esgarrapacrestes: FERRADA FELIZ NAVIDAD.

Vistes del Montsec d'Ares, des del Castell de Sant Llorenç.

Aproximació amb cotxe: Des de Manresa ens desplacem a la comarca de La Noguera, fins el poble d'Àger (146 km, i quasi dues hores de cotxe). Des d'Àger tenim que cercar una pista a l'entrada del poble (esquerra-cementiri) direcció al castell de Sant Llorenç, els primers quilometres son asfaltats, els últims 4 per pista de terra estreta, apte per a vehicles normals (16,5 km, 30 minuts).

La Feliz Navidad es una ferrada de nova generació equipada per Joaquin Olmo i amics, de curt recorregut però molt intensa, catalogada com a ED (Extremadament difícil), ostenta l'honor de ser la més difícil de Catalunya. Tota la ferrada te el segell inconfusible del seu equipador, amb passos variats i estris innovadors. L'inici de la ferrada exerceix de filtre, les primeres sensacions seran las que ens faran seguir endavant o desistir. La via comença amb una paret vertical, amb varis desplomats, segurament si aquest tram estigues equipat amb esglaons normals la dificultat minvaria, però no es aixi, i per poder progressar solament tindrem l'ajuda d'unes petites clavilles on hi cap la mà molt justa, aquest petits ferros estan força separats i el cable de vida no serà de cap ajuda, en aquest tram i trobarem algun esglaó escadusser, fins arribar a una primera reunió des d'on es pot rapelar. Es continua per un tram més assequible, fins arribar al pas més atrevit de la via, uns pènduls penjats al buit, que fan la feina del cable de vida, és un pas no gaire difícil però impressionant. A continuació uns metres de sostres desplomats, ara si, equipats amb els típics esglaons taronja. La sortida d'aquest zona es força tècnica, amb algun pas d'escalada, fins arribar al final de la via.

http://www.jombigwall.com/ressenyes/Feliz_Navidad.html

http://www.jombigwall.com/

Aproximació a la via, al fons podem veure l'esperó on s'ha instal·lat la ferrada.

Sensacions d'una ferrada; El relat té com a data els mesos d'estiu del 2012, temporada en la que varem decidir provar aquesta nova via ferrada, considerada com la més difícil de Catalunya. Des de Castellbell ens desplacem al poblet d'Àger, en Joan Frontera, en Ramon Riera i jo, amb intenció de concentrar-nos solament amb aquesta ferrada, que tot i ser de poca llargada, ens ocupara tot el mati, amb un viatge llarg i sobre tot posant molta atenció en els últims set quilometres de pista, que tot i que és bona també es força estreta. Aquesta pista ens apropara per sobre la via, també si pot arriba des del poble de Corçà i ermita de la Pertusa, però d'aquesta manera ens estalviem una aproximació de quaranta minuts a peu, i el realitzar l'antiga ferrada Urquiza-Olmo. Fa un mes que havíem fet una de les vies més noves del moment, la Cagate Lorito, posar el llisto uns mil·límetres més alt, era intentar la Feliz Navidad. En aquesta ferrada tenim com a privilegi el poder comptar amb el Joan, amb els seus immillorables 72 anys, dels quals cinquanta sis só d'experiència en el món de l'escalada, i per anar encara millor tenim, que ell fa un mes i escaig ja va fer aquesta ferrada acompanyat del seu fill Joanet. La zona tampoc es desconeguda per a mi, l'ultima vegada varem fer la antiga Urquiza-Olmo amb la seva novadora extensió, una ferrada també difícil però amb una dificultat un xic inferior a la que avui tenim en ment. Aquest dia vaig tenir temps suficient per observar l'objectiu d'avui, des de sota, des de sobre i des del lateral mentre estava encimbellat en la ferrada veïna, fins i tot varem provar de fer els primers metres de la Feliz Navidad, però varem decidir no continuar perquè en aquell moment la via encara no estava inaugurada, una bona excusa per prendre una encertada decisió.

Em aparcat el cotxe, aprop de les ruïnes de l'antic castell de Sant Llorenç, des d'on ja es divisa l'espero rocós on es troba la ferrada, fins a peu de via i tenim menys d'un quart d'hora. En pocs minuts estem situats sota la gran paret equipada, amb un traçat que impressiona sobre tot el tram del desplom final, tot i que ja sabem que la part més difícil i tècnica és l'inicial.

Em decidit que en Joan pujara primer, per la seva experiència i perquè ja a fet la ferrada, o sigui, totes les excuses necessàries per cedir-li el privilegi, tot i que la realitat es que si ell no puja, segurament ni en Ramon ni jo, tindríem la suficient decisió per tirar endavant. A les hores també decidim que en ser la primera vegada que fem la via, i ja que ell te el detall de pujar primer, no aniria malament que ens poses unes cordes de suport, per anar més segurs i tranquils, ja tindrem temps de provatures si la tornem a repetir.

En Joan inicia el traçat, amb lentitud però segur de si mateix, veure'l a ell pot sembla que pinta fàcil, però ja sabem que aixo es enganyós, doncs la seva tècnica no es la mateixa que la nostre. Poc a poc va guanyant metres fins arribar a la primera reunió, des d'on ens assegurara. Iniciem la via, confiats amb la corda i solament pendents de l'esforç físic. Les idees maquiavèl·liques d'en Joaquin Olmo i els seus companys, es confirmen en aquests primers metres, on combinen l'estat físic, amb la força psicològica, si alguna de les dos falla, estas perdut. En el meu cas no se el que va fallar, psicològicament vaig errar a l'hora de triar les meves opcions, tot seguit després de diverses errades, vaig intuir que el físic tampoc estaria a l'alçada, un petit descans per posar les idees a lloc i la trista decisió de que avui no era el meu dia, un odiós ràpel de vint metres, em retorna a terra ferma, ja no hi ha volta enrere. En Ramon se'n surt prou be, i arriba fins la reunió, ara continuen per un tram entremig, més fàcil, per arribar al pas estrella de la via, uns pènduls i un mega desplom, amb una sortida força distreta. Una mica desencisat i frustrat, solament em queda poder fer algunes fotos als companys. Rebobino la situació i rebusco on han pogut estar les errades, potser e tocat el meu sostre particular, fins i tot penso que esta be tindre una ferrada com a referencia de les meves limitacions, aixi tot el que sigui més difícil que aixo, ja no farà falta donar-li gaires voltes. Potser solament ha estat un mal dia, però a la vegada dubto de si aura una segona oportunitat.