1657. Montserrat, de Jan Janssonius. Gravat setcentista de la muntanya sagrada, de Johannes Janssonius, el qual fou un editor de l'època d'or neerlandesa.
Al llarg de la història, Montserrat ha estat un lloc clau en la vida espiritual catalana. El seu Monestir ha albergat centenars de monjos que feien vida ascètica, però també era un enclavament molt important per a pelegrins de tot Europa que anaven a orar a la Mare de Déu i fer remetre els seus pecats.
Abans del segle XI, les ermites estaven situades de la meitat de la muntanya cap avall, només es coneixien les de Santa Maria (després monestir) i la de sant Iscle, no lluny de la primera, que fou restaurada al segle XII, i es conserva insitu dins del jardí del monestir. Las altres devien ser les de Sant Pere i Sant Martí, a Monistrol de Montserrat.
A partir del segle XIV i sobretot del XV, les ermites foren construïdes de la meitat de la muntanya cap a dalt. I com que algunes d'aquestes ermites estaven situades en una cova de la muntanya, haurem de pensar que els ermitans aprofitaven aquestes coves, a les quals en als segles XVI i XVIII s'uniren noves edificacions, que ampliaren les ermites de tal manera que arribaren a ser com petits monestirs, habitats nomes per un ermita. Amb els anys algunes ermites canviaren de lloc, però no molt lluny de les primitives. Les ermites de S.Joan, S.Onofre, Sta. Magdalena, Sta. Caterina, S.Jeroni La Trinitat, S.Salvador, i la Sta. Creu, foren bastides al segle XV, i S.Dimes, i S.Benet a la primera meitat del XVI.
El nombre de ermites varia en el temps. Münzer les visita el 27 de setembre del 1494, i diu que son 12. Antoni Lalaing les visita el 1503, i afirma que son 13. Francesco Janis de Tolomezzo les visita el 1519, i diu que hi han 15 oratori. El nombre de 12, fou ratificat pel capítol general del 1547.
Al voltant del Monestir hi havia tretze ermites, en les quals residien monjos que portaven una vida solitària enmig del paratge natural. Als pelegrins que visitaven tot l’eremitori, i anaven a orar se’ls concedien indulgències; més tard, amb la construcció de l’ermita de Sant Benet, els pelegrins que no podien fer el recorregut complet, tenien la possibilitat de fer una estació de cinc visites en memòria de les cinc llagues del Redemptor, i així guanyar les mateixes indulgències concedides als qui visitaven les tretze ermites.
Hom bastí, totes les ermites dels temps històrics en la part alta de la muntanya. El torrent de la Vallmala, o de Santa Maria, les separava en dos grups designats amb els noms de Tebes i Tebaida, en al·lusió a les terres d'Egipte tan fecundes d'anacoretes en els primers segles del cristianisme. Las del primer grup pertanyent al bisbat de Barcelona, i les del segon al bisbat de Vic. La zona de Tebaida, és la que hi ha immediatament damunt del monestir, i la de Tebes es correspon amb el sector de les Gorres. Hi ha una tercera zona anomenada Tabor, a la qual solament i pertany l'ermita de Sant Jeroni.
Al voltant de les ermites s’anaren edificant nous habitacles d’obra, que amb el temps i ampliacions successives assoliren, als segles XVII-XVIII, proporcions considerables, fins a donar-los aspecte de petits monestirs, una grandària molt superior a l’estrictament exigida per a la vida eremítica. Tots els santuaris foren destruïts, en major o menor mesura, per l’exèrcit francès el 1812, en la seva incursió per terres montserratines i, malgrat algunes restauracions i intents de nova ocupació, van ser abandonats definitivament a finals del segle XIX.
El catàleg original de les ermites és: Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Santa Caterina, Sant Jaume, Sant Antoni, Sant Salvador, Sant Benet, Santa Anna, Santíssima Trinitat, Santa Creu, i Sant Dimes. També foren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel.
