Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, és una muntanya de 1.202 metres que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d'Osor, dins de la comarca de la Selva. Entre frondosos boscos d'avets, alzines, castanyers, roures i faigs, podrem realitzar una pujada tranquil·la a aquest cim (inclòs dins el llistat dels 100 Cims de la FEEC).El recorregut es d'uns 8,4 quilometres entre l'anada i tornada, superant un desnivell de 262 metres, i amb un temps estimat d'unes 2,30 hores. La major part del recorregut passa dins del terme de Sant Hilari Sacalm (5.729 h), una vila i municipi de la comarca de la Selva. Tradicionalment se li ha dit capital de les Guilleries, en tractar-se de la principal població d'aquesta comarca natural. És també anomenada "La Vila de les 100 fonts" ja que en el seu terme municipal, hi ha comptabilitzades més d'un centenar de deus, entre les quals s'hi troba la coneguda Font Vella.
El recorregut esta perfectament indicat.
Al fons entre castanyers, ja es divisa el cim de Sant Miquel de Solterra.
Arribem a un collet a pocs metres del cim.
Al cim de Solterra existeixen tres construccions rellevants; la que crida més l'atenció és la Creu de les
Guilleries o de Sant Miquel, col·locada l'any 1957 sobre les restes de la torre
del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues
també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues
alades.
El castell de Solterra esmentat el 929, sota domini del comte de
Barcelona, primer mitjançant veguers, i després pels Queralt que al seu torn, l'administraren a través dels
Vilademany. Al segle XIV finalment, passà als Cabrera. D'aquesta fortificació
solament i podrem veure la base de la torre circular, que serveix de pedestal
de la creu.
També podrem observar les restes de la capella de
Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al segle XVII, una
edificació que estigué dempeus fins l'any 1910 i de la qual avui només en
resten alguns carreus de la base de les parets.
Sobre el fenomen de les formigues alades:
Cada any al cim de Sant Miquel de Solterra o de les
Formigues, quan tomba l'estiu, a les darreries d'agost o primeries de setembre,
segons les circumstàncies meteorològiques, grans estols de formigues alades
s'enfilen muntanya amunt, obeint llurs signes fisiològics, i un cop al cim van
morint progressivament en quantitats sorprenents. El fenomen es va repetint
cada any des de temps immemorials. Aquest fenomen no és exclusiu del cim de
Solterra, sinó que es repeteix en molts altres indrets, tals com la muntanya de
Sant Antoni a Sant Joan de les Abadesses, o al cim del Bellmunt a Sant Pere de
Torelló.
Les formigues alades, que volen lentament formant
grans núvols, no són una espècie diferent, sinó els membres reproductors de les
colònies que surten del niu per desenvolupar-se.
En una colònia hi ha quatre tipus de
formigues, les obreres, femelles estèrils que dediquen la seva vida a buscar
aliment, construir el niu i cuidar de les cries, els mascles, les femelles, que
són alimentades de forma diferent per generar noves reines i finalment la reina
que pot ser una o vàries depenent de l'espècie. Els mascles i les femelles,
quan aconsegueixen la fertilitat, abandonen la colònia en eixam a la recerca
d'una parella i aquest és el dia que podem observar el fenomen de les formigues alades.
Quan finalment troben la parella perfecta
(normalment les busquen d'una altra colònia), s'aparien en l'aire i una vegada
fecundades les femelles, els dos tenen una destinació ben diferent, els mascles
cauen al terra i moren i les femelles baixen a terra, i s'arrenquen les ales
amb les mandíbules. Aquest
fenomen es duu a terme abans d'una pluja
imminent, perquè a l'esta la terra
humida és més fàcil fer forats, posar els seus ous i convertir-se en les reines del formiguer.
Per aixo en les creences populars es relaciona a les
formigues alades amb senyals de pluja, amb dites tant eloqüents com; "Formigues alades, terres
mullades", científicament se sap que les formigues després de les altes
temperatures de l'estiu, poden detectar l'augment d'humitat que precedeix a les
tempestes.
D'aquest fenomen ja en
parla en un llibret de l'any 1745, l'acadèmic català Serra i Postius, fent
referencia a les formigues alades del Santuari de Bellmunt, on explica que
segons la llegenda, durant tots els anys grans estols de formigues alades
arriben al santuari. En Postius va visitar aquest lloc, va preguntar a l'ermità que cuidava del santuari, i fil per
randa li va confirmar la realitat de la llegenda. Dos anys després el 1712, Postius va tornar a Bellmunt i va poder
presenciar personalment, el sorprenent espectacle dels enormes eixams de
formigues alades en direcció al Santuari de la nostra Senyora de Bellmunt, també anomenada Verge de les Alades.