Basili Mª Girbau, monjo, va néixer en 1925 a Barcelona, ciutat en la qual va morir el 23 de desembre del 2003, als 78 anys després d'una llarga i penosa malaltia.
De jove va cursar el batxillerat i, als 18 anys va sentir la veu de Déu. Llavors se'n va anar a Montserrat, on va professar com monjo benedictí a l'any 1945. Durant molts anys, es va dedicar a la investigació bíblica i a la docència. I per a això, després d'estudiar en diversos països, es va dedicar a recórrer les terres bíbliques, on va aprendre l'àrab i l'hebreu. Després de recórrer mig món, a l'any 1973 va retornar a Montserrat on va començar la seva vida eremítica, que només va interrompre uns anys, per a viure en el monestir mallorquí de Benicanella i, en els dos últims anys de la seva vida, per problemes de salut.
Durant gairebé 30 anys va viure a l'ermita de Santa Creu, a una hora de camí del monestir. La seva ermita, estava tancada amb una vidriera, habilitant un reduït espai amb un llit, una taula, dues cadires, un fogó de gas, una prestatgeria amb llibres, una creu, un parell de retrats de Ramana Maharshi, un savi hindú d'aquest segle, i un altar.
El pare Basili, era un enamorat del moment present. De caràcter senzill i afable, i alhora fort i directe, estimava l'amistat, tenia especial carisma per al tracte amb tot un estil juvenil molt particular en ell. Era transparent, exuberant, un xic teatral de vegades, per simple bon humor. I molt sensible. En la seva ermita va saber trobar l'espai i condicions necessàries per a la seva labor d'ajuda a totes les ànimes que se li acostaven... Quan algú li preguntava pel secret de la felicitat de la seva vida d'ermità, responia: «Viure. No es tracta de filosofar ni de fer grans discursos. Estàs aquí, que més vols? Respires. El teu cor batega. Què importa l'ahir? Què importa el dia després? Estàs aquí. Llavors riu, riu a rebentar. Tens l'indispensable. No et fa falta ni més ni menys. Aquesta filosofia de vida li feia estar sempre alegre. En el seu rostre de llarga i atapeïda barba, mai faltava un somriure. Perquè, com solia dir, «viu amb pau, silenci interior i despreniment». I la solitud? El pare Basili deia no conèixer-la. «La solitud habita en el cor. Jo no estic en solitud, per viure en una cova en plena muntanya. Si vius en plenitud no pots estar sol. Sols estan els que viuen en un d'aquests edificis anònims de les grans ciutats, envoltats de milers de persones, però enmig d'una terrible solitud». Durant anys, va acollir amb el cor obert a tots els que trucaven a la seva porta. En un temps com el nostre, que la gent en general ja no té temps per a atendre al seu pròxim, el P. Basili va viure totalment entregat a Déu i, precisament per això, totalment entregat a cada persona que venia a ell. Un bon monjo, i una bona persona.
De jove va cursar el batxillerat i, als 18 anys va sentir la veu de Déu. Llavors se'n va anar a Montserrat, on va professar com monjo benedictí a l'any 1945. Durant molts anys, es va dedicar a la investigació bíblica i a la docència. I per a això, després d'estudiar en diversos països, es va dedicar a recórrer les terres bíbliques, on va aprendre l'àrab i l'hebreu. Després de recórrer mig món, a l'any 1973 va retornar a Montserrat on va començar la seva vida eremítica, que només va interrompre uns anys, per a viure en el monestir mallorquí de Benicanella i, en els dos últims anys de la seva vida, per problemes de salut.
Durant gairebé 30 anys va viure a l'ermita de Santa Creu, a una hora de camí del monestir. La seva ermita, estava tancada amb una vidriera, habilitant un reduït espai amb un llit, una taula, dues cadires, un fogó de gas, una prestatgeria amb llibres, una creu, un parell de retrats de Ramana Maharshi, un savi hindú d'aquest segle, i un altar.
El pare Basili, era un enamorat del moment present. De caràcter senzill i afable, i alhora fort i directe, estimava l'amistat, tenia especial carisma per al tracte amb tot un estil juvenil molt particular en ell. Era transparent, exuberant, un xic teatral de vegades, per simple bon humor. I molt sensible. En la seva ermita va saber trobar l'espai i condicions necessàries per a la seva labor d'ajuda a totes les ànimes que se li acostaven... Quan algú li preguntava pel secret de la felicitat de la seva vida d'ermità, responia: «Viure. No es tracta de filosofar ni de fer grans discursos. Estàs aquí, que més vols? Respires. El teu cor batega. Què importa l'ahir? Què importa el dia després? Estàs aquí. Llavors riu, riu a rebentar. Tens l'indispensable. No et fa falta ni més ni menys. Aquesta filosofia de vida li feia estar sempre alegre. En el seu rostre de llarga i atapeïda barba, mai faltava un somriure. Perquè, com solia dir, «viu amb pau, silenci interior i despreniment». I la solitud? El pare Basili deia no conèixer-la. «La solitud habita en el cor. Jo no estic en solitud, per viure en una cova en plena muntanya. Si vius en plenitud no pots estar sol. Sols estan els que viuen en un d'aquests edificis anònims de les grans ciutats, envoltats de milers de persones, però enmig d'una terrible solitud». Durant anys, va acollir amb el cor obert a tots els que trucaven a la seva porta. En un temps com el nostre, que la gent en general ja no té temps per a atendre al seu pròxim, el P. Basili va viure totalment entregat a Déu i, precisament per això, totalment entregat a cada persona que venia a ell. Un bon monjo, i una bona persona.
El pare Basili a l'ermita de Sant Dimes, amb uns amics
El pare Basili Mª Girbau, (Barcelona 1925-2003)