Al recorregut de l'Ermitanada, a més de les 13 veritables ermites i hem afegit la capella de Sant Miquel i la balma obrada de Sant Martí, fent un total de 15 edificacions, excloent Santa Maria i Sant Iscle, situades dins del monestir, la desapareguda de Sant Pere, i també deixant fora la Santa Cova, amb categoria d'església, i l'ermita de Sant Pau de la Guàrdia, que a més de ser parròquia, resta situada a l'extrem oposat del massis.
El recorregut enllaça 15 edificacions eremíticas que hi ha al massís de Montserrat, buscant un camí on la repetició d'alguna part del traçat sigui mínima, aixo també comporta que algun sender pugi ser perdedor. L'Ermitanada té una llargada d´uns 14 kms., 900 m. de desnivell i unes 6 hores de durada. (dades aproximades).
Iniciarem el recorregut des del Monestir de Montserrat (Plaça del Portal), direcció a l'Estació Inferior del Funicular de Sant Joan.
Del Monestir a Sant Miquel (25 minuts).
Deixem a la dreta el camí a la Miranda de Fra Garí, passem una tanca, seguim per pista pavimentada, i deixem a l'esquerra el camí que baixa a la Creu de Sant Miquel. Tot seguit arribem a la primera ermita Sant Miquel (1).
Sant Miquel.
La capella de Sant Miquel, és considerada per molts historiadors com la primera de totes les del Montserrat en antigor. Probablement, el fet esmentat per algun escriptor d'ésser instituït l'arcàngel sant Miquel com a patró de la muntanya des del segle III, donà valor a aqueixa creença. Hi ha referències històriques de Sant Miquel a l'any 1211, quan Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu cediren a la Verge els drets que tenien a la quadra i dependències, que pertanyien a Sant Miquel. En la Crònica del rei Pere IV d'Aragó, quan comenta la seva anada a Montserrat el 29 d'abril de 1344, esmenta una església apel·lada Sant Michael.
Durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l'enginyer coronel Rey governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya, enderrocà la capella perquè no poguessin fortificar-s'hi els enemics, i les tropes mutilaren i llençaren la imatge del Sant a un bardissar. Aquesta imatge actualment consta com a peça històrica al Museu del Monestir. El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ser beneïda una nova capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront. Contemporàniament s'hi ha bastit un vistós edifici com a capella.
De Sant Miquel a Sant Jaume (35 minuts). (1 hora).
Continuem per la pista ample fins arribar a la Bassa de Sant Miquel, aquí deixem el camí principal i prenem un sender a la dreta (drecera), que ens retornara al terra pavimentat, estalviant unes quantes voltes de pujada. La pista puja dreta fins assolir la part alta de la Serra Llarga, ara toca baixar fins el Pla de les Taràntules (Estació Superior del Funicular de Sant Joan). Deixem a l'esquerra el Camí de Sant Joan (pavimentat), seguim per la dreta el Camí Nou de Sant Jeroni, deixem a la dreta un camí que baixa. Tenim que arribar als primers contraforts de la Gorra Marinera, on deixarem el camí principal, per entrar en una canal sense camí definit. Al final de la curta pujada trobem un collet, grimpant uns metres per la dreta arribem a l'ermita de Sant Jaume (2).
Sant Jaume
Construïda en les immediateses d’una cova natural al peu de la Gorra Marinera, un enclavament privilegiat des d’on s’albira el conjunt eremític. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins. Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès.
A dia d’avui, es conserven restes consolidades de l’antiga ermita, però no es troben en un bon estat de conservació. Les ruïnes són disperses per la vessant de la muntanya, i les rodalies de l’antic edifici. Tot i això, es poden visitar restes de balma, dels murs de pedra, de les dues cisternes d’aigua per a l’aprovisionament, d’un canal d’aigua en roca i de terrasses.
De Sant Jaume a Sant Joan (10 minuts). (1 hora I 10 minuts).
Per continuar el recorregut, tindrem que desgrimpar fins el collet i continuar baixant per la part oposada fins el Camí de Sant Joan (pavimentat), deixem camins secundaris a dreta i esquerra fins arribar a l'ermita de Sant Joan (3).
