavall Bernat.
La primera imatge de la Moreneta, que va presidir el cim del Cavall Bernat, era de pedra i pesava 90 kg. És va entronitzar, el 10 d'abril de 1945. Després de 11 anys, es trobava molt deteriorada a causa de les inclemències meteorològiques a les quals estava sotmesa, per això va ser substituïda per una nova d'alumini.
El 21 d'octubre de 1956, es va entronitzar en el cim de l'agulla una imatge d'alumini, de 30 kg. de pes, realitzada amb la fosa de les donacions de plats, carmanyoles i mosquetons dels muntanyencs i escaladors catalans. La premsa de l'època, va reflectir en les seves pàgines la entronització de la Moreneta d'alumini, ja que l'esdeveniment va reunir al peu del Cavall Bernat a centenars d'escaladors, muntanyencs i curiosos que van voler assistir a l'acte. Les entitats excursionistes omplir els seus autocars, molts altres es van acostar a la muntanya amb tren, utilitzant l'aeri o el cremallera. Segons les cròniques, en la esplanada del Monestir es van reunir més de 3.000 persones.
Moment en que l'any 1956, és pujava la imatge de la Verge al cim del Cavall Bernat.
En l'actualitat, una imatge de la Verge de Montserrat de ferro forjat de 200 Kg, obra de Jordi Àlvarez, presideix el monòlit, fruit novament d'una acció col·lectiva que amb la venda de postals, va permetre recollir els diners per a la seva construcció i col·locació, sent entronitzada el 25 d'octubre de 1987, en un multitudinari acte.
En 1978, Josep Barberà constituïx el Grup Cavall Bernat de Montserrat, una associació formada per tots els homes i dones que han ascendit al seu cim i que, naturalment, volen pertànyer a aquest club. Actualment té uns 800 membres i fa diverses activitats, i tots les tardors, des de fa diversos lustres, es reuneixen per a homenatjar a alguna cordada i compartir vivències. Josep Barberà també va ser el responsable de l'organització de les 24 hores de CavallBernat, en la qual dia i nit es realitzen ascensions a la mítica agulla per les seves distintes vies. En Sant Cugat del Vallés, en el carrer de la Sort nombre 12, ocupant la sala d'un habitatge particular que en temps va ser una destil·leria d'alcohol, es troba el museu Cavall Bernat. Durant tota la seva vida, Josep Barberà ha anat fent apilament de mil i un objectes relacionats amb el Cavall de Montserrat. En aquest museu es troben entre altres curiositats, els llargs claus que es van utilitzar en les primeres ascensions i la Verge d'alumini que durant anys va estar en el cim i que va substituir a la primera verge de pedra artificial destruïda pel temps.
Amb la mort de Josep Barbera i Suqué, el muntanyisme català perd a un dels majors activistes de la serra montserratina.
CURIOSITATS
Des de Montserrat també es va dir aNunca Máis com a recusació a la gestió política del conflicte originat per l'abocament de fuel del petrolier Prestige en el mar gallec. Membres de la plataforma Nunca Máis i un grup d'escaladors del Bages van penjar del emblemàtic Cavall Bernat de Montserrat dues banderes gallegues de gran grandària amb el fons blanc ennegrit, simbolitzant el xapapote.
HEM FET EL CAVALL BERNAT
Montserrat, és una muntanya que impregna al caminant de sensacions que es fan notar en qualsevol dels sentits, dels quals estem dotats el éssers humans. La persona que tingui la sort de pogué caminar per aquests paratges, podrà gaudir amb les magnifiques vistes que ens ofereix l’entorn. Per un caminant normal, una vegada a cercat algun recorregut per la serralada, es donara conte, que ja una cim que destaca per sobre de tots els altres; aquest és el Cavall Bernat.
Des de lluny ja es mostra desafiant, quan t'acostes; l'observàs per la dreta, per l'esquerra li dónes la volta i llavors penses que és inexpugnable. Per una persona de a peu, un somni.
