El Canigó, resta situat entre les comarques del
Conflent, Rosselló i Vallespir, antigament fou considerada la muntanya més alta
dels Pirineus, avui dia ja es del tot segur que no es aixi, ja que ni tant sols
arriba a ser un tres mil.
L'any 1886, en Jacint Verdaguer va fer llarga estada per aquestes
contrades, i es va inspirar en aquest cim per escriure el poema
"Canigó", un relat èpic, que constitueix un dels punts literaris
claus dins de la Renaixença catalana. El poema Canigó uneix paisatge, llegenda
i llengua construint el símbol de la pàtria, i el naixement de la nació
catalana. El poema expressa un passat històric llegendari comú sense fronteres,
un territori forjat per gent d'una mateixa llengua, la llengua que ens uneix a
banda i banda del Canigó, la llengua catalana.
Des de la sortida ja tenim
una bona perspectiva del Cim del Canigó. Deixem el refugi de Cortalets a
l'esquerra.
Al igual que d'altres muntanyes emblemàtiques dels Països Catalans, el
Canigó és un cim molt visitat, diverses pistes de muntanya fan que
l'aproximació amb cotxe, converteixi l'ascensió en una ruta fàcil i accessible. El dia que varem decidir fer aquest cim, varem optar per una ruta circular una mica més llarga i completa, per tal que la jornada fos més atractiva. És va triar com a punt de sortida el refugi de Cortalets (del Club Alpin Francais), arribar aquí amb el cotxe (turisme), després de fer 20 quilometres de pista, en unes condicions ni bones ni dolentes, des del poblet de Villerach (proper a Prades), es casi més difícil que fer el cim del Canigó. Deixarem el cotxe uns metres per sota del refugi seguint una pista ample, el refugi ens quedara a l'esquerra i de moment no i anàrem, o farem a la tornada.
Tindrem que seguir un camí senyalitzat, amb les marques vermelles i
blanques del GR-10/GR-36. Passem per davant del Pla dels Estanyols, des d'aquí
ja s'albira el cim del Canigó. Començarem a guanyar alçada, fins arribar a un
punt on el GR es desvia a la dreta, a partir d'aquí anirem a la recerca de uns
senyals de color groc, que ja no deixarem fins el cim. Fem cap a un collet molt
proper al Cim Jofre (2.362 m), i per davant nostre albirem el crestall nord del
Canigó. El sender deixa de ser terrós per tornar-se més pedregós, un seguit de
ziga-zagues, algunes de les quals es poden estalviar fent drecera, ens porten
al punt culminant del nostre objectiu d'avui, el cim del Canigó (2.784 m). Com es habitual, la pica resta
saturada d'excursionistes que arriben a
ella per totes les vessants possibles. La tornada la farem per la part oposada
a la que hem arribat al cim, per la popular Canal de la Xemeneia, sense deixar
de seguir els senyals grocs. Tot i que la perspectiva de la canal vista des de
lluny pot semblar complicada, és un traçat accessible si el terreny esta sec. A
l'inici, on el canaló és més estret i trobem els passos de desgrimpada més
complicats (IIº), a mida que es va baixant la canal s'eixampla, deixant a la
nostre dreta la Cresta Gasimir, que també assoleix el cim. Passem a tocar unes
curioses agulles (gendarmes) i sortim de la canal. A la nostre esquerre tenim
la Bretxa Durier, que separa el Canigó del Pic Barbet. Seguim descendint, ara
més suaument per camí fresat, fins arribar a un punt on deixem aquest camí que
pren direcció al Pla de Cadí i refugi de Marialles, aquí continuarem per
l'esquerra, per un sender que torna a puja fins la Portella de Valmanya (2.591
m). En arribar a la portella, tenim a la nostra dreta el Puig Sec i a
l'esquerra el Pic Barbet. Girem a l'esquerra fins ascendir al collet del Pic
Barbet, si volem arribar al Pic Barbet (2.733 m), tindrem que anar molt més a
l'esquerra, fins assolir el cim situat per sobre de la Bretxa Durier i amb unes
espectaculars vistes de la Pica del Canigó. Tant si fem el cim com el coll,
solament ens caldrà anar resseguint la fàcil Cresta de Barbet, fins retrobar el
camí més marcat i les senyals grogues. Al final de la cresta el camí gira la
esquerra, amb un descens força pronunciat, que ens conduïra fins a una zona
boscosa, on retrobarem el GR-10/GR-36 i poc després el refugi de Cortalets
(2.150 m). Al final haurem fet un recorregut circular, amb una durada de 4,30
hores, uns 850 metres de desnivell i un total de 8 quilometres.
Pla dels Estanyols, en
primer terme el Pic Jofre, seguit del Canigó i més al fons la Cresta de Barbet.
El Canigó, la Cresta de
Barbet, i la fondalada que forma la Bretxa Durier.
Em canviat de vessant i ens
dirigim directes al Pic Jofre i Pica del Canigó.
Arribant a la part més dreta
del recorregut, el terreny ja comença a ser força rocallós.
__________
Cim del Canigó (2.784 m).
Iniciant la baixada per la
Canal de la Xemeneia.
Canal de la Xemeneia.
__________
Característica agulla, a la
meitat de la canal.
__________
Sortint de la Canal de la
Xemeneia, deixem a la dreta la Cresta Gasimir.
La Bretxa Durier.
Portella de Valmanya i Pic
Sec.
Pic de Barbet (2.733 m),
per davant el Canigó.
Al final de la Cresta de
Barbet, retrobem el camí de baixada.
Cresta de Barbet.
Vista del Canigó des de la
Cresta de Barbet.
Finalitzant la volta
circular, molt aprop del refugi.
Refugi de Merialles. Resumint; El Canigó era una d'aquestes muntanyes emblemàtiques que tenia pendent. El vaig pujar el mes d'Agost del 2012, acompanyat d'en Joan Frontera, Pili Losada, Anna Olmedo i Xavier Matas. El cim em va agradar, una ascensió fàcil per una muntanya amb molt de caràcter. L'aproximació al refugi de Cortalets des de Prades, es el que possiblement farà que no i torni gaires vegades més, 20 quilometres de pista amb un turisme, anar i tornar, es fant molt pesats, del tot recomanable anar amb un cotxe tot terreny.