Sant Joan
L’ermita de Sant Joan, es troba al costat de la nova ermita de Sant Joan, (construïda a l'any 1869 i beneïda al 1899), i al costat de l’ermita de Sant Onofre. Antigament les ermites de Sant Joan i Sant Onofre van estar unides per una passarel·la, ja que només hi ha 30 pams de distància entre totes dues. L’ermita es va aixecar aprofitant una balma natural, sota una penya, a la vessant de la muntanya. Va ser residència dels abats Garriga, Tocco i Salinas, aquest darrer la va restaurar el 1591. Durant la Guerra del Francès, l’ermita va ser destruïda per l’exèrcit gal. A principis del segle XX, s’hi adossà un nou edifici que es va utilitzar com a restaurant, avui dia desaparegut.
A dia d’avui, les restes de l’ermita de Sant Joan es troben en bon estat de conservació; al no trobar-se embrossades es poden apreciar perfectament els murs de pedra, els passos, restes de paviment, dues cisternes, i terrasses.
De Sant Joan a Santa Caterina (15 minuts). (1 hora i 25 minuts).
Des de davant mateix d'aquesta ermita tenim que deixar el camí principal saltant un marge, i baixar pel pedregar en direcció al Torrent de Santa Caterina, sense camí definit. Tindrem tendència d'anar a la dreta, fins apropar-nos a la paret del saltant, doncs sota mateix i trobarem amagada l'ermita de Santa Caterina (4).
Santa Caterina
Bastida aprofitant una balma natural, l’ermita de Santa Caterina era coneguda com l’ocelleria de Montserrat per la gran quantitat d’ocells que niaven a prop. Es troba a 150 metres de l’ermita de Sant Joan vers el migjorn enfonsada sota una roca, molt a prop del Torrent de Santa Caterina. Era una ermita molt poc transitada i visitada, ja que no quedava al peu de cap camí. Es va construir al segle XVII al costat de les runes de l’antiga ermita de Sant Pere, que va ser enderrocada l’any 1677. La seva capella, tenia la característica d’ésser coronada per una llanterna rodona. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812.
A dia d’avui, hi ha poques restes de l’antiga ermita de Santa Caterina, i es troben en un mal estat de conservació degut a la no-consolidació i a l’embrossat; entre les ruïnes destaquen la balma, restes de murs de pedra, de passos, d’elements ceràmics, de paviment i de cisternes.
De Santa Caterina a Sant Onofre (20 minuts). (1 hora i 45 minuts).
Des de l'entrada de l'ermita seguirem el balmat per l'esquerra, per un sender que ens farà passar per sobre de la balma. Seguirem en direcció a la visible ermita de Sant Joan, deixem a l'esquerra el Camí del Clot de la Mònica, fins retrobar la pista pavimentada. Seguim el ciment en direcció ascendent, fins arribar al lloc on estava ubicada l'antiga ermita de Sant Joan i el restaurant ja desaparegut. Seguim el pas estret que flanqueja la paret a certa alçada. Passem per dins d'un forat, i entrem en l'espai on estava l'ermita de Sant Onofre (5).
Sant Onofre
A l’ermita de Sant Onofre no era possible accedir-hi a cavall, per arribar hi havia un camí amb escales part de les quals estaven excavades en roca, després s’havia de creuar un pont de fusta que penjava sobre un precipici. Segons el Monasticon Hispanicum va ser erigida per l’abat Pedro Burgos, al final del segle XV l’abat Garsias de Cisneros la va restaurar, i es va mantenir dreta fins que va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812.
A dia d’avui, les restes es troben en un bon estat de conservació, s’hi poden apreciar: murs, passos, cisternes d’aigua i les antigues escales d’accés.
De Sant Onofre a Santa Magdalena (10 minuts). (1 hora i 55 minuts).
Al final del flanqueig trobem unes escales que seguim en direcció ascendent, girem a la dreta i arribem a un collet entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior , molt a prop de l'Escala de Jacob. En el collet girem a l'esquerra de pujada, fins trobar les ruïnes de l'ermita de Santa Magdalena (6).