Nosaltres també hem fet el Cavall Bernat, encara que no crec que jo tingui la suficient categoria per pertànyer al Grup Cavall Bernat de Montserrat, simplement li fet com he pogut, pro al cap i a la fi, i pogut gaudir d'aquesta sensació que és té a l'assolir aquest cim. Una impressió estranya, que et situa en un moment màgic, agradable, on el cansament i les dificultats de l'ascensió, queden en segon terme i et dones conte que as fet realitat aquest somni, que resta amagat en la ment de qualsevol caminant, que estima Montserrat.
De Castellvilarencs que hagin pujat aquest cim són molts, pro en la realitat tampoc són tants, segurament el que més vegades ha pujat al cim és en Joan Frontera (ell si pertany, al Grup Cavall Bernat de Montserrat), per sort per a mi, he pogut compartir aquesta dèria feta realitat amb ell, i esta clar que si no hagués estat així, tot seguiria sent un somni (Revista "El Brogit", novembre del 2007).
En el cim, és molt habitual trobar altres cordades, que fan alguna de les diferents vies que culminant en el cim.
El rápel, uns 60 metres força espectaculars.
EL PUIGMAL (2.913 mts.) AMB BTT
Vaig fer aquesta excursió a l'agost de l'any 1994, quant la bicicleta encara s'hem donava prou bé. L'excursió es dura i més si es realitza en solitari, pro val la pena de fer, si l'estat físic es força bo. El traçat sobrepassa els 70 quilometres i s'apropa als 2000 metres, de desnivell.
Sortint de Puigcerdà es comença de pla on va bé per escalfar, ja que arribats a Oceja, fineix la bona vida i comença el patiment. La zona del turó de Pujamil fins el coll de la Pradella, tot i la pujada és de bon fer, alguna font i molt de bosc ens reconfortara l'esforç. A partir del bosc de la Pradella i a tocar la frontera, el bosc desapareix deixant pas als prats alpins, el bon camí també ens esquiva i
apareixen les pistes molt castigades per les inclemències hivernals, molta pujada i moltes pedres.... la Coma Morera, el Pla de Salines, el Puig de Dorria un dels fills petits del Puigmal, ens acosten al Pas dels Lladres a 2635 metres, a partir d'aquí la bicicleta ja no serveix per res. La podem deixar per aquí, (els Lladres avui ja no hi són) i fer els últims 300 metres de desnivell a peu, en cosa de 40 minuts. Esta clar que si tenim un grau elevat de masoquisme i volem que la nostra companya de viatge trepitgi el cim, no tindrem cap més remei que carregar-la a coll. Jo amb vaig decidir per aquesta ultima opció, posats a patir ja no venia d'una mica més.
La baixada si vas passat de voltes és una mica arriscada, a partir del coll de la Pradella es més disfrutona. Total una excursió que desprès de més de 10 anys d'haver-la fet, encara amb fa tremolar les cames. Un recorregut de 70 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 1810 metres, i un temps aproximat d’unes 8 hores, sense compta parades.
Sortint de Puigcerdà es comença de pla on va bé per escalfar, ja que arribats a Oceja, fineix la bona vida i comença el patiment. La zona del turó de Pujamil fins el coll de la Pradella, tot i la pujada és de bon fer, alguna font i molt de bosc ens reconfortara l'esforç. A partir del bosc de la Pradella i a tocar la frontera, el bosc desapareix deixant pas als prats alpins, el bon camí també ens esquiva i
apareixen les pistes molt castigades per les inclemències hivernals, molta pujada i moltes pedres.... la Coma Morera, el Pla de Salines, el Puig de Dorria un dels fills petits del Puigmal, ens acosten al Pas dels Lladres a 2635 metres, a partir d'aquí la bicicleta ja no serveix per res. La podem deixar per aquí, (els Lladres avui ja no hi són) i fer els últims 300 metres de desnivell a peu, en cosa de 40 minuts. Esta clar que si tenim un grau elevat de masoquisme i volem que la nostra companya de viatge trepitgi el cim, no tindrem cap més remei que carregar-la a coll. Jo amb vaig decidir per aquesta ultima opció, posats a patir ja no venia d'una mica més.
