Sense conèixer-la, llegia el seu blogi hem semblava que la coneixia de tota la vida,
de les seves piades en treia idees
i esperava poder-la conèixer algun dia...
per raons del destí, això no podrà ser,
al menys en aquesta vida, no hem queda res més
que quedar-me amb el record del seu somriure.....
fins sempre amiga Cristina...