Santa Magdalena
Des de l’ermita de Santa Magdalena, es podien escoltar els cants dels monjos provinents del Monestir. Es va construir molt a prop de l’antic Castell Otger, que l’abat Garsias de Cisneros va reconvertir en ermita l’any 1498. Situada entre penyals i riscos no era accessible anant a cavall, s’hi havia d’arribar a peu pujant unes escales que havien estat esculpides a la pedra. Per això, a finals del segle XVII s’obrí un camí des de les creus de Sant Jaume i Santa Magdalena fins al torrent de Vallmala o Santa Maria. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812.
A dia d’avui, les restes de l’ermita de Santa Magdalena no es troben en bon estat de conservació degut a l’embrossat i a la dispersió de les ruïnes. Tot i això s’hi poden apreciar murs de pedra, graons a la roca, cisternes d’aigua, terrasses i restes de l’antic Castell Otger.
De Santa Magdalena a Sant Martí (15 minuts). (2 hores i 10 minuts).
A partir d'aquí seguim pujant passant pel costat de l'Ullal de les Magdalenes, fins arribar a la base de la Magdalena Superior. Cerquem una canal estreta, entra la Superior i la Miranda de les Magdalenes. Anem seguint tota la base de la Magdalena Superior, fins situar-nos en una canal entre aquesta agulla i el Gorro Frigi. Des de dins de la canal i sense perdre gaire alçada, trobarem l'ermita de Sant Martí (7), sota mateix de la cara sud del Frigi.
Sant Martí.
Als peus del Gorro Frigi i trobem una balma obrada, que en alguns escrits surt anomenada com ermita de Sant Martí. Pels voltants si poden veure una cisterna i canals d'aigua.
A dia d'avui de l'antiga edificació queden poques restes, i l'habitacle obrat es fa servir com a refugi d'escaladors.
De Sant Martí a Sant Jeroni (55 minuts). (3 hores i 5 minuts).
Per continuar retornem a la canal i assolim el collet, per baixar per la part oposada (cadenes des equipades, tram exposat), fins enllaçar amb el Camí Nou de Sant Jeroni. Continuarem per aquest camí principal, passant per sota la cara nord del Frigi i planerament seguirem pel Serrat de l'Alzina de les Paparres. El camí segueix força planer fins arribar a unes escales cimentades, on deixem una cruïlla a la dreta, que farem servir de tornada. Pugem aquestes escales fins un tram més planer, tenim que deixar el camí principal per la dreta, abans de creuar el torrent en un lloc que esta protegit per baranes de fusta. Aquest desviament es molt confús, perquè no segueix cap camí, ja que puja per sobre la roca, amb grimpada fàcil i guanya alçada ràpidament per sobre del camí principal (atenció a la caiguda de pedres). Anirem amb tendència a la dreta buscant els trams menys amatollats, i en direcció a la base de l'agulla del Moro. Resseguim aquesta agulla per l'esquerra fins assolir un heliport situat entre l'agulldesa i la Miranda del Moro (antenes). Tindrem que arribar fins les antenes, on trobarem un camí que baixa per l'esquerra fins l'ermita de Sant Jeroni (8).
Sant Jeroni
Junt amb Sant Antoni, l’ermita de Sant Jeroni és la que es troba més allunyada del Monestir, al peu del cim de Sant Jeroni. Estàva a prop de la nova ermita de Sant Jeroni i del centre reemissor de telecomunicacions. L’ermita es va erigir sobre una antiga capella, anomenada Santa Maria la més Alta. Tot i estar ben construïda, gairebé mai va estar habitada perquè era molt perjudicada pel fred, la humitat i el vent. No era un edifici gaire gran, però suficient per a un eremita; hi havia dues cisternes i dues places, una servia de mirador ja que gaudia d’una panoràmica impressionant, es podia arribar a albirar Mallorca i Menorca en dies molts clars. Entre el 1536 i el 1541 va ser bastida, el 1590 va ser novament restaurada i ampliada. Tornà a enrunar-se fins que el 1721 es va reedificar, i va romandre en peu fins al 1812, any què va ser destruïda per l’exèrcit francès. Al segle XX es va construir un restaurant sobre les seves ruïnes que ja ha desaparegut.