La baixada si vas passat de voltes és una mica arriscada, a partir del coll de la Pradella es més disfrutona. Total una excursió que desprès de més de 10 anys d'haver-la fet, encara amb fa tremolar les cames. Un recorregut de 70 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 1810 metres, i un temps aproximat d’unes 8 hores, sense compta parades.
Aixó esta molt lluny
Ens apropem
Els nubols
Les pedres
El cim
CRESTA DE PEGUERA
Aproximació amb cotxe: tenim que passar Berga, per prendre la carretera que mena a Sant Corneli, girar a l'esquerra fins una cruïlla on indica el poble de Peguera. Davant mateix del poble abandonat, tenim que deixar el cotxe, avui dia tots els camins d'aquesta zona estan en perfectes condicions.
Aproximació a peu: el poble esta sota unes cingleres, las tenim que volteja per l'esquerra, on trobem uns prats de pastures, davant nostre tenim la Cresta del Peguera. Per la dreta tenim que anar a buscar un dels punt més baixos de la cresta, fins un collet, on iniciarem el recorregut per l'esquerra.
Es tracta d'una cresta relativament fàcil, la primera part del recorregut es fa caminant amb alguna grimpadeta, pro sempre posant atenció al terreny, en algun tram bastant descompost. A mitja cresta caldrà assegurar-nos, farem grimpades més compromeses, pro sense superar el IV grau, algun ràpel i molt de sol. Al final trobarem el pas més difícil, curt pro de IV+, molt ben equipat, per acabar amb un ràpel més llarg, que ens apropa al peu de la cresta. Des d'aquí tornem al cotxe. Si per casualitat trobeu al pastor de les vaques, li doneu records; en Manuel és una persona amable, que segurament us explicara la historia del poble de Peguera, i us farà cinc cèntims de tot el que passa per aquestos verals...
Aproximació a peu: el poble esta sota unes cingleres, las tenim que volteja per l'esquerra, on trobem uns prats de pastures, davant nostre tenim la Cresta del Peguera. Per la dreta tenim que anar a buscar un dels punt més baixos de la cresta, fins un collet, on iniciarem el recorregut per l'esquerra.
Es tracta d'una cresta relativament fàcil, la primera part del recorregut es fa caminant amb alguna grimpadeta, pro sempre posant atenció al terreny, en algun tram bastant descompost. A mitja cresta caldrà assegurar-nos, farem grimpades més compromeses, pro sense superar el IV grau, algun ràpel i molt de sol. Al final trobarem el pas més difícil, curt pro de IV+, molt ben equipat, per acabar amb un ràpel més llarg, que ens apropa al peu de la cresta. Des d'aquí tornem al cotxe. Si per casualitat trobeu al pastor de les vaques, li doneu records; en Manuel és una persona amable, que segurament us explicara la historia del poble de Peguera, i us farà cinc cèntims de tot el que passa per aquestos verals...
Més informació a: http://www.feec.org/Publicacions/fitxes_vertex/fitxa.php/121/
Poble abandonat de Peguera
Vista general de la cresta
Inici del traçat. Vista oest
Primer tram de la Cresta de Peguera. Vista est
Cal superar petites agulles
Desgrimpant
Rapelant
Un dels punts més alts de la cresta
Part central de la cresta
Tertúlia al final de la cresta
El penúltim ràpel
La Sigrid esforçant-se de valent en el tram més difícil de la cresta (IV+)
Ràpel final
Tornant a Peguera
En Manuel un personatge simpatic
Subscriure's a:
Missatges (Atom)