SANT MIQUEL DE SOLTERRA O DE LES FORMIGUES.

Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, és una muntanya de 1.202 metres que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d'Osor, dins de la comarca de la Selva. Entre frondosos boscos d'avets, alzines, castanyers, roures i faigs, podrem realitzar una pujada tranquil·la a aquest cim (inclòs dins el llistat dels 100 Cims de la FEEC).El recorregut es d'uns 8,4 quilometres entre l'anada i tornada, superant un desnivell de 262 metres, i amb un temps estimat d'unes 2,30 hores. La major part del recorregut passa dins del terme de Sant Hilari Sacalm (5.729 h),  una vila i municipi de la comarca de la Selva. Tradicionalment se li ha dit capital de les Guilleries, en tractar-se de la principal població d'aquesta comarca natural. És també anomenada "La Vila de les 100 fonts" ja que en el seu terme municipal, hi ha comptabilitzades més d'un centenar de deus, entre les quals s'hi troba la coneguda Font Vella.
 

Aproximació amb cotxe; Des de Manresa tindrem que prendre l'autovia C-25, una carretera renovada, que ens acostara ràpidament  a molts llocs que no fa gaire suposava una aproximació força llarga. Seguirem per aquesta carretera fins la sortida 209 de Sant Hilari Sacalm, a continuació per la carretera GI-550 entrarem al poble i continuarem per la carretera que travessa  la població en direcció a Osor (GI-542). A la sortida de Sant Hilari Sacalm, tenim que gira a la dreta per una pista pavimentada (rètol can Sastre). La pista deixa de ser pavimenta, però ample i de bon fer amb un turisme normal. Ens desviem a la dreta en una cruïlla amb un rètol que indica la Taverna del Sobirà, seguirem per aquesta pista uns 6,5 quilometres, fins la Font dels Abeuradors, on deixarem el cotxe, al costat mateix de la pista.

 

Recorregut; Des de la Font dels Abeuradors, prendrem una pista secundaria, seguint els nombrosos rètols ubicats en totes les cruïlles que ens indicant el cim de Sant Miquel de les Formigues, i ens informen de la distancia que ens queda i del temps. Deixem un GR a la dreta.  Per pista ample i de molt bon fer, anirem guanyant uns metres d'alçada fins el Coll de Llevanyes. Aquest coll és un pas natural, per on passava l'antic camí ral que anava des d'Osor, fins a Sant Hilari Sacalm.  Després d'una hora de camí arribem a prop de la font de Saguarda a la dreta de la pista, uns metres abans deixarem aquesta pista principal i prendrem un corriol a l'esquerra que inicia una pujada més accentuada, tot seguint els faldars obacs del cim de Sant Miquel, entre boscos de faig i castanyers, fins arribar un punt o girem a l'esquerra, i on veurem una panoràmica de la part oposada del cim. Els últims metres, son una curta i fàcil grimpada sobre de roca, fins arribar al punt més alt de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues.

Font dels Abeuradors.
 

El recorregut esta perfectament indicat.

Al fons entre castanyers, ja es divisa el cim de Sant Miquel de Solterra.

La pista ample es de bon fer.
 

Deixem la pista i seguim per un sender, ara amb més pujada.
 

Arribem a un collet a pocs metres del cim.
 

 

Al cim de Solterra existeixen tres construccions rellevants;  la que crida més l'atenció és la Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, col·locada l'any 1957 sobre les restes de la torre del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades.

El castell de Solterra esmentat el 929, sota domini del comte de Barcelona, primer mitjançant veguers, i després pels Queralt que  al seu torn, l'administraren a través dels Vilademany. Al segle XIV finalment, passà als Cabrera. D'aquesta fortificació solament i podrem veure la base de la torre circular, que serveix de pedestal de la creu.

També podrem observar les restes de la capella de Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al segle XVII, una edificació que estigué dempeus fins l'any 1910 i de la qual avui només en resten alguns carreus de la base de les parets.
 

Sobre el fenomen de les formigues alades:

Cada any al cim de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, quan tomba l'estiu, a les darreries d'agost o primeries de setembre, segons les circumstàncies meteorològiques, grans estols de formigues alades s'enfilen muntanya amunt, obeint llurs signes fisiològics, i un cop al cim van morint progressivament en quantitats sorprenents. El fenomen es va repetint cada any des de temps immemorials. Aquest fenomen no és exclusiu del cim de Solterra, sinó que es repeteix en molts altres indrets, tals com la muntanya de Sant Antoni a Sant Joan de les Abadesses, o al cim del Bellmunt a Sant Pere de Torelló.

Les formigues alades, que volen lentament formant grans núvols, no són una espècie diferent, sinó els membres reproductors de les colònies que surten del niu per desenvolupar-se.

En una colònia hi ha quatre tipus de formigues, les obreres, femelles estèrils que dediquen la seva vida a buscar aliment, construir el niu i cuidar de les cries, els mascles, les femelles, que són alimentades de forma diferent per generar noves reines i finalment la reina que pot ser una o vàries depenent de l'espècie. Els mascles i les femelles, quan aconsegueixen la fertilitat, abandonen la colònia en eixam a la recerca d'una parella i aquest és el dia que podem observar el fenomen de les  formigues alades.

Quan finalment troben la parella perfecta (normalment les busquen d'una altra colònia), s'aparien en l'aire i una vegada fecundades les femelles, els dos tenen una destinació ben diferent, els mascles cauen al terra i moren i les femelles baixen a terra, i s'arrenquen les ales amb les mandíbules. Aquest fenomen es duu a terme abans d'una pluja imminent,  perquè a l'esta la terra humida és més fàcil fer forats, posar els seus ous i convertir-se en les reines del formiguer.

Per aixo en les creences populars es relaciona a les formigues alades amb senyals de pluja, amb dites tant eloqüents  com; "Formigues alades, terres mullades", científicament se sap que les formigues després de les altes temperatures de l'estiu, poden detectar l'augment d'humitat que precedeix a les tempestes.

D'aquest fenomen ja en parla en un llibret de l'any 1745,  l'acadèmic català Serra i Postius, fent referencia a les formigues alades del Santuari de Bellmunt, on explica que segons la llegenda, durant tots els anys grans estols de formigues alades arriben al santuari. En Postius va visitar aquest  lloc, va preguntar a  l'ermità que cuidava del santuari, i fil per randa li va confirmar la realitat de la llegenda. Dos anys després  el 1712,  Postius va tornar a Bellmunt i va poder presenciar personalment, el sorprenent espectacle dels enormes eixams de formigues alades en direcció al Santuari de la nostra Senyora de Bellmunt,  també anomenada Verge de les Alades.

Restes de la capella de Sant Miquel de Solterra.
 

Tram de grimpada fàcil.

Font Saguarda.