A dia d’avui, no hi ha restes de l’antiga ermita de Sant Jeroni. L’ermita que podem veure avui dia es de construccio més recent.
De Sant Jeroni a Sant Antoni (35 minuts). (3 hores i 40 minuts).
Aquí deixem a la dreta el camí que assoleix el cim de Sant Jeroni, i baixem pel Camí Nou de Sant Jeroni, fins retrobar el tram que hem fet de pujada, tornem a passar les escales cimentades fins la cruïlla que seguim per l'esquerra, deixant el camí principal. Baixem uns metres fins el fons del torrent, i prenem una desviació a l'esquerra, deixant el torrent per sota i seguint el camí de la Serra de les Lluernes. Per cercar la pròxima ermita tenim que arribar a l'alçada de l'agulla del Cap de Mort, i pujar arran de la mateixa per una llenca de roca força dreta, equipada amb una corda. Al final del tram més vertical, voregem la paret per la dreta fins arribar a l'ermita de Sant Antoni (9).
Sant Antoni
Era considerada com l’ermita més solitària, és la que es troba més allunyada del Monestir juntament amb l’ermita de Sant Jeroni. Es troba al costat del Cavall Bernat i al marge esquerre del torrent de Santa Maria o Vallmala. En el passat probablement fou traslladada al seu emplaçament actual des d’una ubicació més abrupta. A finals del segle XV va ser restaurada i ampliada per l’abat Cisneros. Durant la Guerra de la Independència va ser convertida en polvorí, i va romandre dreta fins que va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès.
A dia d’avui, les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni no es troben en bon estat de conservació. Les restes no estan consolidades i l’embrossat les tapa; tot i això es pot distingir murs de pedra, murs de contenció de terres, terrasses i una cisterna d’aigua. La balma obrada es fa servir com a refugi d’escaladors.
De Sant Antoni a Sant Salvador (40 minuts). (4 hores i 20 minuts).
Desfem uns metres de camí, i ara baixem pel camí normal de l'ermita, fins retrobar el camí que seguíem abans de desviar-nos. A partir d'aquí deixarem tres desviacions poc visibles a la nostre esquerra, que cercant les canals del Cavall, d'en Balaguer i Plana. Ens anem apropant al visible cim de Sant Salvador. Deixem un trencall a la dreta, per iniciar un tram de pujada, que assoleix un collet entre Sant Salvador i La Prenyada. En el collet deixem el camí normal, i girem a l'esquerra en direcció al cim de Sant Salvador. Tenim que cercar una canal tofuda de vegetació a la dreta que baixa decidida fins l'ermita de Sant Salvador (10).
Sant Salvador
L’ermita de Sant Salvador està situada en l’extrem oriental del massís de Sant Salvador, al peu de la Roca de Sant Salvador i la Trompa de l’Elefant, al costat de la Mòmia. També és coneguda com l’ermita de la Transfiguració. La seva existència es troba documentada des dels primers anys del segle XIII. Hi ha una balma que formava part de l’ermita antiga, i en construir-se la nova la balma fou transformada en un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. L’edifici principal de l’ermita estava custodiat per uns immensos cons, que s’aixecaven per tots costats simulant un niu d’ocells. L’any 1812 va ser destruïda per l’exèrcit francès, quatre anys més tard va ser restaurada i es va utilitzar fins al 1821, en què va ser abandonada.
A dia d’avui, romanen poques restes de l’ermita de Sant Salvador, aquestes estan embrossades i no es troben consolidades. Tot i això, es poden veure restes de murs de pedra, d’elements ceràmics, de passos, de terrasses i de murs de contenció. A la balma hi ha una construcció moderna que està en ús.
De Sant Salvador a la Santíssima Trinitat (20 minuts). (4 hores i 40 minuts).
Continuem pel camí de baixada fins retrobar el camí principal, que seguim de baixada per l'esquerra. El camí baixa decidit fins trobar un camí més ample (gran llastra caiguda). Seguim planerament per l'esquerra fins l'ermita de la Trinitat (11).
Santíssima Trinitat
Era l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis, per les seves dimensions era coneguda com el “palau de les ermites”. La Santíssima Trinitat era el lloc de descans per a monjos, llecs i escolans, també era el lloc d’acolliment d’hostes i pelegrins. L’ermita de la Santíssima Trinitat es troba al Pla de la Trinitat, en un lloc molt pla i assolellat, adossat a l’extrem oriental dels Flautats, a tocar del camí que ve de Manresa. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, prior dels ermitans. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià de manera considerable amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos, anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis. El 1812 va ser destruïda per l’exèrcit francès, quatre anys després va ser restaurada i el 1821 va ser abandonada. En aquesta ermita i residí en Gaspar Soler, l'ultim ermità conegut, el qual fou assassinat per un grup de bandolers el 27 d'abril de l'any 1821.
A dia d’avui, hi ha restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. De fet, és l’única que encara té una paret dreta i se n’han trobat restes: de murs de pedra, de passos, d’elements ceràmics de paviment, d’una cisterna d’aigua, d’un canal d’aigua en roca, de terrasses. De totes les ermites, és la que té unes restes més extenses. Hi ha un afegit modern que no es troba en ús.
De la Santíssima Trinitat a Sant Dimes (15 minuts). (4 hores i 55 minuts).
Arribem a una gran esplanada, on creuem el GR-4 i GR-172, seguim de baixada per sobre d'un tram aeri fins albirar el monestir per sota nostre, baixem a buscar un camí entre les dues pròximes ermites, a l'esquerra Sant Dimes (12).
Sant Dimes
També es coneix com l’ermita del Bon Lladre i del Castell, ja que va ser edificada aprofitant un antic castell anomenat de Montserrat. L’ermita de Sant Dimes es troba just sobre el Monestir, al capdamunt de l’escala dreta que surt del jardí. Sant Dimes estava formada per una capella amb un edifici annex, on hi havia dues habitacions i al darrere una llar de foc. Amb el temps passà a tenir dos oratoris: el de Sant Bartomeu, construït al segle XVII i el de Sant Josep, edificat al segle XVIII fora del recinte. També s’hi aixecà un calvari a la part més alta. Al segle XVI durant el temps de l’abat de Burgos, es destruí el castell i canvià l’advocació de l’ermita. Va ser destruïda el 1812 i restaurada quatre anys més tard fins que va ser definitivament abandonada l’any 1821. A finals del segle XIX es va reconstruir la capella, i s’abandonà de nou fins a la dècada dels setanta en què va ser restaurada per G. Martí Sas.
A dia d’avui, hi ha restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. Les restes estan consolidades i encara que estiguin embrossades es poden apreciar passos i restes del Castell de Montserrat. Compta amb un afegit modern que està en semiús.
De Sant Dimes a la Santa Creu (5 minuts). (5 hores)
Retornem al camí i per la dreta arribem a la Santa Creu (13).
Santa Creu
També coneguda com a ermita de Santa Helena, va ser bastida sota una balma natural. Es troba just sobre el Monestir, al capdamunt de l’escala dreta que surt del jardí. A partir de 1764 va tenir un oratori dependent dedicat als Sants Reis, on hi havia un quadre dels Reis a l’altar, un nen Jesús de cera en una vitrina de vidre, dos poms en forma de flors i un frontal amb dues cares, una de seda i l’altra de pintura. A la capella hi havia un retrat i una inscripció lapidària elogiosa del sant ermità Benet d’Aragó, que hi visqué durant 67 anys. El P. Jaume Villanueva, menciona el 1821 un missal que prové d’aquesta ermita. El 17 de maig de 1810 va ser destruïda durant les obres de fortificació del Monestir, sis anys més tard va ser restaurada i el 1821 va ser abandonada després de la mort del P. Soler. En els anys seixanta, va ser reedificada per albergar el P. Estanislau Llopart, i fins fa ben poc el P. Basili Girbau.
A dia d’avui, es conserven poques ruïnes de l’antiga edificació, les restes estan consolidades i no embrossades, cosa que permet apreciar restes de mur de pedra, elements ceràmics, paviments, graons en roca, tres cisternes d’aigua... Hi ha construccions modernes que dificulten reconèixer les preexistents. L’ermita encara està en ús i té limitat el pas, és un espai privat de la Comunitat.
De la Santa Creu a Sant Benet (25 minuts). (5 hores i 25 minuts).
Ara seguirem el sender en direcció contraria a la que hem vingut, i uns metres per sota del GR. Aquest tram passa per algun pas poc protegit. A l'alçada de la pròxima ermita Sant Benet (14), deixem el sender per intuir un viarany no gaire clar a la nostre dreta, que tot pujant ens portara a creuar de nou el GR-172, fins arribar a l'ermita abans esmentada.
Sant Benet
Durant molts anys, l’ermita de Sant Benet fou l'habitatge del P. Vicari dels ermitans. Era l’habitatge adient per als ermitans vells, ja que es trobava molt pròxima al Monestir, més encara per l’escala dreta que surt del jardí del Monestir, cap a l’ermita de la Santa Creu. L’abat Pedro de Burgos la va erigir l’any 1536, i gairebé trenta anys més tard l’abat Garriga l’amplià bastint una capella dedicada a Santa Escolàstica. El 31 de juliol de 1812 va ser cremada per l’exèrcit francès, però quatre anys després va ser restaurada, va estar en ús fins al 1821, en què va ser abandonada. Durant els anys trenta els oblats benedictins van reedificar la capella. A dia d’avui serveix com a refugi d’escaladors.
Avui dia se’n conserven poques restes, les ruïnes estan consolidades però hi ha embrossat. De l’antiga ermita de Sant Benet només queden dues cisternes, un canal d’aigua en roca, terrasses i murs de contenció de terres. Actualment hi ha la nova capella benedictina que està en ús.
De Sant Benet a Santa Anna (15 minuts). (5 hores i 40 minuts).
Des de l'ermita prendrem un pas entre l'edificació i la paret, per situar-nos darrera de l'edifici, on seguirem un corriol fins a tocar l'agulla de la Panxa del Bisbe. Aquí enllacem amb el camí principal, tot baixant escales cimentades fins l'ultima ermita, la de Santa Anna (15).
De Santa Anna al Monestir (20 minuts). (6 hores).
Aquí deixem el camí que passa pel mig de l'ermita i més endavant un cami a l'esquerra, continuem de baixada decidida, per escales cimentades fins retrobar el Monestir de Montserrat.
Santa Anna
És l’ermita que es troba més a prop del Monestir, al mateix peu del camí. En estar situada enmig de totes les ermites era el lloc on residia el monjo superior; per això comptava amb una esglesiola on hi havia un petit cor en el qual els ermitans s’aplegaven per celebrar missa els diumenges i festius, fent la
funció de parròquia. L’erm es dividia en un rebedor, un oratori, una peça de retir, una cambra amb alcova, un museu, un estudi amb latrina, un menjador, una cuina, una cisterna per emmagatzemar l’aigua, un hort i un jardí. La capella era bastant gran en comparació amb la de les altres ermites i comptava amb una cúpula. L’ermita de Santa Anna va ser traslladada d’una ubicació anterior, a 600 passos de distància per a una major comoditat d’eremites i pelegrins. L’any 1498 l’Abat Cisneros la va bastir a la ubicació actual i va romandre dreta fins al 1812, en què va ser destruïda per l’exèrcit gal durant la Guerra del Francès. A les rodalies es troba la cova i la font de Santa Anna.
A dia d’avui, es poden visitar restes de l’antiga ermita en un estat no gaire bo de conservació ja que estan embrossades, tot i això les runes no estan disperses. Es poden veure restes de murs de pedra, de passos, de la cisterna d’aigua i de terrasses.